Arxiu mensual

No fa gaire, gent del PP català apuntava la necessitat que la fiscalia general de l’Estat vigilés les CUP. Al seu parer, podien esdevenir la Batasuna catalana. Evidentment que per a la paranoia en què viu el PP –amb la complicitat del PSOE– qualsevol moviment d’alliberament nacional, qualsevol acció política que qüestioni els fonaments de l’Estat, ha de ser considerada “desafecta al règim”. Ara en diuen col·laboració amb banda armada o simplement terrorisme, però la qüestió de noms no és l’important. El que compta és la impunitat i la indefensió jurídica en què ens veiem els ciutadans d’aquest estat –sisplau per força- que defensem processos d’independència democràtics sense el tutelatge dels espanyols. No calia el PP, estem segurs que els qui entenem el dret a decidir com l’exercici unilateral del dret d’autodeterminació, comptem amb unes llargues fitxes al CNI per si de cas a Espanya torna a “amanecer”.
El tancament del sumari 18/98 en què s’ha condemnat qualsevol dissidència ideològica amb el constitucionalisme de la calç viva, és un escàndol jurídicoprocessal d’unes dimensions descomunals en un Estat democràtic, diuen, dins la polida Europa unida del segle XXI. La condemna a la clandestinitat de qualsevol pensament independentista amb l’excusa de terrorisme, el tancament de diaris, la il·legalització de partits polítics, de sindicats i entitats de tota mena, aboca el País Basc a un estat d’excepció de facto que no hauríem de permetre amb el nostre silenci.
A casa nostra la CUP fa por. Davant del desassossec que han provocat entre la ciutadania les impúdiques maniobres polítiques de tots els partits, la coherència ideològica de la CUP pot fer acostar-s’hi gent que fins ara s’hi mantenien a distància.
És cert que sovint la CUP peca d’una inflexibilitat perillosa, d’una concepció messiànica de la política que fa prevaldre l’ortodòxia i la puresa ideològica a l’acció política, al diàleg franc. És cert que l’amalgama de grups que la formen fa difícil d’apreciar-hi una estratègia política més enllà de la voluntat en la radicalitat. Per això, segueixen votant amb CiU però sense acceptar l’error comès. Però també és cert que no es presten a la maniobra, que semblen creure’s el que prediquen. I això, avui, en política, és excepcional, regenerador. Més enllà de si s’hi s’està d’acord, qualsevol atac a la CUP és també un atemptat als fonaments de l’estat de dret. Tots els partits haurien d’haver rebutjat públicament el neofeixisme del PP. Que el silenci no els faci còmplices.

Si, en condicions normals, assistir als plens és un bon mètode per copsar de quin peu calcen el nostres representants, en el debat dels Pressupostos és on més clarament s’evidencia de quina pasta està feta la nostra classe política local. El ple de dimarts, tanmateix, va superar totes les expectatives i de l’espectacle en vaig sortir amb aquell gust agre de la perplexitat que, amb el temps, esdevé indignació.
Tota la calma i la parsimònia, tots els dies de reflexió que es veu que necessitaven fa unes setmanes i que impedien dur a ple uns pressupostos a la corda fluixa, el dimarts es van convertir en urgències matusseres, en pressa impúdica per arribar a la votació sense que ni el debat ni el què s’hi aprovava els importés gaire.
Tots sabem que si no es va dur a ple abans és senzillament perquè l’equip de govern no tenia els vots necessaris per aprovar-lo. També intuïem que, un cop assegurada la majoria, la trinxera seria infranquejable. Però el que no m’esperava és que no es parlés del Pressupost, que s’impedís el debat. Encara m’astora el grau d’impunitat i d’arbitrarietat que un alcalde té a les seves mans. Això, a les d’en Marcel Esteve, és demolidor. El PSC ha esdevingut un partit-gestoria que no només pateix d’una manca total d’idees i de projecte, sinó que en fa gala i ja ni es molesta en provar de trobar un fil conductor a la seva acció de govern. És el poder en estat pur i la desmesura per retenir-lo.
Probablement el pressupost d’enguany es mereixia el vot favorable, però és d’una evidència clamorosa que no es pot aprovar si el dia abans s’hi fan modificacions per 2 milions d’euros sense donar-ne ni explicacions ni possibilitat d’estudiar-les. L’aritmètica a cal PSC, però, és ben senzilla: necessitaven tres vots per seguir com si res. Un cop descartada la CUP per coherència ideològica, es tractava de donar peixet a ICV, ERC i el PP. Un peixet que ens costarà 2 milions d’euros.
O potser no. Saben que a ningú no li preocupa que la meitat del que es promet no es dugui mai a la pràctica. L’any que ve ens ho tornaran a vendre en els nous pressupostos, que tornaran a ser els més fantàstics que s’hagin vist mai.
Uns pressupostos d’eslògan, de frase feta, de “copia i enganxa” del manual de fum del PSOE. Mentre la Vilafranca més bruta i deteriorada que recordo malda per sobreviure, ells ens venen la mobilitat i la sostenibilitat, les bicicletes i els barrets pels fanals.

Després, hipòcrites, es queixen que ens faci basca aquesta política.

Hi ha hagut interpretacions de tota mena a les fastigoses declaracions d’en Joan Ferran sobre la necessitat de practicar una neteja ideològica a TV3 i Catalunya Ràdio. En Ferran no és estúpid i és difícilment creïble que, precisament ara, s’escandalitzi pel mapa del temps de TV3; que acusi de nacionalisme uns mitjans públics que controla el PSC amb tota mena de pressions i que traspuen espanyolisme diàriament. Per tant, les intencions del PSC són unes altres: potser dissimular el patètic paper a la manifestació de l’1D o, més probablement, dinamitar les incipients negociacions sobre els òrgans que han de regir la CCRTV i que els n’han de fer perdre el control. No s’ho poden permetre almenys fins passades les eleccions del març.
El PSC utilitza aquesta mena de personatges que fan avergonyir de la política: sectaris, demagogs, cínics. Gent que no només pot mentir amb tota tranquil·litat sinó que és capaç d’acusar-te dels seus pecats. Gent amb l’argumentari sota mínims, carents d’ètica, amb qui el diàleg és fa impossible. Per a qui només val la derrota i la humiliació del contrincant, costi el que costi. Per això poden parlar de “crosta” impunement. Però poden parlar-hi, sobretot, pel silenci còmplice de tot el partit, perquè saben que compleixen ordres, que comparteixen objectius.
L’autèntica crosta, però, són ells i la munió de mediocres que viuen de la menjadora, peons d’un escaquer d’un sol color. El cinisme elevat a categoria.
A casa en tenim molts exemples. No parlem de la nostra televisió i ràdio locals, manipulades fins a la vergonya dels propis professionals. No parlem del pseudoperiodisme gratuït. Parlem del desvergonyiment del Roberto Labandera en voler fer-nos creure que mai no s’ha invertit tant al Penedès precisament quan els trens no funcionen, quan per pagar la llosa ens volen aixecar pisos de 7 plantes al carrer comerç. Cinisme.
També Iniciativa s’ha lluït. La representació més trista, més poc entusiasta a la manifestació de Barcelona, ens regala un anunci per demostra-nos que hi eren. El que calia que ens expliquessin és per què els seus diputats van abstenir-se en la votació per l’àmbit de planificació que ens ha de dur la Vegueria. Això sí, quan hi ha eleccions signem tots els “Compromisos” que calgui.

Si nosaltres som la “crosta”, d’altres són el tumor d’una democràcia malalta.

Tot arriscant-me a cansar-vos, voldria fer un parell de consideracions a la manifestació de dissabte passat a Barcelona. Una manifestació, tot sigui dit, d’un èxit sense pal·liatius que ni la maquinària més bèstia que li hem vist al PSC no ha pogut dissimular. La manipulació fins al fàstic de TV3 i de tot l’estol de mitjans intervinguts pels socialistes catalans ha estat antològica. Caldrà recordar-ho.
Tot i això, el sentiment agredolç és potser el que millor retrata la constatació de com en pot ser de lenta la nostra recuperació nacional. Certament hi havia un devessall de gent -tant li fa si érem 200.000 o 700.000-, i gent que majoritàriament cridàvem per la independència de la nostra nació. Un crit unànim. Malgrat tot, sembla mentida com hem d’aigualir el missatge per tal de fer-lo digerible per una classe política que s’ha vist depassada pels esdeveniments. I el més trist és que aquest barrejar aigua al vi es fa des de la pròpia Plataforma pel Dret a Decidir (PDD). Mentre la gent cridava “independència”, la PDD llegia un confús manifest demanant permís a Espanya. No s’han adonat que Espanya ja és el passat.
Dissabte hi havia al carrer més independentistes dels que ens creiem nosaltres mateixos. Cada dia més gent acaben assumint que amb Espanya ja no hi ha res a fer, que el camí cap a la llibertat és irreversible i que el que ens cal són gestos de dignitat i un “prou!” contundent sobre la taula.
Quin sentit té seguir encapçalant manifestacions proclament que “Som una nació i tenim el dret de decidir”? A qui li diem? A hores d’ara ja ningú no ho dubta. Si els ho diem als espanyols, ells ja fa temps que ho tenen clar. Si som una nació, no cal que ens ho repetim cíclicament, assumim-ho i actuem com a tal. Que tenim el dret a decidir el nostre futur, no ens ho havia de dir ningú. Mai no l’hem deixat de tenir. El que ens cal és coherència en l’acció política i posar els fonaments d’una estratègia clara per dur a la pràctica allò que hem decidit, allò que centenars de milers de catalans cridàrem inequívocament, tranversalment.Només ens val ”hem decidit”. Ningú ja no ens pot tutelar ni podem defugir eternament el conflicte. Els drets, i més els col·lectius, no es pidolen: s’exerceixen.