16 d’agost 2013

"¡Vivan las caenas!"

No és que ara m’emocioni especialment amb la proliferació de cadenes humanes que sembla que es produirà el proper 11 de setembre. Els catalans ja ho tenim això. La casa és forta i no ens estem de res quan es tracta de puntualitzar: que quedi ben clar que la meva cadena no és ben bé la del veí, que jo, a més de la independència, vull la pau al món i la justícia sobre la terra  per a tots els homes (i dones) do bona voluntat. 
Certament fa la sensació que molts ciutadans d’aquest país no s’adonen de la gravetat del moment trascendent en què hem aconseguit ubicar-nos. Si històricament el culte a la diferència, a l’escissió, ja feia posar el pèls de punta i provocava aquell cansament pregon que no ens deixa avançar com pretendríem, seguir furgant en la ferida de les matisacions en aquests moments és tossuderia suïcida. Ja sé que bona part dels qui proposen alternatives, viables o no, ho fan més per ànim d’entrebancar el procés que no pas per reclamar cap afegitó a una independència que miren d’evitar. Però també és cert que hi ha un sector del sobiranisme, especialment el vinculat a l’autoanomenada esquerra independentista, que defensen amb contundència la vinculació de la independència amb un canvi social. No els falta legitimitat perquè en això també han estat coherents al llarg dels anys. Ara, cal que tots plegats fem la reflexió de quina és la imatge internacional també interna que volem donar. Quina és la cara visible d’aquesta nació que vol esdevenir un nou estat a Europa. Tots tenim propostes a fer de com volem la república catalana. Aquest és precisament un dels motius d’il·lusió del procés que estem endegant: la possibilitat de començar de zero, de donar-nos una democràcia de qualitat, de construir un país que ens retorni l’esperança en la cosa pública. Però aquest procés l’hem d’iniciar el dia després. De res no ens serviran totes les proclames si no aconseguim guanyar-nos la llibertat. L’endemà comencem a debatre com la volem aquesta llibertat, però embrancar-nos ara en evidenciar les diferències no fa sinó afeblir-nos. Tots els qui proposen cadenes alternatives ho haurien de tenir clar això.
Sé que probablement és picar ferro fred. Que hi ha qui viu en la diferència, en l’esmena a la totalitat, en l’oposició sistemàtica. S’hi viu tant bé, a l’oposició! Però ara és moment de construir, plegats, i per fer-ho ens cal ajornar les diferències que no siguin substancials al procés. És clar que haurem de vetllar perquè no ens facin passar bou per bèstia grossa. La generositat no pot ser excusa per treure’n profits espuris. Però, o hi som tots –ep, els qui vulguin ser-hi– o no ens en sortirem com ens mereixem per convenciment i suport social.
Tornan al títol, però, no és només una part important dels espanyols que tenen una especial preferència per l’autoritarisme casernari per molt que l’emboliquin amb la rojigualda constitucional. També a casa nostra ens trobem qui ens nega el pa i la sal. Perquè, no ens enganyem, si el 1814 el “¡Vivan las caenas!” ribotava la constitució de Cadis i clamava pel retorn de l’absolutisme a Espanya, avui, sota un més estantís “dret a decidir” s’hi amaguen els mateixos enemics de la llibertat. Comencem a dir les coses pel seu nom. I si parlem de llibertat nacional, d’independència, la cosa es diu “Sí” o “No”.  Que ningú no s’amagui sota el dret a decidir. Ara parlem d’estat propi o de submissió. De llibertat o de cadenes.

02 d’agost 2013

La legalitat i el mur

Ja comença a cansar. Els qui fa temps que ens esgargamellem abocant arguments de tota mena dels beneficis d’una Catalunya independent, comencem a notar la fatiga profunda que provoca, no ja picar ferro fred, sinó haver de repetir els mateixos plantejaments una i altra vegada a qui no té cap intenció d’escoltar-los. Caldria tenir-ho en compte per no confondre fer pedagogia amb fer el préssec. No podem entretenir-nos més en donar explicacions quan, de fet, no els interessen. Tenim molta feina i poc temps per fer-la i tota distracció hauria d’estar molt ben justificada.
Ja sé que em direu que calen tots els esforços necessaris per tal de convèncer els indecisos, però estic convençut que, a aquests, no els interessa especialment el debat sobre constitucions i legalitats, sinó el de com bastirem un futur il·lusionador. I, sobretot, que els qui plantegen contínuament el debat en termes de legalitat espanyola no en són pas, d’indecisos, sinó que formen part del darrer baluart de la resistència unionista. Ells fan la seva feina: nosaltres hauríem de fer la nostra. 
Que l’espanyolisme unionista, a casa nostra, fa temps que s’ha quedat sense excuses, ens ho demostra la deriva argumental dels darrers mesos. L’apel·lació constant a la legalitat espanyola és d’una innocència entendridora si no fos perquè ens hi va el futur de la nostra societat. Hauríem de ser capaços d’enlairar la mirada més amunt del que la política en aquest país ens té acostumats. No estem parlant de les esgotadores discusions sense sentit amb què sovint ens obsequien al nostre Parlament. No estem parlant de dialèctiques afuetades, d’esgrima cavalleresca, de gesticulacions, de fingiments.
Estem parlant de saltar el mur que ens té reclosos i, aquest mur, és precisament el de la legalitat espanyola. Estem parlant de construir un nou estat a Europa. Un estat amb la nostra empremta, amb la nostra manera de fer. Un estat que ha de donar resposta a les nostres necessitats.
És evident, doncs, que la legalitat no és un argument. És una excusa de mal pagador dels qui volen entorpir el procés, dels qui pretenen desviar el debat, embullar-lo. I que consti que no m’amoïna la necessària paciència amb què ho estem encarant. Entenc que cal carregar-se de tots els arguments de què siguem capaços a l’hora de presentar-nos al món amb les nostres credencials. Però ja ho va dir en Jordi Carbonell: que la prudència no ens faci traïdors.
La legalitat espanyola és exclusivament un tema de voluntat política com es va demostrar a bastament amb la darrera modificació de la sagrada constitució espanyola. Per tant, o hi ha voluntat política de negociar les nostres propostes o no n’hi ha. I si no n’hi ha, deixem-ho estar. No cal discutir més. La legalitat no pot aturar la voluntat d’una nació. Mai no ho ha fet. 
Ens posen Kosova com a exemple perquè té aquest regust balcànic, ètnic, sagnant. Per què no esmenten la declaració d’independència dels Estats Units? Tampoc no hi cabia a la legalitat britànica i mireu-vos-els ara. La legalitat no pot ser un mur on s’estavellen les reivindicacions àmpliament majoritàries, democràtiques i pacífiques. Qui ho pretengui ha de saber que només ens quedarà el recurs de saltar-lo, el mur. L’Ovidi, clarivident, ho va deixar ben clar: “Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer (…) Diuen: Si no et donen, pren.