14 de març 2014

Independència i bosses de plàstic

De les moltes errades d’apreciació –algunes de clamoroses– que he hagut d’acceptar al llarg de la meva vida, potser la més sorprenent ha estat la ràpida i pacífica desaparició de les bosses de plàstic als supermercats. És una qüestió menor, em direu, però si fem un exercici honest de memòria, no fa gaire anys, quan van començar les propostes d’eliminació plàstica, ningú no en donava un duro per l’èxit de la campanya. No per manca de bondat en el postulat, sinó perquè –i jo em recordo sortint de l’Esclat preguntant-m’ho– no em sabia imaginar anant cap el cotxe amb el carret setmanal a la intempèrie. 
Dic això perquè de vegades em fa la sensació que, amb la independència, a alguns els passa el mateix. Són encara aquells del “a mi ja m’agradaria” que es miren amb angúnia i un cert tremolor de cames el daltabaix que pressuposen d’una declaració d’independència. Som animals de costums i alguns no se saben veure lliures, sense la seguretat submisa de la cadena. 
Els sociòlegs ho expliquen sovint: la majoria dels canvis, per profunds que siguin, es produeixen d’una manera pausada –que no vol dir lenta– i, gairebé sempre, les grans revolucions no són res més que l’acumulació, la superposició, de molts petits canvis, gairebé imperceptibles en la seva individualitat però que, plagats, tenen un efecte transformador. 
És el que ens passa amb la independència. No ens n’adonem del tot però la societat catalana ha recorregut ja una gran part del procés que ens hem proposat de fer. Només en som una mica conscients quan provem de mirar el camí fet i sospesem, amb vertigen, la impossibilitat de tornar ni que fos on érem fa 5 anys enrere. El país ja no ho acceptaria. S’han acabat les bosses de plàstic.
Tampoc no som conscients que la independència probablement no serà una proclamació heroïca. Ni el xoc d’uns trens que mai no es trobaran perquè van per vies diferents. Segurament l’estat propi ens vindrà com la jubilació, sense adonar-nos-en. 
Això no vol dir que hagi de ser fàcil. Haurem d’estar amatents, units i disciplinats. Res no es construeix des de la desconfiança, per això haurem d’aprendre a refiar-nos del camí triat i caminar plegats. 
Aquests dies hem vist com gairebé es quintacolumneja des de l’arrogància de qui no accepta que hi ha molts camins per arribar al cim, però que només el que fem junts ens hi durà. M’entristeix que facin veure que no s’adonen que hi ha actituds que només posen pals a les rodes. Una mica de seriositat no ens aniria malament.

1 comentari:

Unknown ha dit...

Per primera vegada tinc la sensació que tot depèn de mi, de perseverà, de creure en el que faig i de perdonar o més ven dit de no tenir en conte quan algú dels meus pensa diferent i no embolicar-me en discursos bizantins. Enric