20 de juliol 2017

La mirada

El nacionalisme, de no haver estat per nazis i serbis, tindria avui tan bona premsa com el concepte ‘família’. No en va, des que el món s’organitza en comunitats més grans que la pròpia població, el sentit de nació, de pertinença a una comunitat que comparteix uns anhels comuns, ha estat el patró amb que han crescut els pobles. Avui, quan s’etziba el nacionalisme com a pecat original de tots els mals, generalment es fa per malparlar del dels altres sense reconèixer el propi. Ningú no dubta, sense haver d’anar a la plaça Colon madrilenya, que l’espanyol és un dels nacionalismes més elaborats del planeta. Aquest, el de la ‘rojigualda’ desproporcionada, no és però el que ens ha impregnat al llarg dels segles. El que ens ha fet mal és aquell nacionalisme silenciós, que de tant quotidià ens sembla normal. El ‘nacionalisme banal’ que en Michael Billig va descriure meticulosament al seu llibre homònim. Guillem d’Efak, el poeta i cantautor guineano-català, no ho podia deixar més clar: “Han empeltat una ànima externa a tots els catalans mentre dormíem.”
El nacionalisme silenciós, aquest ànima externa, ens fa estrafer la mirada. No estem acostumats a veure’ns amb els nostres propis ulls i ho fem amb els de la pàtria imposada. Això ho veiem cada dia als diaris, a les televisions o als portals web. Llevat de comptades excepcions, el marc mental en què ens movem, fins i tot els independentistes, és un marc espanyol. Per això estem tot el dia pendents de què diuen o què deixen de dir. És clar que en el moment en què estem és important estar a l’aguait de què fa el govern espanyol, però el nostre marc mental, la nostra mirada al món, ens delata quan sabem d’un accident a Valdepeñas però no d’un a Perpinyà.
L’independentisme, imbuït d’aquesta mirada esbiaixada, ha estat fins avui exclusivament reactiu, tan a l’hora de témer Espanya, com a l’hora de fotre-se’n. Ens cal començar a veure el món des del nostre propi projecte de comunitat nacional. Si nosaltres tenim clar el nostre futur, el que volem, ni l’estat espanyol ni ningú altre no hi podrà fer res perquè la força d’un poble convençut és imparable. Però ens cal aquesta força de saber-se país, sense tremolors de cames, sense dubtes pusil·lànimes, sense resignació a un fat que no és. Deixem d'excusar-nos amb el passat i encarem la mirada al futur que volem construir.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ben vist. Felicitats pel blog. Potser us pot interessar aquest enllaç: http://in.directe.cat/in-deep-end-dance-see-us/blog/17629/independentisme-espanyolista