El votant idiota

S’ha acabat per fi la tortura d’unes eleccions espanyoles sense cap alicient destacable i amb un gran excés de gesticulació. Les seqüeles encara ens duraran uns dies, perquè sembla que encara no hem après que tant li fa qui i amb qui mani a Espanya pel que fa a la necessitat evicent de marxar-ne el més aviat possible. Aquests dies s’emplenaran centenars de pàgines amb especulacions a tort i dret de les mil-i-una combinacions dels resultats de diumenge, però una cosa ens hauria de quedar clara: per molt que sembli que Espanya canvia, que el bipartidisme ha patit l’apocalipsi, res no ha canviat fonamentalment. La credibilitat de la versió renovada del “apoyaré”, és directament proporcional a la seva impossibilitat de governar. Un nou brindis al sol que molts malden per creure’s. De la resta, ja en sabem el frontispici: “una, grande y libre”. Que, en lloc de dos ara en són quatre? Doncs, enhorabona!

Ens hem afartat de discutir si l’independentisme s’havia de presentar a aquestes eleccions. Vistos els resultats, encara em sembla més evident que no hi havíem d’anar a fer res, a Madrid, els independentistes. Però ja se sap que els partits nostrats en treuen bons calerons d’escalfar l’escó a la metròpoli i, a més, no podien resistir-se a l’enèsima comprovació de qui és qui la té més llarga. Molt bé, ara ja ho sabem. Ha facilitat en res tot plegat el que pugui passar diumenge a can CUP? Ha aclarit “lo nostro”? El per què, tan que deien que ja havíem desconnectat, la “Via Claver” no es va imposar, és un misteri només explicable amb aquella melodia tradicional dels “tres passos endarrera, tres passos endavant” i amb aquesta incapacitat manifesta de la nostra classe política, tota, d’assumir el moment històric i actuar amb sentit d’estat.

Ara, tots interpreten els resultats escombrant cap a casa. Un clàssic. Aquest cop, però, el grau de cinisme i demagògia de la majoria de polítics és esfereïdor. Si una cosa em treu de polleguera, però, és aquesta interpretació pusil·lànime del vot que tracta el votant d’idiota. Ara campen a cor que vols els qui asseguren que el souflé sobiranista es desinfla i els que pretenen sorprendre’s per les oscil·lacions entre C’s i Podemos en segons quines zones del país. Que l’independentisme es desinfla és un mantra en què l’unionisme insisteix a veure si, de tant repetir-ho, ens ho acabem creient. És allò de les profecies autorealitzades. Res de nou. Ara, fingir sorpresa perquè –permeteu-me una simplificació barroera– els espanyols de zones obreres canvien de vot segons on estiguin votant, tractar-los d’idiotes que no saben el que es fan, és d’un paternalisme patètic i insultant. Ja és hora que diguem les coses pel seu nom: hi ha zones d’aquest país on hi ha una majoria de conciutadans que se senten espanyols i que han estat especialment maltractats per la crisi. Nacionalment espanyols, socialment d’esquerres. Quan les eleccion pivoten sobre l’eix nacional, voten Espanya. Quan ho fan en l’eix ideològic, voten esquerra. On és la sorpresa? Qui és finalment l’idiota?

Voleu dir que hem d'anar-hi?

Jo que m’havia cregut de debò que havíem passat pantalla, que la declaració solemne del Parlament significava, com va dir en Joan Tardà, que “s’ens en fot tres a la virolla” el que es cogui a les espanyes, que això de l’autonomisme era mort i enterrat a casa nostra… I ara resulta que no, que a Espanya convoquen unes eleccions al seu parlament i aquí tot són presses, tot corredisses per buscar caps de llista, tot neguits i besamans.

Un, que ja fa temps que practica això de la desconnexió, creia fermament que, si som capaços de plantejar-nos reptes d’una dificultat enorme, una fórmula fàcil de demostrar que ja l’hem començada, la desconnexió, era precisament no presentar-nos aquest 20-D. Però veig que les maquinàries dels partis, els polítics, de carrera o nous, encaren qualsevol procés electoral amb la mateixa lubricitat. En els fons, els partits, són eines de poder que no poden resistir-se a la fatxenderia de marcar territori, de mostrar musculatura. No plantejo un boicot organitzat, quantificable, bel·ligerant. Parlo de no anar-hi, simplement, de la mateixa manera que no anem a les eleccions franceses; de presenciar als seus debats amb la mateixa mandra i displicència amb què escoltem Marine Le Pen.

He sentit tota mena d’arguments per anar a votar, però la majoria m’han semblat improvisats, com volent dir que cal anar a Madrid però sense saber ben bé per què. D’una banda tenim els que s’inclinen per l’èpica i ens anuncien que seran la delegació catalana al país veí, que hi negociaran vés a saber què. Com si un sol partit es pugués atorgar aquesta representativitat. La veritat és que seran l’ase dels cops i que, més enllà d’oferir-nos moments d’humor memorables com els que en Tardà ens té acostumats, no veurem més que la demostració de la insignificància catalana a Espanya. A negociar la independència ja hi enviarem una delegació del Parlament quan s’escaigui. Massa tacticisme i massa poca estratègia!

D’altres m’asseguren que no els podem regalar el “relat”, que si no votem els posem en safata la victòria a Ciudadanos. Potser sí, però trobo que encara serà pitjor que també guanyin tot i haver-hi anat. A veure si ara resultarà que ens fa por el neofalangisme. Tots intuïm que la innocència immaculada de C’s s’esmicolarà al primer pacte de govern, enfangats fins el genoll en la seva pròpia trampa d’una equidistància ideològica impossible.

Faríem bé, doncs, de seguir les sempre sàvies paraules d’en Tísner quan assegurava : “jo, en política estrangera no m’hi poso”. Aquest 20-D no hi tenim res a guanyar i sí molt a predre. Quina necessitat hi ha a contar-nos de nou quan sabem que votarem en clau no catalana, quan n'hi ha que encara basen la seva estratègia en negar la nostra victòria el 27-S. Això sí que és regalar-los el relat! 

On haurien d’estar posant tots els esforços, els nostres polítics, és en resoldre l’atzucac en què ens han ficat, que la broma ja cansa. Davant dels reptes que ens hem marcat, la investidura de Mas hauria de ser l’anècdota. Avançar amb força mentre a Espanya estan distrets furgant-se les misèries, ens hagués donat un avantatge indiscutible. 
Una mica de seriositat de tots plegats seria d’agrair.