Els tancs de Montoro

Una de les moltes classificacions que es poden fer dels sobiranistes d’aquest país, és la de diferenciar-los entre els qui estan convençuts que Espanya ens enviarà els tancs –a poder ser entrant ordenadament per la Diagonal–, i els que creuen que l’Europa del segle XXI no ho permetria. Per si de cas, val més que no hàgim de comprovar ni una teoria ni l’altra. Tanmateix, fixeu-vos que tots dos grups comparteixen el convenciment que Espanya, l’Espanya de matriu castellana, l’Espanya orgullosa, xulesca i prepotent, que aquesta Espanya que ens va derrotar el 1714 frisa per tornar-nos a humiliar, si molt convé per la força. Ho portem tots a l’ADN: a nosaltres les derrotes ens han fet pusil·lànimes, a ells les victòries, altius. Ho recorda amb detall i cruesa Sànchez-Piñol a “Victus”, ara que en tenim seqüela.

Vicent Partal sempre assegura que, de fet, ja ens hem independitzat però que no en som conscients. No sé què en pensen els farmacèutics, ara mateix. S’entén, però, el sentit: massa vegades ens hem deixat portar per l’èpica noucentista que ens fa pensar que la independència és un catacrac institucional, un esgarip al balcó de la Generalitat, un cop de puny sobre la taula. Massa vegades ens han fet creure que el procés tindrà un tall definit i finíssim, que un dia serem espanyols i l’endemà ens llevarem catalans. De ben segur que no serà així. La independència és un procés paulatí, acumulatiu, basat en l’efectivitat de cada passa. Per això el 9N ens vam fer independents per primer cop, i el 27S hi vam tornar, i la declaració del Parlament –si l’infantilisme no impedeix de formar govern per aplicar-la– n’ha reblat el clau.

De la mateixa manera, però, que els passos de la nostra independència no són evidents a primer cop d’ull, tampoc no ho són els tancs que ens vénen des d’Espanya. Fa un segle ens els hagués enviat el ministre de defensa, als nous temps ens els envia el d’economia. L’asfíxia financera a què ens sotmet l’estat espanyol és fins i tot més devastadora que els obusos de gran calibre. Per això em sorprèn l’estoïcitat amb que els catalans ens hem pres un atac en tota regla a la base mateixa del concepte d’autonomia. Sense capacitat de disposar i definir un pressupost, no hi ha autonomia possible.

Deixem-nos doncs de tancs. Els que entraran per la Diagonal seran els homes de negre de Montoro. Si ho permetem, és clar.

Del consens a la humiliació

Si hem de fer cas als milers de catalans que asseguren haver votat la CUP i que ara els exigeixen generositat amb Mas, l’esquerra independentista hauria de tenir majoria absoluta al Parlament. Vagi per endavant, doncs, que jo no vaig votar la CUP i que, per tant, no em sento amb gaire autoritat moral per exigir-los res.

Sí que em veig amb cor, en canvi, d’opinar sobre els arguments que han esgrimit una i altra vegada per no investir Mas, a hores d’ara la nimiesa que té el procés en standby. Iñaki Gabilondo, que no fa massa plorava la inevitabilitat de la nostra independència, assegurava dimecres que l’”independentisme s’està derrotant a sí mateix”. Així estem. Per tossuderia, inflexibilitat i, sobretot, pel coi de passió per l’estètica que ha engegat a dida tantes coses en aquest país. Perquè, i ja em perdonareu, la posició granítica de la CUP em sembla més estètica que fonamentada en una lectura del moment polític. Poc després de les eleccions, em comentava un cupaire local que eren conscients que amb 10 diputats no podien exigir la lluna. Doncs, francament, no ho sembla.

Tots parlen d’inflexibilitat, de tossuderia, de personalisme, que el procés no pot dependre d’una persona, que cal generositat… No fa gaire una piulada etzibava: “Realment acceptareu que Convergència mati el procés amb noves eleccions només perquè Mas sigui president?”. Fixeu-vos, però, que l’argument –com gairebé tots els que s’han aportat al debat– és perfectament reversible: canvieu Convergència per CUP i poseu-hi un “no” davant del “sigui president” i tindrem l’altra cara de la moneda, tan o més vàlida com la primera. La demonització de Mas, encetada des de la Brunete mediàtica, però a la que la CUP s’hi ha apuntat amb fruïció, no pot ser ara l’excusa oportuna. No discutiria l’argument si fóssim en una Catalunya autònoma, però 3%, retallades, supervivència personal i d’altres herbes no tenen sentit en una legislatura que es vol curta i decisiva i en la qual ens hem proposat de fer una república. Poca broma!

L’empat argumental, finalment, té un punt de desequilibri: la CUP té 10 diputats, Junts pel Sí en té 62. No ho perdem de vista perquè és la distància que va del consens a la humiliciació. I ni Junts pel Sí, ni molt menys CDC, no permetran que Mas surti humiliat del Parlament. O sigui que, i tant de bo m’equivoqui, estem abocats a noves eleccions.