Arxiu mensual

Els catalans patim un dèficit estructural que ja gairebé ningú no té el cinisme de desmentir. Un dèficit fruit del secular menyspreu amb què se’ns ha tractat i que ara podem exemplificar clarament en el col·lapse i el desgavell general de les nostres infraestructures més bàsiques. Una manca d’inversions continuada que serveix per impedir que bastim les estructures nacionals de poder que ens permetin consolidar-nos com a nació amb futur.
Ara, però, sembla que tot plegat es redueix a si la reprovació de la ministra espanyola de torn acaba en dimissió o cessament. Experts en l’art de la distracció, llargament experimentats en fer-nos beure a galet, ara ens tenen distrets i concentrats en una batalla que no hauria de ser la nostra. La ministra –quan ho entendrem? – fa la seva feina amb diligència. Ho va dir clarament en seu parlamentària: “jo sóc ministra d’Espanya”. I com a ministra d’Espanya vetlla pels interessos de la seva nació. Uns interessos que no són els nostres.
Davant el desastre generalitzat, és estrany el silenci, el desmai, la desgana amb què l’independentisme d’aquest país –l’oficial i el que no ho és– deixa escapar aquesta oportunitat històrica. La fatiga dels ciutadans és el que ha de fer avançar el país. Difícilment l’independentisme aconseguirà una situació de majoria suficient per encarar un procés d’autodeterminació basant-se només en els drets històrics, en l’autoreconeixement com a nació dels Països Catalans. El sobiranisme sentimental té un sostre clar i difícilment serà mai majoritari si no aconsegueix arrossegar cap a la independència tota una àmplia capa de població que, ara per ara, no veu en Catalunya la seva nació primera. Aquests ciutadans, tanmateix, poden arribar a desitjar el trencament amb Espanya si els fem entendre la sagnia constant, l’abandó i el mensypreu a què ens té sotmesos i com, finalment, això es tradueix en un nivell de benestar que no es correspon al nostre esforç. Ara podem aconseguir que aquest cansament ciutadà esdevingui fatiga d’Espanya.
Tots els processos d’independència han aprofitat moments de crisi social i econòmica per arrossegar la societat, reticent per definició als grans canvis, a trencar les cadenes amb valentia.

La mort d’un símbol sempre trasbalsa els racons més íntims. També els dels pobles. De vegades propicien moments de catarsi col·lectiva que fan avançar la societat, a batzegades, a cops d’esglai. D’altres, també, ens ensenyen el cinisme impúdic dels mediocres que ara glossen amb fervor qui havien menystingut.
Se’m fa difícil afegir res a la mort digníssima, heroica, del Lluís Maria Xirinacs. Corprèn el coratge extrem, la fermesa en el compromís, la insubornable coherència, la pau interior davant de tanta violència soterrada. Havia assumit el pes enorme de la consciència d’una nació vassalla. Com va dir l’Estellés, “Assumiràs la veu d’un poble,/i serà la veu del teu poble,/i seràs, per sempre, poble”. El Lluís Maria patia intensament d’aquest sentir-se poble. No el ferien les vagues de fam o la presó: patia la submissió mesella d’un poble esclau que no gosa trencar les cadenes, que tem ser lliure. “Una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament” ens etziba en el seu darrer Acte de Sobirania.
En un món on tot és matisable, on tot es negocia, on el consens esdevé la raó suprema en què es dilueix la dignitat, és encara més excepcional aquell qui viu en la fermesa dels ideals i en fa estendard innegociable “per contrapuntar la covardia dels nostres líders”, com amargament denuncia.
Aquesta excepcionalitat és la que ens hauria de fer reflexionar. La independència dels Països Catalans necessita veus valentes, insolents, que amb fermesa proclamin la bona nova del futur gloriós que ens espera, si volem. Necessitem totes aquestes veus, moltes veus, que ens il·luminin en el recte camí del nostre alliberament. Cap poble no pot esperar, covardament, que un sol home, que uns pocs, li desbrossi la ruta. Cap nació no s’allibera sense assumir-ne les dificultats, sense la unitat i la força, sense la inqüestionable voluntat de voler deixar de ser esclaus.

L’estiu té les seves coses. L’arribada esperada d’orenetes o la sentor profunda de bronzejador i aftersuns. També la d’uns elements que es dediquen a passejar pels nostres carrers, sigui l’hora que sigui, en un híbrid de cotxe i amplificador rodant i que, sense traça del mínim pudor exigible, ens regalen les orelles amb tota una gamma de sons inqualificables.
Si ens hi fixem, tenen unes característiques comunes: d’una banda sembla evident que el control del volum se’ls ha avariat claríssimament i ha quedat travat a la màxima potència; també és clara l’evidència que el cost elevadíssim de tan gran invent sonor, els ha impedit de gaudir d’un vehicle equipat amb aire condicionat i és per això que han de viatjar, pobres ells (i elles), amb la finestra oberta de bat a bat per major gaudi de la ciutadania; també és comú que els tals individus (i indivídues) presentin un nivell preocupant pel que fa a les seves preferències musicals que, ai las, es redueixen al que podríem anomenar tipus neng i al tipus toro, torito. Els primers ens castiguen amb un constant txumba, txumba que, en un prodigi de la tecnologia de ressonància de baixos, fa tremolar els vidres dels edificis que troben al pas. Els segons (i segones) branden orgullosos una espanyolitat de legionari que basen en un deplorable flamenc descafeïnat de casset de benzinera. I sort en tenim que es conformen amb l’enganxina del toro a la matrícula (aquesta es veu que mai no molesta la policia espanyola) perquè, si fos per ells, onejarien l’estanquera, finestra estant, amb la cabra al trot sobre el capó.
Ja sé que als ciutadans anònims ens pot arribar a consolar veure-hi una clara mostra del fracàs escolar que, diuen, ens assota, de grolleria xulesca, però potser és hora que s’hi faci alguna cosa, encara que sigui simbòlicament, des de l’administració.
Vivim en una Vilafranca que tracta els seus ciutadans com a menors d’edat. Incapaç de fer entendre que la convivència comença pel respecte i aquest en la llibertat per decicir, ens omplen els carrers de pals, bonys, plataformes elevades i molèsties diverses.

No fóra més senzill que, com a societat, comencéssim a fer respectar, a respectar-nos, i que l’incivisme tingui un càstig públic i exemplificador?

La setmana passada vaig assistir al darrer Ple municipal abans de vacances. És un exercici que, alguna vegada, haurien de fer tots els vilatans perquè, tot i l’escassedat de debat, s’hi pot veure el cinisme descarnat de part de la nostra classe política local.
Vaig sortir-ne amb un ai al cor que no m’he tret de sobre. I és que malgrat la teòrica feblesa de l’equip de govern, el PSC va sortir indemne d’un Ple que els hauria d’haver suposat el primer revés seriós. No havíem quedat que les coses ja no eren com abans?
La realitat és que, malgrat tanta retòrica, Iniciativa i Esquerra van permetre, com aquell qui no vol, que el PSC aprovés l’inaprovable.
Si Iniciativa no ens sorprèn amb aquesta actitud indissimuladament complaent (deuen tenir un gen socialista al seu ADN), Esquerra ens torna a fer patir. No ens ho esperàvem, i menys tan aviat.
En Pep Quelart és un argumentador brillant si els arguments s’ho valen. I dimecres, les raons esgrimides no convencien ningú, per satisfacció del PSC. No es pot permetre que s’aprovi una modificació del pressupost quan les explicacions són desmuntades en el propi Ple: ningú pot creure’s que la remodelació de la Rambla ha costat 300.000 € de més per imprevistos de senyalització, esporgat d’arbres i altres fantasies? Algú dubta que no fossin les hores extres que s’hi van esmerçar per tenir-la llesta per eleccions? Algú pot creure’s que ja no hi ha partida de publicitat si no és acceptant que se la van gastar en publicitat electoral encoberta? Ni la regidora de torn feia cara de creure’s el que desmanegadament provava de fer-nos empassar. Bona estrena, Maria!
Més greu fou encara com es permeté el xantatge del PSC, en forma d’esmena, a la moció de suport a la Vegueria. Una esmena que finalment buidava de poder la Comissió Paritària que incansablement els socialistes havien boicotejat els darrers anys. La unanimitat no pot tenir aquest preu. No ens fareu creure que Esquerra ara es refia de la sobtada conversió del PSC.
Dimecres a la sala de plens hi havia sentor de nou tripartit. A l’ombra, si vols. Encara pitjor.
Esquerra hauria de començar a marcar territori si vol que la renovació sigui creïble. L’abstenció no ens serveix.

No li vam acceptar a la CUP, tampoc l’acceptarem d’ERC.