Arxiu mensual

Definitivament hem entrat en període de rebaixes. La situació a què hem dut el país, després de llargs mesos de tactisme partidista, és de reculada innegable. La polèmica de les tres hores d’espanyol no és més que la punta de l’iceberg que enfonsarà la recuperació nacional a què molts aspiràvem.
Fixeu-vos que ara, després de dècades de normalització d’un concepte al seu moment agosarat i valent, ens veiem de nou en la necessitat d’haver de justificar la immersió lingüística a les nostres escoles. I, el que és més greu, ho hem de defensar davant del nostre propi conseller d’Educació que n’hauria de ser el primer garant.
L’estratègia de l’espanyolisme –el de casa nostra inclòs- és ben senzilla: es tracta de fer l’orni, d’aturar qualsevol desplegament de l’estatutet, d’entrar en un estira-i-arronsa miserable en què la part catalana mira de no perdre-hi el mobles. Caldrà dur als tribunals qualsevol nimiesa, no ja per avançar, sinó per deturar la reculada. Mentre el govern d’Espanya, ell sí, anirà desplegant l’abraçada de l’ós que tan bona requesta té a la Generalitat tripartita.
Ara, ens cal defensar amb urc la immersió lingüística al nostre sistema educatiu. Un concepte regionalista sorgit a les acaballes d’una dictadura brutal que provà de fer-nos desaparèixer. Un regionalisme autonomista que havia d’actuar amb cautela, conscient que la lluita seria llarga i que cada pas endavant era una victòria. Potser sí. Però d’això ja fa massa. Ara ens calia avançar i fer-ho, units, amb fermesa i convicció.
La immersió que ara perilla havia de ser un estadi intermig mentre no arribava la normalitat, mentre el país no recobrava l’autoestima que li permetés d’actuar amb la certesa de saber-se un país normal.
Perquè els països normals no fan immersió a les seves aules. A Suècia, a Alemanya o a Anglaterra l’escola no fa immersió en suec, alemany o anglès. Als països que se’n saben, l’escola parla la llengua del país. I ningú no ho discuteix. Tothom ho troba d’allò més normal. Per què allò que és normal a tot arreu, a casa nostra és excepcional? Perquè ells saben molt bé que mentre batallem per la immersió ens enfonsem en la anormalitat. Saben que som mesells i que la desobediència ens faria lliures.Gosarem mai ser normals?

Haig de reconèixer que sempre m’ha semblat ridícula aquesta obsessió malaltissa que mostren la majoria de mitjans de comunicació de gallejar obertament sobre les seves virtuts. Branden índex d’audiència, OJDs, EGMs i tutti quanti per tal de fer-se un pam-i-pipa infantiloide. Sí, ja sé que rere la majoria de mitjans hi ha un immens pastís publicitari que necessita ser encoratjat. Qualsevol empresa, però, sap on posar un anunci i a quin públic dirigir-lo. Pel que fa als lectors, no crec que cap lector de l’AVUI es posi a comprar el Periódico per molt que li diguin que són els qui més venen del món mundial.
Dic tot això perquè m’ha deixat petrificat l’anunci que ara emeten a tort i a dret des de Vilafranca Televisió on es vanten impúdicament de ser líders. Com en la majoria d’aquesta mena d’anuncis –pura manipulació–, no ens diuen d’on són líders. Suposo que es deuen referir a liderar les televisions locals vilafranquines. Però és que fins i tot ho quantifiquen: 29.000 espectadors, diuen. Altra cop no diuen ni el quan ni el com: si són espectadors diaris, sembla que no queda cap vilafranquí amb ulls de raó que no estigui enganxat a la nostra, aquesta sí. Números així, fa un temps, els posaven en autocars amb un entrepà i feien cap a la Plaza de Oriente!
Per acabar-ho d’arrodonir ens anuncien que són líders en informació, en credibilitat i en confiança. Enhorabona, que diria el Desclot. Sort que ens ho han dit!
Que una televisió que es dedica a fer un anunci constant de les activitats de l’equip de govern, on dia sí dia també ens apareix l’alcalde-candidat amb qualsevol excusa per recordar-nos que s’apropen eleccions, on qualsevol veu crítica amb l’ajuntament és esmorteïda meticulosament, on se’ns emboteix la faramalla pijoprogre que serveix d’excusa ideològica al progressisme petitburgès que fa anys ocupa la casa de la vila...
Que una televisió així, que a més paguem entre tots, s’atorgui el lideratge de la credibilitat, fa venir arcades.La credibilitat cal guanyar-se-la amb fets i no amb anuncis. Mentre l’ajuntament es negui a perdre’n el control, mentre es posin excuses per transmetre els plens en directe, mentre només se la vulgui com a instrument al servei del PSC, poca credibilitat ens pot merèixer.

El rebombori que ha causat la tebior amb què el govern ha reaccionat al decret que ens imposa una tercera hora de castellà a les escoles del Principat, no ens hauria de distreure del problema real que amenaça la nostra llengua. Un decret dissenyat per demostrar que ens poden imposar la renúncia a allò més preuat mentre els nostres representants ho beneeixen.
El català, ja ho he dit en d’altres ocasions, no morirà per una hora més d’espanyol a les aules. El mal que hi volen inocular és fer-la llengua d’ús.
La intenció darrera d’aquest decret és la impertorbable voluntat d’uns Estats que secularment han volgut fer-nos desaparèixer com a poble. Saben que la llengua és un dels puntals simbòlics que ens cohesionen nacionalment. No és pas de fer més castellà del que es tracta, sinó de fer menys català; de dinamitar un sistema educatiu que, si bé no ens assegura el futur de la llengua, al menys ens permet de somiar-hi.
Fixeu-vos que no exigeixen més coneixement, sinó que es conformen a imposar que a l’aula es parli menys català, aquella llengua ruralitzant i pastoril que els catalans ens entestem a parlar per tocar allò que no sona. Saben que l’ús hegemònic és l’únic que garanteix el futur d’una llengua.
Mentre a nosaltres ens distreuen amb un decret que saben innecessari, els qui frisen per la nostra assimilació van fent via. Innocentment, esmercem els esforços en oposar-nos a la tercera hora, però, tot i perillar, no és al Principat on estem perdent la llengua.
Al nord, les escoles nordcatalanes malden per sobreviure al jacobinisme més ferotge; a la Franja, després d’anys de promeses ignorades, el català segueix sense cap reconeixement; al País Valencià, l’Escola Valenciana ha de defensar als tribunals, amb urc, el boicot de la pròpia administració; a les Illes el decret Fiol és la darrera amenaça a la ja precària situació de la llengua a les escoles.
Però aquí insistim en aquest regionalisme estèril sense adonar-nos que només la consciència de nació ens pot salvar, que només sentir com a pròpia una agressió a Inca, a Burjassot o a Perpinyà ens permetrà retrobar la unitat imprescindible.
Tenim una llengua comuna que ens vertebra, també nacionalment. Només si la defensem conjuntament podrem reeixir.

Fa uns dies, Salvador Cardús publicava a l’AVUI un article memorable, titulat “S’ha acabat el bròquil”, on expressava d’una manera clara el desconcert i, en molts casos, la indignació que viu bona part de la ciutadania d’aquest país. No podem restar impassibles, apuntava, davant el tomb que ha donat la política catalana i la renúncia palesa a avançar en l’alliberament nacional a què el nou tripartit sembla que ens vol condemnar.
Que el sobiranisme viu hores baixes, ens ho han més que demostrat els darrers episodis on, sota la patètica excusa que “ara toca gestió”, s’ha abandonat qualsevol reivindicació nacional: com si el govern no fos també gestió, com si la gestió pública anés renyida amb la defensa d’un projecte polític que cerqui un futur de llibertat pel nostre poble.
I això no afecta només els nostres polítics. El missatge que transmeten amara el gruix de la població, els mitjans de comunicació, l’acció de govern mateixa. Aquesta renúncia dels qui ens havien de fer avançar inequívocament cap a la llibertat nacional, ens fa porucs, incapaços de defensar amb energia els nostres drets irrenunciables. Fa que constantment hàgim de justificar la nostra existència com a nació. Que, recelosos, demanem perdó per gosar voler ser, encara.
Hi pensava, en tot això, al llegir la notícia de les al·legacions que el PP local va presentar al Reglament d’Us del català a l’ajuntament i el desenllaç indigne que se n’ha derivat. Un final que, tanmateix, ha passat sense pena ni glòria, convençuts com estem que la renúncia en veu baixa és el nostre destí com a poble.
Perquè, siguem clars, que l’espanyolisme local, que el cinisme dels botiflers vilatans es dediqui a voler boicotejar qualsevol intent de normalitzar el nostre país i la nostra llengua no ens ha d’estranyar. Que aquesta democràcia de paper de fumar ens obligui a haver d’escoltar qui fa tres-cents anys que ens té collats, mentre a nosaltres no se’ns permet decidir què volem ser, tampoc no ens ve de nou.Però que els nostres representants polítics cedeixin al xantatge i assumeixin les al·legacions incorporant-les al propi text ens hauria de fer veure que estem negant el futur pel nostre poble mentre no tinguem el coratge suficient per dir-los: s’ha acabat el bròquil !