Arxiu mensual

Palestina escarnida

La setmana passada es projectà a Vilafranca un documental, un més, que reflectia amb la cruesa de la quotidianitat la situació vital en què viuen els palestins a la seva terra. Sobta, d’entrada, la normalitat amb què hem assumit que alguns pobles visquin en situacions infrahumanes, patint tota mena de vexacions i violència, sense que això ens alteri massa l’estat d’ànim. Presoners de la informació de disseny que necessita el titular cada matí, ens deixem endur plàcidament pel vaivé de les geografies de l’horror. Ara, Palestina, no toca. No hi fa res que segueixin sota la més humiliant de les opressions, ocupats a casa seva sota un règim de neteja ètnica i d’apartheid sistemàtic. Avui, a sobre, la simplificació d’arguments, la notícia fàcil i l’acusació gratuïta, han fet sospitós sinó culpable qualsevol àrab. De víctima a botxí.
No cal que en detallem, per coneguda a bastament, la quotidianitat de la misèria que viu el poble palestí, privat dels drets més elementals, amuntegat en reserves índies inhumanes d’on no pot fugir ni viure si s’hi queda. No deixa de sorprendre’m el fet que un tal nivell de persecució, d’injustícia i de crueltat, no mereixin la commisceració que ens van merèixer els negres sudafricans sota el règim d’apartheid.
Però encara és més sorprenent la connivència, el suport en alguns casos, que destacats intel·lectuals del nacionalisme català mostren amb el sionisme descarnat. El pretès paral·lelisme entre el poble català i el jueu pel fet de ser pobles que es resisteixen a desaparèixer malgrat les adversitats, acaba aquí. Un poble que ha bastit la seva realitat actual —amb el pretext d’un mandat històrico-diví de 3000 anys d’antiguitat—, esclafant sense pietat la nació palestina, expulsant-los de les seves terres, enderrocant-los les seves cases i enviant-los, en massa, a camps de refugiats; un poble que s’ha construït de l’espoli, l’ocupació sistematitzada i l’assassinat fred i calculat no pot merèixer el nostre respecte. Per molt que n’admirem la capacitat de ressuscitar l’hebreu, mai no podem acceptar tanta sang vessada sota la mirada displicent d’occident, com no vam acceptar la sang jueva vessada a Alemanya, o la kosovar i bosniana als Balcans.
Ho va dir Gandhi i ens ho recordava en Xirinacs. No es poden tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic. Quan t’ho han pres tot, quan no et queda res, quan volen fins i tot arrabassar-te la dignitat de poble, quina altra sortida et queda?

El doble engany del catalanisme

Fa la dita que l’home és l’únic animal capaç d’ensopegar dos cops amb la mateixa pedra. Si això és cert, els catalans, que duem segles no ja ensopegant-hi, sinó fent un “rondo” amb aquest roc, hauríem de ser campions mundials de l’humanisme.
És hora que obrim el ulls. Per topar-hi tant, cal buscar-la, la pedra.
El catalanisme, entès com a una manera de fer passar bou per bèstia grossa, ha estat durant segles brandant la pastanaga de l’entesa amb Espanya, de l’encaix, del federalisme i de la concòrdia. Tot per evitar-se l’angúnia d’haver de decidir amb valentia fer el pas necessari que qualsevol nació amb dignitat fa temps que hagués fet. L’engany, tanmateix, ha funcionat durant anys i aquest regionalisme mal disfressat ha anat fent la viu-viu predicant la benaurança d’un Estat respectuós, d’una Espanya plural que havíem d’ajudar a construir.
Finalment, però, l’engany s’ha descobert i Espanya se’ns mostra com molts l’hem vista sempre: imperialment arrogant, barroerament intolerant, fatxenda, tan ufana i tan superba. És ja una evidència incontestable la impossibilitat d’una relació franca i cordial. Ningú ja, ni des del catalanisme, va més enllà de mirar de no perdre-hi bous i esquelles. D’exemples n’hem tingut a flassades, però la previsible sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatutet serà la puntilla a les aspiracions autonomistes on alguns s’han arrapat amb fruïció. Si la Constitució, la llei divina que Déu baixà de l’olimp del consens, no ens permet anar més enllà del que en quedarà de la nostra llei, és que hem arribat al final del camí. O fem el salt o girem cua. Ara, més d’un que predicava la submissió del peix al cove, s’adona de l’engany i del temps perdut. Tants anys provant d’amagar el conflicte i ara, quan finalment han adormit el país, s’adonen d’on ens han dut.
Seguint amb la intenció d’un cert catalanisme -ara remenant les cireres- de seguir donant allargues a les inajornables reivindicacions nacionals, un altre engany ha fet fortuna els darrers anys. Negant de nou el conflicte que haurà d’aflorar un dia, parapetats rere la “majoria social”, pretenen ara que ens creguem que la tasca és evangelitzar els espanyols que viuen a casa nostra. Deixem-nos d’orgues: els espanyols no deixaran de ser-ho, ni falta que els fa. El que cal és que nosaltres no oblidem com ser catalans. El que cal és que el nostre ajuntament, amb tants dies com hi ha, no triï la vigília del 12 d’octubre per inaugurar res.

És l'hora de mullar-se

Em comentava en Xavi Navarro, amb un punt d’amargor, que a la CUP se’ls demana, se’ls exigeix, un posicionament clar pel que fa al futur que volen per Vilafranca, mentre que a la resta de partits que hi tenen tanta o més responsabilitat que ells mateixos no se’ls retreu res. Trobo que té raó. Tot i no oblidar que ells tenen els dos regidors necessaris per a qualsevol majoria, és cert que a hores d’ara no hi ha hagut cap moviment seriós, amb papers sobre la taula, que justifiqui l’esvalotament general que s’ha produït a la Vila, com si la moció de censura fos un fet i el canvi de govern imminent.

Potser els “Cinc Motors pel Canvi”, que la CUP presentava fa poc, no són un document pensat pel pacte, potser tants condicionants no predisposen a l’acord, però, després de tan criticar-los la indefinició, és l’únic document que els vilafranquins tenim a les mans. Ha arribat, doncs, el moment, inajornable, de posar fil a l’agulla. És l’hora de decidir i ensenyar les cartes. És l’hora de presentar propostes o es corre el risc de perdre la credibilitat que s’ha anat guanyant amb una oposició coherent. És l’hora de la valentia i de la generositat.

És evident que Vilafranca necessita no ja un canvi de rumb, sinó tan sols que en vegem un, de rumb. Hi ha una àmplia majoria social que demanda un gest de generositat a l’oposició que posi fi a aquests darrers anys d’improvisació i desídia. Però aquest gest ha d’anar acompanyat de seriositat i transparència.

Si CiU, si el Pere Regull, vol mantenir la credibilitat, s’ha de decidir finalment a fer el pas, presentar oficialment la moció de censura i arriscar-se, si cal, a la derrota. No n’hi ha prou amb el convenciment general que hi ha una majoria al consistori pel canvi, cal veure-la traduïda en vots. Quina utilitat té l’espera? Quin sentit la incertesa?

Vilafranca necessita veure una alternativa més enllà de les intencions, blanc sobre negre. Un programa de govern d’ampli acord entre les forces nacionals que podria girar al voltant del “Compromís per Vilafranca” que tots van signar. Un programa urgent de reconstrucció moral dels vilafranquins que, al meu entendre, hauria de bastir-se sobre quatre pilars bàsics: compromís territorial i nacional, redefinició del model de creixement, impuls clar als serveis ciutadans i regeneració democràtica.

Ara, ja sabem com les gasta CiU. Esperem que la darrera victòria de la maquinària del partit no forci al suïcidi sociovergent. L’espanyola onejant a Sant Sadurní no diu gaire en favor de la coherència d’alguns pactes convergents.           

La por

No m’havia adonat del grau d’acoquinament en què s’ha instal·lat el nostre omnipotent PSC local. Si no és la por de perdre setial i, amb ell, bous i esquelles, no s’entén com han estat capaços de fer que dues velles glòries del socialisme vilatà, dues vaques sagrades, facin el ridícul d’una manera tan espantosa per un miserable rèdit partidista. Que algú s’avingui a dilapidar el seu bagatge polític per defensar les misèries del PSC i els problemes identitaris de l’equip de govern, només pot explicar-se des de la més estricta disciplina de partit davant l’amenaça d’un acord –reproduït al Ple manta vegades– entre CiU, CUP i ERC.

La carta dels exalcaldes Fèlix Sogas i Joan Aguado, que aquest setmanari publicava divendres passat, podria ensenyar-se a les escoles com a mostra de la manipulació i la demagògia que campa sense contenció a la política local des de fa un temps. Sembla mentida que, a hores d’ara, el PSC segueixi entossudit a blasmar un innocu homenatge a l’estelada que ningú més que ells ha lamentat. Lluny d’acceptar l’error, no ja d’incomplir una acord de ple, sinó de negar l’entrada a les màximes autoritats, els regidors,  a les dependències municipals, el PSC continua volent desviar l’atenció mentint obertament sobre la legalitat de l’acció i aportant al debat uns arguments d’una debilitat extrema. N’hi ha prou a consultar les hemeroteques i constatar què n’han dit en el passat d’altres símbols penjats al balcó que no els molestaven. El problema del PSC és que confon el seu parer amb una veritat teològica. Allò que és unitari, allò que representa el poble, que és democràtic i integrador és allò que pensa el PSC. Tot allò que ells no comparteixen, cremarà eternament a la foguera de la radicalitat segregacionista. És més unitària una pancarta a favor de Bòsnia o del Tibet que l’estelada? Que potser tampoc no era unitària la pancarta de la Vegueria que us va costar tant penjar-la?

Deixeu-vos de subterfugis, deixeu d’amagar l’ou, digueu-nos clarament que defenseu un catalanisme regionalista que viu la seva plenitud nacional en l’espanyolitat. Que la ràbia de sentir-vos minoritaris no us faci menysprear els qui només tenim els Països Catalans com a marc nacional. I, sisplau, pareu ja de magrejar el “respecte institucional”. Qui falta al respecte de la institució és aquell qui no en compleix els acords i, amagant-se, obliga la policia local a usar la força per servir els seus interessos i els del PP. Qui no té un mínim respecte és qui només s’adreça al Pere Regull, com si en Pep Quelart o el Xavi Navarro fossin uns xitxarel·los que estaven de pas i dels que, sembla, ja s’espera tota mena d’astracanades.

Que trista, que miserable, que és la por a perdre prebendes.