L'encaix

A mi, ja em perdonaran, però hi ha una cosa, una cosa de base, que no acabo d’entendre en tot això del camí a la sobirania, les enquestes i els dependentistes/unionistes. Els beneficis indubtables de la independècia són tan eloqüents que ningú, ni els més abrandats de la “indisoluble unidad de la patria”, han estat capaços de negar-los. A tots els efectes –i a tot arreu–, disposar d’un estat propi no és garantia de viure millor, esclar, però sí que ho és de tenir les eines per fer-ho i, sobretot, per redreçar situacions desfavorables com ho és aquesta crisi sistèmica a què ens han abocat. L’independentisme ha publicat dotzenes de llibres argumentant fins a l’extenuació que la independència ens permetria ser un país capdavanter en allò que ens proposem. És indiscutible, doncs, que la independència representarà un benefici important pels ciutadans d’aquest país, vinguin d’on vinguin, parlin el que parlin i pensin com pensin. Un benefici econòmic, esclar, però sobretot un canvi radical en quina democràcia ens donem , un canvi que ens retornarà el control dels nostres càrrecs electes i les institucions.

Tanmateix, tossudament, boi la meitat dels catalans sembla que votarien “No” al proper referèndum d’independència. I l’estranyesa em ve, principalment, pel fet que encara és hora que el dependentisme argumenti quins beneficis tenim ara per ser súbdits d’Espanya, o encara, què en treurem de pertànyer al Reino de Espanya en lloc de ser ciutadans de la República Catalana. I no parlo, només, en termes econòmics, però també. En el fons, quan ens queixem de les infraestructures, de la sanitat o l’ensenyament, estem parlant de diners. I ja no parlem del wishful thinking d’un federalisme que ningú no ha explicat i que, sabem perfectament, que mai no podrà ser. No, aquest no és un argument, és una excusa.

Els qui parlen de la qüestió catalana, fins i tot els que ara diuen que en volen dialogar, utilitzen sempre uns termes que ja indiquen el seu profund anhel d'entesa: l’encaix de Catalunya “dins”, el “problema” català, “el desafío”, etc... en són alguns dels més benèvols. Ja s’hi veu una voluntat sincera de bilateralitat i respecte.

Restaré a l’espera, segurament en va, dels centenars de llibres argumentats que m’expliquin com resoldrem els nostres problemes seguint a Espanya. O, al menys, el per què d’un No.

(Des)Obeir

Ho hem dit tantes vegades que ja fa basarda haver de repetir-ho, però és evident que els al·ludits no se n’hi senten i, per tant, cal tornar-hi. També podria ser, esclar, que anés errat, però estic convençut que la immensa majoria dels que hem anat sortint al carrer aquests darrers anys, aquesta majoria social que és la que permet a les formacions polítiques fer veure que lideren el procés, tota aquesta gent, deia, vivim amb neguit la tendència dels partits independentistes a esgarriar el procés.

Parteixo de la convicció –que crec que ningú no discutirà– que cap dels actors del sobiranisme (PDeCat, ERC i CUP) no sobreviurà si el procés no acaba bé, si perdem. De vegades tinc la sensació que no som prou conscients que el risc real no es troba en les incerteses de la independència sinó en la certesa dels efectes devastadors de la rancúnia i la venjança espanyola en cas de derrota. Hem arribat massa enllà com perquè un estat com l’espanyol, tocat en l’orgull, accepti la rendició sense fer-nos-en pagar un alt preu. Un preu que serà, evidentment, identitari, però sobre tot social.

Per això, sabent que ens trobem en una lluita de tot o res, no entenc les escaramusses constants entre JxSí i la CUP, les declaracions hostils, les desobediències extemporànies o les detencions reconduïbles. No entenc com, sabent que tot això acabaria passant, que tot just ha començat, la majoria independentista no hagi preparat amb temps una resposta possible, rotunda, unitària i reforçadora del procés.

L’estat espanyol, sempre ho hem dit, sap que el nostre taló d’Aquil·les són els funcionaris, siguin Mossos o siguin mestres, i per això el nou govern espanyol no ha trigat ni 24 hores a forçar el xoc de legalitats. Si caiem a la trampa, som morts.

És clar que un moment o altre caldrà desobeir la legalitat espanyola, però un acte revolucionari d’aquest calibre només pot triomfar si és unitari, planificat, massiu, coordinat i vendible internacionalment. Aleshores és quan una desobediència esdevé obediència a la nova legalitat catalana.

De què serveix atiar el conflicte quan no estàs a punt per assumir-ne les conseqüències?