Arxiu mensual

Quan un poble, que es vol sobirà, ha de negociar el seu finançament amb una altra nació, és que té mala peça al teler. Quan aquesta negociació, a més, es fa en un clima de constant menysteniment, de burla repetida, d’incompliments, d’anivellaments, de solidaritats i del sum-sum corda, és que estem en un clar escenari de submissió a tots nivells i que tenim totes les de perdre, de nou.
El finançament és la peça central de qualsevol intent per bastir unes polítiques pròpies. Per això depassen la legislació que hom pugui elaborar ja que, en el fons -i com veiem, per exemple, amb la llei de la dependència-, sense finançament, sense recursos per desplegar-les, les lleis esdevenen paper mullat. L’emancipació nacional -com la personal- comença en poder disposar dels teus propis recursos. Sense vassallatges, sense espoli disfressat de solidaritat. Una nació que ha de pidolar la seva hisenda, un país que, calladament i submisa, ha d’acabar acceptant les engrunes –per molt que vociferi d’entrada- del gran banquet, és que encara està lluny del mínim de dignitat nacional que cal exigir a qui vol ser lliure.
És clar que els maximalismes no acostumen a donar els millors resultats. Sóc, per tant, conscient que cal negociar amb Espanya mentre no siguem Estat. Negociar, però, amb fermesa i honestedat. La fermesa de no acceptar menys del que l’Estatut preveu; l’honestedat de dir-los que avui acceptem aquestes regles del joc, però que demà serem lliures. I prou. On s’és vist que les lleis, un cop aprovades, s’hagin de negociar? On s’és vist un Estat que incompleixi repetidament les seves pròpies lleis? Les lleis es compleixen tal i com nosaltres fem, a contracor, amb les seves.
Tot plegat, però, no ens ha d’enterbolir l’horitzó. Tot el batibull de xifres, de balances, d’estires i arronses; tot el regateig, totes les mentides, totes les manipulacions i, finalment, tot l’acord o tot el desacord no ens ha de fer oblidar que el nostre objectiu ha de ser la independència de la nostra nació. Ens faríem un flac favor si, exhausts, ens acontentéssim amb el que Espanya a hores d’ara ja sap que ens acabarà “concedint”. El cansament no ha de fer de la injustícia, satisfacció. Potser demà ens robaran menys que avui, però mentre acceptem que la clau de la caixa la tinguin ells, no patiu: ens seguiran robant.Tal i com acostumem a dir de l’autonomia, “el finançament que ens cal, és el de Portugal“.

George Lakoff, l’ideòleg de moda entre els socialistes catalans, va iniciar els seus treballs sobre llenguatge polític sorprès per un fenomen que ell resumeix amb la pregunta “com pot ser que una societat voti repetidament un partit que fa polítiques que la perjudiquen?”. Hi pensava l’altre dia a recer del congrés del PSC i tot llegint l’entrevista que aquest setmanari li feia al Francisco Romero, el primer tinent d’alcalde del nostre ajuntament. Que un membre del PSC entrevisti un altre membre del PSC fa que res no sigui accidental, que cada pregunta busqui la resposta. La indissimulada beatificació d’en Francisco Romero i l’exagerat currículum inicial, dóna peu a creure’ns els insistents rumors que el fan alcalde de Vilafranca, mètode PSC: substituint, amb qualsevol excusa, l’alcalde actual un parell d’anys abans d’acabar la legislatura. Primer acte doncs, cortesia d’en Fontxo, de la campanya promocional.
No he tingut l’oportunitat de tractar personalment en Romero, però si ens atenem a les seves intervencions al ple us puc ben assegurar que l’afabilitat i la humilitat no es compten entre les seves virtuts. L’efecte final i pervers d’acabar confonent estratègia amb veritat, és aquesta arrogància dels socialistes, el menyspreu amb què tracten l’adversari.
És el que en Lakoff anomena “marcs conceptuals”: estructures de valors i conceptes que cal embotir, repetint-los un cop i un altre, en l’inconscient col·lectiu. Idees que, com si d’una religió es tractés, cal assumir com a bones, indiscutibles, i que cal associar a la teva formació política. Si arribes a aquest estadi de comunió en el llenguatge, tant li fa quina mena de política fas realment per molt que s’allunyi del que prediques. D’aquesta manera, en Romero, pot parlar impunement de “treballar pel consens” mentre es queden sols un cop i l’altre per manca de diàleg i transparència; pot anomenar-se “catalanista” mentre, quatre ratlles més avall, esbudella qualsevol sentiment nacional que no sigui l’espanyol; es proclama socialdemòcrata mentre posa els drets de l’individu en primer lloc, fonament del neoliberalisme. I es queda tan ample.
Profetes del nou evangeli, es creuen posseïdors de la veritat única. Fixeu-vos com ja ni els cal argumentar mai res. Pronuncien els mots sagrats tot sabent que els fidels assumiran la bona nova: solidaritat, sostenibilitat, mestissatge, participació, esquerra, etc... Han santificat els mots, buits, per a què tot segueixi igual. I qui discrepi, cremarà a la foguera dels heretges. Voleu res més conservador?Ara més que mai, reivindiquem l’agnosticisme. Reinventem els mots carregant-los de futur. Ha arribat l’hora dels fets.

Que Convergència ha viscut massa anys en l’ambigüitat, en el sí però no, en l’ansietat del debat entre el seny i la rauxa, és un fet assumit per tots i que, probablement, li ha costat la Generalitat en més d’una ocasió. Cal ser molt hàbil per jugar permanentment a amagar les cartes i sortir-se’n, acontentant tothom i tothora. Un dia, però, la gent es cansa de l’eterna espera, de l’imminent futur millor que no acaba d’arribar i des d’aleshores es fa molt difícil tornar a engrescar amb un nou horitzó. La tebior de CiU, un partit nacionalista, va cansar-nos fins a l’exasperació. La responsabilitat també té línies vermelles.
De tot això va aprofitar-se’n hàbilment ERC fins a cometre el mateix error. Vam tornar a caure en el parany de l’ambigüitat -ara l’anomenaven equidistància- però la veritat és que, després de fer un gran tomb, de perdre anys i esforços, som gairebé on érem. O pitjor: abans Espanya mai no passava de quarts.
Ara Convergència, que ha vist com la seva música queia en picat a les llistes d’èxit, ens ve amb una nova cançó. Bé, potser no tan nova: la lletra sembla renovada, però la música em fa tot l’efecte d’haver-la sentida abans. Sigui com sigui, evidentment que és benvinguda l’aposta sobiranista d’una formació que vol refundar el pal de paller. Però la societat catalana ja no és la que era. Ja no ens valen mitges veritats, circumloquis efervescents que demostren més por que fermesa. La Casa Gran, si vol ser veritablement gran, ha de tenir els plànols molt ben definits i saber clarament què hi posarem al terrat. I això només es pot dir Estat Propi. El perquè CDC ha renunciat a explicitar-ho només pot respondre al tacticisme que tan de mal ha fet a la política catalana dels darrers anys. No vull ni pensar que, en el fons, és perquè no hi creuen. En aquests moments “d’urgència nacional”, que va dir en Mas, la proposta de treball ampli i conjunt entre totes les forces que cerquen un futur lliure per a la nostra nació és indispensable, inajornable.
Cal oblidar rancúnies, cal superar el resultadisme electoral, cal assumir el pes de la història i actuar amb fermesa i dignitat. Cal més treball i menys paraules. El temps s’esgota i l’adversari avança imparable, quinta columna inclosa.
Però també cal oblidar-se d’estratègies possibilistes que ens duen sempre a l’atzucac. Cal assumir prou valentia política per, des de tots els àmbits, des de totes les trinxeres, avançar amb normalitat cap a la independència d’aquest país nostre.

No és pas només un tòpic allò que el Barça és més que un club. És innegable la seva dimensió simbòlica i la càrrega de representativitat nacional que ha atresorat al llarg dels anys –i no només en la llarga nit del feixisme-. El Barça va esdevenir la manifestació del catalanisme de la societat civil quan la representativitat política ens era barrada i fou la manera d’expressar les ànsies de llibertat de moltíssima gent d’aquest país més enllà de la seva passió per l’esport de la pilota. Com a representant de tot un poble, al Barça se li exigeix molt més que a un club esportiu: un comportament moral i ètic que defineixi la manera d’entendre la vida d’una nació acostumada a patir, avesada a les derrotes, però viva i esperançada en un futur esplendorós.
Després d’anys de tebiesa, el país va viure uns moments d’eufòria nacional. Tot semblava despertar. Una ERC immaculada encara carregava d’esperança un país desesperançat i, a can Barça, un descarat Jan Laporta es disposava a redreçar una entitat que havia perdut tot el crèdit, tant esportiu com nacional.
I el Barça es va posar a caminar. Amb una defensa de la seva catalanitat sense complexos, amb ètica i moral de treball, fins i tot amb un joc obert, franc i generós. Un Barça pletòric que, durant anys, ha estat l’única alegria que ens hem permès els catalans.
Però ja se sap. No pots mostrar obertament la teva nació si no tens un Estat. S’intenta per tots els mitjans que el Barça dissimuli la seva catalanitat mentre voleien banderes espanyoles arreu sense cap retret. Hi ha massa interessos al darrere de com voldrien el Barça, massa mitjans de comunicació deutors del partit hegemònic a Catalunya, massa grups econòmics que veuen en l’espanyolisme subtil la millor mostra de la submissió catalana.
En Jan Laporta ha covat l’ou de la serp i ara li rosega els turmells. Massa gent sense escrúpols, mediocres que volen despuntar al preu de la traïció al projecte. L’error ha estat creure que l’enemic era el Sandro.
Segurament en Laporta ha fet errades, però en cap cas res que l’impedeixi acabar el mandat. Qualsevol culé ha d’estar orgullós del millor Barça en anys. Hem sabut vèncer amb sobrietat i, quan toca, sabem perdre amb la dignitat de qui se sap honest amb ell mateix i deutor amb la història que l’arrela a aquesta terra i la seva gent.
Ara que ser espanyol està de moda és quan necessitem els Jans. Gent valenta i amb prou coratge per gosar equivocar-se.

Que aquest país està perdent el tremp nacional i la cohesió interna suficient per a mostrar-se com a poble, ho demostren un darrere l’altre tots els indicadors socials que, sistemàticament, ens van abocant centres d’opinió i instituts estadístics diversos.
No és ja només la necessària i imprescindible unió d’acció davant dels reptes majúsculs que hem encarat i que se’ns presenten en els propers anys. El trist espectacle de la Plataforma pel Dret a Decidir o el recent sainet a ERC -sortosament sembla que reconduït a tomballons-, no fan més que evidenciar que seguim posant el carro davant dels bous en aquest accidentat procés cap a la sobirania plena.
S’ha deixat la nació en mans de l’estultícia política i els ciutadans, displicents, ens ho mirem des de la grada amb aire resignat. Assistim impertèrrits a la desfilada triomfal de totes les “rojas” i no només ens comença a semblar normal, sinó que acceptem que vulguin fer-nos-la nostra. Tenim un president “hooligan” de la selecció espanyola que obvia sistemàticament les nostres. Però, és clar, ja se sap, la “roja” no és nacionalista.
Amb timidesa algú s’ha queixat que, finalment, l’amenaça del socialista Joan Ferran d’extirpar la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio s’hagi dut a la pràctica amb la connivència total d’ERC. I no és que en Bassas fos precisament un independentista declarat: més aviat la seva tebior sociovergent el feia tolerable per tothom. Però sí que tenia clara quina és la funció, especialment de normalització lingüística, dels mitjans de comunicació públics. I això, avui, a can PSC molesta molt.I és en aquest context de decaïment general, que una nova reedició del “Manifiesto” de sempre s’esbrava a plaer davant la indiferència a tots nivells, tant de la nostra societat civil, com dels nostres representants. Un dels inductors del primer manifest d’aquesta mena, encara deu tenir el genoll adolorit. Eren altres temps en què el poc que havíem aconseguit es defensava amb vehemència. No és que en defensi el mètode, però si com a nació som incapaços de reaccionar davant d’un atac tan clar contra, precisament, l’element que ens diferencia però alhora ens permet bastir la cohesió que difícilment trobarem en d’altres àmbits, és que la feina dels unionistes ha estat més reeixida del que el catalanisme està disposat a acceptar.