Arxiu mensual

La sorpresa d’aquestes eleccions, a Vilafranca, ha estat el bon resultat de la CUP. Enhorabona. S’intuïa que una formació que ha sabut estar a l’ajuntament i defensar clarament amb seriositat els seus ideals, podia sortir beneficiada del descrèdit general i del gran repte que afrontava ERC de superar la traïció a casa.
Si una conclusió en podem treure, d’aquests comicis, és que la gent hem agraït l’honestedat. Tant CiU com la CUP han demostrat tota la legislatura que es creien allò que defensaven. I la gent els ho ha premiat.
Ara, però, s’ha acabat el viure a l’ombra del poder, a la contra, amb el fàcil discurs de qui està a l’oposició però sense ganes ni esperances de governar. Ara, a la CUP, els ha arribat l’hora d’arremangar-se. La política de veritat, la digna, l’honesta, és així. L’aritmètica ha fet que d’ells depengui si a Vilafranca hi ha canvi o tot continua igual i, malgrat que ens ho vulguin fer creure, no ens serviran les excuses d’equidistància displicent. Ja ho va provar ERC i mireu com els ha anat. Quedar-se a platea no és el compromís signat.
Vilafranca ha votat canvi. Un canvi imprescindible. I la CUP hi ha de ser. No ens valen excuses ideològiques quan el que ens hi juguem és el territori. Dos-cents vots de diferència no paguen l’especulació urbanística que ens trinxa el paisatge. No ens podem vendre la Vegueria per dos-cents vots. Ni la defensa de la llengua o el dret a l’autodeterminació. Ni una televisió plural, ni un govern que no ens menteixi, ni...
I, si us plau, no ens vingueu amb la cantarella de les dretes i les esquerres. Això és el papu que treu el PSC quan no té arguments. La Vilafranca que cal fer va més enllà. Compareu propostes, compareu qui ha signat el “Compromís per Vilafranca”, qui se’l creu de debò, i poseu-vos a treballar per fer la Vilafranca que els vostres votants us exigim, per construir el Penedès que ens heu promès. No hi ha excusa: ara podeu. Que la por, que la retòrica, no us faci com tots. ¿Fer blocs de nou plantes és d’esquerres mentre tenir universitat és de dretes? ¿Propugnar el bilingüisme és progressista i defensar els Països Catalans és conservador? SABA és d’esquerres? I la Vegueria de dretes?
Cal construir una nova Vilafranca, orgullosa de ser penedesenca, sostenible, verda, catalana, compromesa, apamable. Dos-cents vots i una etiqueta us hi faran renunciar?Que la ideologia ens permeti un futur que és possible. Potser no hi haurà cap altra oportunitat.

Sovint, davant les diferents opcions electorals que se’ns presenten, hi ha el desencís generalitzat que ens duu a pensar que qualsevol opció farà el mateix, que “tots són iguals”. És una resignació certament provocada per tantes desil·lusions, tantes renúncies, tantes promeses traïdes...
A Vilafranca, tanmateix, us puc assegurar que no és així. Aquests dies que m’he hagut d’acostar a les diferents formacions amb el “Compromís per Vilafranca” a les mans, us faríeu creus de la il·lusió, dels projectes imaginatius, de les ganes de treballar per fer de Vilafranca una vila per sentir-se’n orgullós, per viure-hi, una vila pensada per a les persones. A Vilafranca, no tots són iguals.
A Vilafranca hi ha qui té projecte. No és pas alternatiu. Per ser-ho caldria que els qui han ostentat el poder gairebé 30 anys en tinguessin, i no és així. Per tenir un projecte has d’estimar la vila, la seva història, el seu paisatge, la seva gent. Si el que vols és canviar-la com un mitjó, integrar-la a la zona metropolitana i que s’assembli a Cornellà, és que primes els interessos de partit, el manteniment de la cadira, el municipalisme basat en la recaptació impositiva. Fer-ho en nom d’una pretesa “esquerra” ja no és suficient, ja no enganya ningú.
Vilafranca vol tornar a respirar, a sentir-se lliure, a saber-se capital d’un paisatge que hem estimat i que veiem com se’ns destrueix dia a dia. Vilafranca vol una rambla àmplia però sense provocar el caos circulatori, vol ser moderna però que això no signifiqui trinxar carrers amb edificis de 9 plantes, vol tenir ràdio i televisió però sense que les informacions hagin de passar primer per alcaldia. Vilafranca ha de treure’s la mordassa, aixecar-se de nou i prendre les regnes del futur que vol construir. Un futur fet de vinyes i país, de llengua i tradicions, de carrers nets i places lluminoses, d’universitat i museus, de serveis que serveixin.
Diumenge tindrem l’oportunitat de donar pas a aquesta nova Vilafranca pensada des de les persones, pensada amb mirada penedesenca, orgullosa del seu passat i del futur que vol construir, acollidora però amb la fermesa i la dignitat de saber-se d’un país que és a punt d’esclatar i mostrar-se al món tal com és.
S’ha acabat la resignació, ja n’hem tingut prou de mediocritat, de grisor, de sentir-nos acorralats.

Diumenge, votem canvi !

Quan, al desembre del 2003, ERC donava el govern de la Generalitat al PSC després de brandar a tort i dret la clau que obria tots els panys, va fer servir un argument que compartia bona part de la ciutadania. Més enllà d’afinitats ideològiques i de crides a una dubtosa cohesió social, la tria s’havia de basar en la higiene democràtica, la necessitat de canviar qui ostenta el poder de fa molts anys. Obrir finestres i aixecar catifes, en deien.
I, de fet, l’argument era encertat. El poder propicia tota mena de nepotismes, petites corrupteles, temptacions d’abusar de les eines i els recursos que la legislació posa al seu abast.
Si això era bo per la Generalitat, un poder fiscalitzat per un Parlament, comissions d’investigació, tribunal de comptes, etc... imagineu-vos què se’n pot esperar dels ajuntaments on sovint qui s’instal·la a l’alcaldia disposa de tots els ressorts de pressió i de control i on l’oposició sovint és un mer convidat de pedra.
Si a la Genaralitat era necessari el canvi, a alguns ajuntaments és imprescindible.
Vilafranca n’és un d’aquests ajuntaments. Governat pel PSC des del 1979, vint-i-vuit anys, hi ha anat creant una trama profunda i estesa que controla qualsevol dels elements del poder local. Una teranyina de tècnics vassalls, de funcionaris agraïts, de proveïdors atemorits, d’assalariats que esperen renovar el contracte i que mai no gosaran alçar la veu per denunciar la nomenklatura que els atenalla. Un poder omnipresent que paralitza entitats, que persegueix dissidències, que manipula barroerament els mitjans públics, que n’utilitza els cabals. Calladament, subtilment, amb la quotidianitat de sentir el ciutadà com l’enemic, amb la fatxenderia de saber-se l’amo.
El PSC ha governat amb la prepotència ignorant del nou ric, de qui es creu posseïdor de la indiscutible superioritat que atorga el fer-se dir d’esquerres, encara que es facin polítiques especulatives i recaptatòries.
Amb un projecte caducat per estendard, proclamant cínicament “noves idees” quan només han dut a la pràctica les seves, els qui han mentit repetidament, els qui es desdiuen d’acords del Ple, ara ens juren que “ho faran possible”. Es veu que sense ells res no ho és, de possible.

Definitivament a Vilafranca toca un canvi. Sigui quin sigui, serà bo. Ja no podem esperar més.

Escric això encara corprès per la impressionant manifestació a València aquest dissabte d’un maig primaveral. Setanta mil catalans, la immensa majoria del País Valencià, omplírem els carrers amb un crit unànim: “Ja n’hi ha prou!”. Recordàvem 300 anys de sotmetiment, quan el mal vingué d’Almansa. Un mal profund i llarg que encara avui ens té lligats.
Érem molts, moltíssims. Més dels que voldrien. Maulets d’una nova batalla en aquesta llarga lluita per les nostres llibertats nacionals. Érem senyeres i estelades, Països Catalans al cor, muixeranga, llengua, país. València bategava com mai, no només contra un PP que l’ha trinxada, sinó retrobant-se nació que ja en té prou, que tres-cents anys són massa.
Pensava en tants catalans del Principat que reneguen del País Valencià. Aquest ha estat el gran triomf del PP: fer-nos creure que ja no hi queda país, que tot és perdut. Però hauríeu d’haver vist com l’esperança, el convenciment de la victòria, els lluïa als ulls. Malgrat les nostres dimissions, les nostres absències, València s’arrapa a les seves arrels, a la nostra història, i s’alça descarada i fresca com un vers d’Estellés, per donar-nos lliçons de dignitat.
Quan recordem que el país no s’acaba al Sénia serem imparables de nou. Al sud sempre ho han sabut. Tot i deixar-los sols a la Carrasqueta defensant TV3 sota la tempesta i la Guàrdia Civil, tot i la nostra mirada displicent, pagats de creure’ns mentre reculem sense immutar-nos. Tot i l’oblit feridor i constant, el País Valencià sempre ens acull amb els braços oberts i té la gosadia de fer-nos un Octubre al cor de la València del PP, un centre cultural que es creu el país i que aquí al Principat som incapaços de bastir.
A València, per unes hores, vam ser un sol poble de nou. Recordàvem la derrota, sense planys, conscients que –com fa la dita– “el record de la derrota ens obliga a la victòria”. El 1707 començava pel País Valencià la pèrdua de les nostres llibertats, tres-cents anys després la reconstrucció nacional ha de començar també pel País Valencià. De la mateixa manera com a Almansa vam defensar el país, els catalans del Principat hem de tornar a mirar-nos com un sol poble, a assumir la nostra nació plenament. Només així recobrarem el que ens van prendre.

El desconcert polític i el cansament a què els ciutadans de carrer ens veiem sotmesos per part de la classe política que ens ha tocat patir, sembla no tenir aturador. La honestedat i el preu de la paraula es cotitzen poc en aquests temps convulsos de tactisme descarnat. Com una gran taca d’oli, el desvergonyiment dels nostres representants s’ha escampat també a la política local, massa sovint liderada per una revisió del caciquisme populista alimentat amb la impunitat i la poca transparència amb què treballen els ajuntaments.
Sovint, als qui defensem una visió nacional de qualsevol tasca política, se’ns etziba que des d’un ajuntament cal prioritzar “allò que interessa la gent”. Gestió pretesament sense ideologia que amaga un dirigisme demagògic que només busca mantenir-se al poder. Si la Generalitat ha esdevingut una Diputació gran, què n’hem de fer dels ajuntaments? Una gestoria dels recursos públics?
Així s’entén que els programes de govern siguin un mal manual de literatura fàcil, de promeses impossibles a les quals ningú ja no para esment. El compromís ha desaparegut del vocabulari polític mentre bescanvien idees per eslògans. Guanyar el poder a qualsevol preu és la consigna de molts.
A la Comissió Onze de Setembre som tossuts, tanmateix. Conscients que la construcció nacional comença en l’acció quotidiana que s’endega des dels ajuntaments. Conscients que cal redreçar l’imaginari col·lectiu abans no siguem xuclats per l’espanyolisme que s’oculta en cada silenci, en cada renúncia. Conscients que la defensa del país comença amb el propi territori. Concients de tot això, hem llençat el repte del “Compromís per Vilafranca” a les formacions que concorren a les properes eleccions.Perquè estem cansats de mitges tintes, del sí però després no, d’allò políticament correcte però nacionalment anestesiant. Hem proposat un document de deu punts amb què els partits hauran d’obligar-se públicament. Un document que exigeix un compromís clar amb el país, la terra, la seva llengua i la seva història. Un compromís que ens permeti saber, abans d’emetre el nostre vot, amb qui podrem comptar per avançar en el reconeixement de la nostra realitat comarcal i nacional.

Qui ens bastirà places i rotondes, però també l’autoestima que ens ha de fer lliures.