La desconnexió comença a casa

Començo a sentir veus neguitoses entre el sobiranisme que es queixen –de moment en veu baixa, els ho haurem d’agrair– que el procés no avança prou, que la desconnexió no es veu i que perdem cada dia una oportunitat d’or per mostrar obertament la nostra desobediència republicana, la nostra ferma voluntat i tot allò que l’Eduard Voltes va batejar com d’hiperventilisme. Són els mateixos que, acte seguit, comencen una animada tertúlia al voltant de si el Pablo Iglesias això, el Rajoy allò o el Pedro Sánchez allò altre, com si, en essència, la diferència entre uns i altres fos gaire gran pel que fa al nostre futur. Com si, un cop descartada la pastanaga referendària, la nostra constitució com a república independent (amb permís d’IKEA) depengués d’ells i no de nosaltres mateixos (sinn féin que en diuen els irlandesos). 

I és que, fet i fet, aquest autoreconeixement, aquest ser conscient de la teva pròpia realitat, aquesta consciència nacional, és la condició sine qua non per construir-se com a país lliure. 

No hi ha nació lliure possible si els seus ciutadans no se’n senten, tant de lliures com de nacionals.

La transició de súbdits a ciutadans, de depenents a independents, no és pas una tasca fàcil, ni molt menys encara ràpida. Molts anys de deformació, de desinformació, ens han fet un poble a voltes submís a voltes pusil·lànime. Per això la tasca d’autocentrament nacional –d’empoderar-nos, que en diuen ara–, és un altre procés que no podem fer sols.

És evident que no és ben bé el mateix el Rajoy que el Sánchez, ni l’Iglesias que el Rivera. Però, desenganyeu-vos, cap d’ells no ens farà lliures per moltes gesticulacions que facin. La llibertat, si no te la donen, la prens (Ovidi dixit) i és manifest que la nostra ens l’haurem de prendre. Amb tota l’amabilitat de què siguem capaços, però la pròpia definició de llibertat ja implica aquest acte germinal de rebel·lia.

És per això que hauríem de començar a oblidar-nos del que fan a Madrid i començar a pensar seriosament en la república que volem. Res no és més important que mantenir un esperit fundacional obert, lliure i solidari.

Tot això és especialment vital avui en els nostres mitjans de comunicació, ara que estem en època de mudances. Menys besamans capitalins i més il·lusió pel país que diuen (in)formar. Sense uns mitjans veritablement nacionals, l'autocentrament és impossible. I sense autocentrament, la república naixerà coixa.

La pastanaga, mínimament

Diu la dita popular que quan el dit assenyala la lluna, l’estúpid es mira el dit. Deu ser que no em trec de sobre aquell punt d’estupidesa, però darrerament, fart de mirar la lluna infructuosament, m’he acostumat a fixar-me en el dit i, sobretot, en els altres quatre, de dits. I és que als catalans de bona fe, sovint, distrets escrutant la lluna, ens han acabat marcant els cinc dits a la cara. Potser el que és estúpid a aquestes alçades de la pel·lícula és seguir mirant-nos la lluna per molt que els dits que ens l’assenyalen canviïn sovint de direcció.

I qui diu la lluna, diu la pastanaga federalista que impúdicament ens segueixen penjant davant dels nassos, fent veure que no saben que la pastanaga és impossible, bàsicament, perquè fa 300 anys que ja té amo.

Un cop desfet el bolado del Duran i Lleida, li tocava al PSOE brandar la pastanaga. Però es veu que només donava per una frase –mínimament, se’ls va escapar en un atac inusual de sinceritat–. Una frase d’aquelles que, de fet, no diuen ni compremeten a res. No m’estranya que tant Podemos com Ciudadanos hagin trobat tan fantàstic el document programàtic: totes dues formacions de la “nova” política s’han fundat i han crescut en les giragonses demagògiques i l’ambigüitat calculada.

Sovint ens preguntem per què els espanyols respecten els bascos i, en canvi, tenen aquest menyspreu profund pels catalans. La resposta no deixa de tenir el seu punt dolorós: els catalans, històricament, hem estat poc valents en la defensa dels nostres drets. Com la muller que se sap enganyada però fingeix no adonar-se’n per evitar el conflicte, la separació, Catalunya ha fingit, especialment aquestes darreres dècades, que pot atànyer la pastanaga mentre, amansida, segueix tirant del carro.

Caldrà deixar de fingir. O ens agrada tirar del carro –i aleshores no cal que s’escarrassin amb tanta pastanaga–, o ens adonem que no ens cal perseguir la pastanaga espanyola perquè a casa en tenim de ben saboroses. Al final, quan el pal ja no els funciona, s’ho juguen tot a la seducció. Una seducció simulada, bastarda, que es basa en confiscar-nos els drets com a nació.

Ara diuen que miraran, si de cas, si potser més endavant tal vegada parlaran de la possibilitat de començar a pensar en parlar, mínimament, de si podem pretendre ser. Se’n foten. 

Si us plau, oblidem-nos de pastanagues.