Compromís, encara

Ara fa vuit anys la Comissió 11 de setembre del Penedès presentava el document “Compromís per Vilafranca”. Un decàleg que proposàvem als partits polítics que es presentaven a les eleccions municipals, per tal de saber amb claredat quin era el seu grau de compromís amb una nova Vilafranca quer aleshores somniàvem: una vila arrelada al país, hereva d’una història i d’un llegat que la defineix i la projecta, capdavantera en la defensa de la nostra realitat territorial; una vila acollidora i sostenible, que fes de la catalanitat i de la qualitat de vida, els eixos bàsics per construir una ciutat conscient de la seva capitalitat comarcal. Aleshores s’hi van comprometre CiU, CUP, ERC i ICV.

Les eleccions van anar com van anar i una part del canvi que molts crèiem necessari va tardar encara dos anys a arribar. Un canvi amb moltes marxes, marxa enrere inclosa. Un canvi que, al final, ens ha deixat boi on érem.

Vuit anys després, rellegir el document ens dóna la mesura justa del camí que ha fet el país i del que ha fet Vilafranca. Perquè, tristament, la majoria dels compromisos adquirits segueixen al calaix dels bons desitjos. La vegueria Penedès està tan empantanegada com aleshores, o més encara, i si el creixement desbridat que vivia la vila s’ha aturat ha estat més a causa de la crisi econòmica i immobiliària que no pas per mor d’unes polítiques municipals de redisseny estructural basades en una idea concreta de comarca. Encara més, vuit anys després seguim sense saber què voldrem ser quan siguem grans. I això és descoratjador.

Mai no s’ha obert seriosament un debat honest per acordar entre tots quina és la Vilafranca que volem d’aquí a vint anys. No és tot culpa només de l’equip de govern. Ja sé que em direu que les majories precàries que han donat suport al consistori no donaven per gaire més, però és precisament quan no hi ha majories clares quan cal encetar els debats en profunditat. Vilafranca segueix sent una ciutat més aviat grisa, sense un projecte clar que ens engresqui. Una ciutat que es debat sovint entre la modernitat i el provicialisme. I, siguem honestos, això és culpa de tots plegats.

Tenir l’ajuntament al costat del procés i la vila plena d’estelades és molt gratificant, però el canvi havia de ser de projecte, també. O, més ben dit, el canvi havia de ser el projecte.

I, a més, és impossible

“Una Catalunya lliure dins d’una Espanya plurinacional”. Aquest és l’oxímoron que la convenció d’ICV ha decidit defensar de cara al 27S. Una clara puntada endavant que no li servirà per evitar enfrontar-se al dilema que la societat catalana haurà d’encarar aquesta tardor. Una prova d’això és l’abandó de militància de Raül Romeva, un dels millors eurodiputats que ha tingut aquest país. No serà ell sol. N’han de venir d’altres perquè aquesta mena d’ecumenisme verd amb què s’embolica ICV no duu enlloc més enllà de perllongar l’agonia d’una formació en descomposició ideològica que espera que la història la salvi al darrer moment. Però la història, especialment la d’aquest país, ja fa temps que ha pres un altre camí. 

Aquest federalisme sui generis, en paraules de Romeva “posa rumb cap a una Catalunya dins d’Espanya”. Més clar, l’aigua. ICV s’arrenglera d’aquesta manera –això sí, dissimulant com sempre– amb les forces vives de l’unionisme nostrat, des del PSC a la Vanguardia, passant per Podemos, Cuní, Duran, Fainé i tothom qui vol seguir sucant de gestionar la colònia. 

Havia quedat clar que qualsevol possible entesa amb Espanya necessita, per ser creïble, la complicitat de les forces polítiques de la meseta i, fins i tot, de la població espanyola. És més que evident que això ni ha existit, ni existeix. Per això l’apel·lació a reformar la Constitució espanyola és el mantra al què s’aferren com clau roent sabent que la minoria absoluta permanent de diputats catalans mai no en tindrà l’opció. Excuses de mal pagador. Podem seguir negant la realitat, però per molt que la desesperació d’alguns els faci combregar amb l’enèsima versió del ”apoyaré”, Espanya és com és i, a més, s’agrada d’allò més. 

Com deia Talleyrand, “el que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible”. La nostra història compartida en va plena d’exemples que ens haurien de fer enfilar la sortida a cor què vols. Espanya mai no reconeixerà el caràcter sobirà del poble català. Quan s’ha vist obligat a dissimular i fer-ho veure –la transició n’és un exemple, però Podemos en pot ser un altre–, no ha tardat gens a recuperar allò donat de mala gana. L’esperit colonial és un estigma insuperable que sempre acaba rebrotant.

Només el divorci pot acabar amb aquest forcejament constant. Alliberats del cansament de la disputa eterna, serem imparables.