Arxiu mensual

Cada vegada sembla més evident que el desassossec polític que pateix la societat catalana no és pas degut a la desorientació ni a la manca de convenciment en què hi ha la possibilitat, objectiva, d’un futur molt millor per a la nostra nació. La “perplexitat” ve donada d’una banda per l’escassa alçada moral i intel·lectual dels nostres líders i de la majoria de la classe política que s’ha acomodat a gestionar la misèria i ha renunciat obertament a la valentia que ens hauria d’empènyer a construir el somni.
Però sobretot, el desencís nacional es deu a la resignació amb què hem acceptat la nostra pròpia por, la nostra escassa ambició i la nostra permanent submissió a la idea d’Espanya. Guillem d’Efak ho va dir clarament: “han empeltat una ànima externa a tots els catalans mentre dormíem.” Aquesta és la clau que ens tanca tots els panys i no la que en Carod brandava exultant abans de renunciar a obrir cap porta.
Mai no hi ha hagut un convenciment més generalitzat que la nostra única solució, per a reeixir com a nació, és la constitució d’un Estat propi. Mai tants catalans no han tingut clar que la via d’entesa amb Espanya està totalment esgotada, que la sentència del Tribunal Constitucional posarà els límits infranquejables d’una “autonomia” inacceptablement escassa. La immensa majoria de ciutadans d’aquest país, els del PP inclosos, reconeixen, en la intimitat això sí, que la independència és l’únic camí que ens pot treure d’aquest pou sense retorn en què ens estem endinsant.
I doncs, si el convenciment és tan clar, què ens impedeix d’alçar-nos com a poble lliure? La resposta és la covardia. Som un poble mesell, que no gosa aixecar la veu pres d’una por ancestral que l’atenalla. Por de la llibertat. Una por que ens fa mirar constantment cap a Espanya i ens impedeix veure un altre futur.
Corre per internet una companya (una més de tantes) que demana “Vull poder votar NO a l’Estatut que surti del TC”. Jo no. No necessitem un Estatut d’Autonomia. Un estatut ens fa espanyols, vassalls de la seva Constitución. Ni vull tornar a votar l’estatut, ni anar a Brussel·les a reclamar el cony de “dret de decidir”, ni... Els espanyols es foten un fart de riure amb tanta plataforma i tanta campanya. Saben que mentre portem les orelleres mirant cap a ponent, mentre muntem campanyes, ens tenen ben collats.
Oblidem-nos d’Espanya i de la paralitzant mania de només reclamar. Deixem de demanar els drets que no hem perdut mai: exercim-los! A un poble sobirà ningú no li ha de donar permís de res.

Si volem la independència, si hi ha ous, votem, guanyem i... via fora!

Hem de ser conscients que estem apel·lant a la participació com a mesura desesperada que resolgui el descrèdit profund en què s’ha instal·lat la democràcia representativa. Tanmateix, al meu entendre, el problema no és de model sinó de l’eina manipulativa i corporativista en què l’hem convertit. La tendra “democràcia” espanyola als 70 va voler sobreprotegir partits polítics i els seus representants i va acabar construint una oligarquia que s’autocontrola i es tapa les vergonyes blindant qualsevol mecanisme d’accés dels ciutadans. Però això no ha de ser necessàriament així. Si hi hagués realment una divisió i independència dels poders, si l’accés a les llistes d’una formació fos producte d’un procés democràtic, si les promeses i els programes tinguessin la consideració d’un contracte del que se’n pogués reclamar el compliment, si els governants tinguessin responsabilitat social pels seus actes; si, en definitiva, fossin realment representants de la voluntat popular, l’escoltessin i la traslladessin a la seva acció política... Si tot això succeís, si poguéssim refiar-nos dels nostres representants, potser no caldria tanta moguda participativa. Els ciutadans, en general, tenim molta altra feina com per, a més, haver d’estar apamant la desconfiança cap als qui hem triat per gestionar la cosa pública. Vull dir que en un sistema radicalment democràtic, el model representatiu, amb tots els matisos que vulguem, seria de facto un sistema prou participatiu ja que la representativitat seria el fruit de la participació.
Però, malauradament, el sistema i la classe política es resisteixen a evolucionar. Un canvi d’aquestes proporcions només es pot produir després d’anys d’educació política i cívica que forcin el ciutadà a prendre consciència del seu paper de control democràtic. I això ha de venir des de la pròpia ciutadania. La classe política, acomodatícia com és, no ho farà si no hi insistim tossudament els ciutadans.
I és precisament als ajuntaments on tenim les eines per propiciar canvis democràtics radicals. La capacitat de les administracions locals de bastir processos vinculants, de convocar consultes, de propiciar el debat ciutadà, és molt més alta del que hem pogut veure. Si a això hi afegim les noves tecnologies, la universalitat d’internet, seria senzill implantar la consulta constant i immediata, la informació transparent i plural, la participació fàcil i eficaç. Un nou model de democràcia realment participativa que, començant als municipis, no té altre camí que xopar tot el sistema.
Haurem de ser més agosarats. La solució no pot ser participar, alguns, excepcionalment, en el model actual. La solució no pot ser que unes elits polititzades actuïn d’intèrprets de la voluntat popular. La solució ha de ser que participar sigui el nou model.

Dèiem la setmana passada de la dificultat de definir políticament conceptes quan aquests esdevenen mots d’ús generalitzat i, sobretot, quan es converteixen en imprescindibles en el discurs polític perquè aquest sigui percebut dins del progressisme benpensant. La meitat del missatge polític de les nostres formacions està construït a base de llocs comuns buidats del seu sentit primigeni. Així ens trobem com apel·len a un mateix concepte formacions amb idearis ben diferenciats fet del que, en bona lògica, n’hauríem de deduir que estan parlant de coses diferents. És el que ha passat amb el concepte “participació ciutadana”. Tothom pretén resoldre el poc interès pels afers ciutadans amb receptes “participatives”, com si el simple fet de referir-s’hi ja hi haurà posat remei. SI us vàreu fixar en el darrer Ple municipal, la densitat de “participació” per metre quadrat que s’hi va donar només pot dur a la banalització del concepte. És el mateix procés que hem experimentat amb d’altres mots màgics: sostenible, bio, democràtic... Són més sostenibles sis avets d’acer que uns de veritat? Encara que hagin costat prop de 200.000€?
Tot plegat és el paradigma de l’estupidesa aplicada a l’acció política i la creença generalitzada que finalment s’ha aconseguit un ciutadà imbecilitzat que només atén a l’eslògan fàcil i defuig el pensament crític.
I aquest és, de ben segur, el problema de base. La participació, entesa com a interès franc i estricte de ser subjecte actiu en el progrés ciutadà, és incompatible amb una ciutadania poc formada políticament (aquest, un mot maleït). Si seguim descabdellant el fil, perquè un ciutadà pugui formar-se una opinió clara cal que compti amb informació no manipulada, amb la transparència de l’administració i amb els mecanismes de control necessaris. Se l’ha de formar en l’exigència davant del poder i a deixar de sentir-se’n vassall. Si tot això falla, la participació ciutadana és impossible i, conscients d’això, les propostes dels partits són purs simulacres que només cerquen l’autojustificació.
De què servirà un Consell de la Vila –curiosament molt similar en funcions i composició– que proposen tant la CUP com CiU en els seus documents recents si n’han de formar part els qui ja remenen les cireres a la Vila des de molt diverses plataformes? Les solucions ja no poden ser pegats, han de ser radicalment noves, irrespectuoses si voleu, revolucionàries i, sobretot, instal·lades al segle XXI. Seguirem...