El 9N comença el 25M

Massa catalans estan convençuts, encara, que Europa és un element decoratiu que afecta poc les nostres vides. Segur que blasmen la troica, els homes de negre, les retallades i l’austeritat comandades des de Brussel·les, però ho fan des d’una mirada distant i estoica, com si les polítiques de la UE fossin un fat inevitable que hem d’entomar amb més o menys resignació. L’escepticisme, el pessimisme vital, no és pas un tret de l’ànima culé, sinò de l’ADN català. Segles de derrotes conformen un estat d’ànim difícil de superar.

Amb aquest convenciment és amb el que s’han produït les abstencions més clamoroses de la història electoral catalana. I, tanmateix, la UE legisla amb intensitat i, vulguem o no, el que s’hi decideix ens afecta directament, encara que sovint ens arribi transmutat via Consejo de Ministros.

La temptació de quedar-nos a casa el proper 25M és un luxe que, els catalans, no ens podem permetre. I no ho podem fer no només perquè com a ciutadans europeus tenim el dret a dibuixar l’Europa que volem, i a fer-ho amb convicció, sinó perquè el procés que estem vivint no s’entén sense la nostra vocació històrica de construcció d’un marc de relacions entre els pobles basat en la democràcia i la justícia. Si avui Europa no representa això, és la nostra obligació defensar-hi un model social i cultural que ens ha fet un país pròsper i acollidor. Europa potser no entusiasma, però Europa també som nosaltres.

És per tot això, també, que només des de la independència nacional podrem impulsar la construcció de l’Europa que van somniar els nostres poetes: “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”.

El proper diumenge els catalans hem de tornar a explicar al món què volem ser. Hi hem de ser tots perquè ens tornaran a comptar. I no es poden menystenir els vots com s’escamotegen manifestants.

Europa potser no ens ajudarà quan sigui l’hora de salpar, però no podrà ignorar el nostre clam si aquest és multitudinari i això, més enllà de grans manifestacions, es demostra omplin les urnes. Al món no li passarà per alt una gran majoria sobiranista aquest diumenge. Tenim una nova oportunitat de reforçar el procés, de seguir demostrant la nostra voluntat irrenunciable de llibertat.

Ploramiques

Em costa trobar un episodi més fastigós que el que Pere Navarro ha protagonitzat aquests dies somicant victimisme de plató en plató amb cara circumspecta. No recordo una bufetada més famosa i, alhora, més patètica. Que una plantofada que, sembla, ningú no va veure, de no se sap ben bé qui ni per què, hagi estat utilitzada políticament per acolorir la fotografia de societat al caire de la guerra civil que volen transmetre per tots els mitjans, demostra un grau de cinisme gairebé sense precedents. Més encara quan, al mateix moment, un català era apallissat brutalment per la policia espanyola a Mestalla per dur una estelada al coll. No recordarem ara la llista interminable de plantofades que, com a país, rebem dia sí dia també d’un estat que diu que ens estima tant.

Hi ha qui diu –probablement amb raó– que la violència sempre és inexcusable. També hi ha qui li treu importància al cas, que la tàctica política ja les té aquestes coses. Però és que no parlem de violència, sinó de manipulació informativa, de mentida. I això és el greu de l'episodi, especialment en aquest moment, perquè justifica la repressió.

Que Pere Navarro, i part del PSC, s’arrenglerin amb el cinisme biliar de, per posar un exemple, Rosa Díez, no és només una deriva estratègica dels socialistes catalans, sinó un atac frontal a la mínima decència argumental que caldria esperar de qui sap que, a Catalunya, hi ha exactament la mateixa crispació social que fa uns anys: cap. Que Rosa Díez, que poua els seus vots a Espanya, denunciï la “violència insuportable” que es viu a Catalunya l’endemà de passejar-se tranquil·lament per les rambles barcelonines tot signant llibres, forma part de l’irrespirable –aquest sí– clima polític que viu Espanya, on la mentida i la impunitat són la norma. És irresponsable, però s’explica en termes de rendibilitat electoral. Ara, que sigui el PSC qui s’afegeixi a una mentida constatable cada matí als nostres carrers, és un canvi estratègic que no hauríem de passar per alt. L’incident de Navarro, que només va prendre el caire d’atemptat sobiranista al cap d’unes hores i d’haver passat per la seu del PSC, demostra, un cop més, la manca d’escrúpols d’un PSC que ha perdut el nord.

A la Catalunya que hem de fer, aquests comportaments, aquests personatges, han de ser apartats de la política. Aquesta és la il·lusió, aquesta és l'oportunitat.