CEO i paper de fumar

Els catalans tenim aquesta mena de vici ancestral de refiar-nos poc de les nostres pròpies forces. Una evident manca d’autoestima que ens afebleix de cara als contrincants, que ja ens comencen a conèixer, però que, a nosaltres, fa que ens facin figa les cames amb facilitat sense motiu aparent. 

És un comportament, d’altra banda, que trobem sovint en els pobles sotmesos que han hagut d’esforçar-se per tot just subsistir. No ens n’hauríem d’estranyar, doncs, però potser ja és arribada l’hora de superar-ho i encarar els reptes, no amb prepotència o lleugeresa, sinó amb la clara consciència de les pròpies forces. I, dit amb honestedat, les nostres forces, ara, no són pas poques.

Dic això perquè cada vegada que s’ha de publicar un nou informe del CEO, ja tens la majoria d’independentistes del país serrant les dents i aclucant els ulls tot esperant-se la clatellada. Ja hem vist un tou de cops que no hi ha motiu per a la por, malgrat els sempiterns profetes del souflerisme, però això no treu que, invariablement, un cop publicat, en fem sempre la lectura que més ens perjudica, no fos cas que anéssim de sobrats i la derrota ens agafés en plena celebració. Fa anys que els que diuen que votarien SÍ i els del NO a la independència de Catalunya estem en allò que en diuen ‘empat tècnic’, més encara si tenim en compte el marge d’error de l’enquesta. Però mentre els partidaris de la llibertat ens hem mantingut gairebé invariables, convençuts i militants, els partidaris de la dependència han anat perdent suport en favor d'això que, a l'engròs, anomenen "indecisos". Em direu que un indecís, en aquest cas, és un No amb remordiments, però també ens el podem mirar com un Sí en potència.

Tots sabem que la democràcia no és, ni de bon tros, un mecanisme perfecte. Però a casa nostra, quaranta anys de feixisme –encara ben present– han fet que qualsevol procés democràtic que ens plantegem encarar hagi de ser gairebé plebiscitari. Als EEUU el president de torn mana sense manies amb poc més del 25% del suport popular, aquí si no  vota tothom sembla que ja no val, encara que pocs votants passarien un examen sobre candidats i programes. A tot el món, el 50% + un vot guanya inapel·lablement, aquí es veu que necessitem que el suport a la independència superi el 60% per sentir-nos ratificats. Tret el peu, en diuen d’això. 

Si havent guanyat el referèndum, el que sigui, ni que sigui per un vot, no ens veiem amb cor de proclamar la independència, és que encara no hi estem preparats. 

El paper de fumar, pels cigarrets.

Reinicia i el processisme

Si una cosa no convé al procés, ara, és precisament la indefinició, la mêlée, la sensació que no s’avança prou o que, el que potser és pitjor, s’avança en totes les direccions alhora. Si haguéssim de sintetitzar en un únic problema les dificultats de la independència del nostre país, ha quedat demostrat abastament que estaríem parlant de la confiança, la claredat, la línia recta. No debades les enquestes ens demostren que són molts més els catalans que volen la independència dels que creuen que efectivament es produirà.

No cal dir que l’esperit 'tribunero' que ens acompanya des del 1714, però especialment des que el feixisme va enfilar la Diagonal, no ajuda a veure el got mig ple, però també és cert que massa sovint els partits polítics, les institucions, els moviments socials i tothom que en els darrers anys s’ha significat per la llibertat de la nostra terra, s’han perdut en allò que hem convingut en anomenar el processisme, una mena d’onanisme nostrat que podríem resumir en aquesta concepció existencialista de la lluita per la independència que ennalteix el viatge en sí mateix més que no pas el propi destí. Delectar-se en el viatge és commovedor quan ho canta el Lluís Llach, però si del que estem parlant és d’un escac a l’status quo jurídico-institucional, val més no entretenir-s’hi gaire, en el viatge, no fos cas que l’oratge ens tombi la barca abans d’hora.

Tot això ve a tomb de la presentació en societat de la inicativa Reinicia. Una plataforma auspiciada per tothom que és algú en el sobiranisme i que pretén, en paraules seves, “aplegar totes les iniciatives que estan imaginant el nou país”. Jo, que sóc un simple ciutadà llec en matèria de constitucionalisme, no he acabat d’entendre on vol anar a parar, Reinicia. Potser és incapacitat meva, no us ho negaré, però he pensat que si a mi em costa, també pot ser que d’altres independentistes es trobin perduts entre tanta ‘iniciativa’. Perquè, si us haig de ser franc, això jo em pensava que ho impulsarien des de la comissió constitucional del Parlament. És el mateix? Estem parlant de coses diferents? Paral·leles? Divergents? Complementàries? Vull creure que no ens estem perdent entre tanta gesticulació, tant de verb esponerós, però tan poca concreció.

Per acabar-ho d’adobar, anuncien que “volen aplegar a tothom que comparteixi aquest anhel, independentment de quin és l’encaix final que proposi en l’escenari internacional, o en el marc espanyol.” Perdó? No havíem quedat que nosaltres anavem tirant, que ja estàvem fent la independència?

Si us plau, una mica de claredat, per l’amor de Déu!