Nosaltres som el somni

A hores d’ara, a banda d’haver-ne dit alguna cosa tothom, ningú ja no discuteix l’èxit històric, també, del Concert per la Llibertat que va omplir el Camp Nou dissabte passat durant sis hores llargues. Sigui perquè hagi estat un “aquelarre independentista” o la veu d’un poble que es manté tossudament alçat, no només totes les formacions polítiques hi han hagut de dir la seva, sinó que, si us hi heu fixat, tothom que no hi va ser s’ha sentit amb la necessitat de justificar, innecessàriament, la seva absència. Queda clar, doncs, que el concert, amb els seus encerts i les seves errades, fou un acte absolutament transversal que ningú no s’ha d’apropiar. Un acte de festiva exigència democràtica que ningú, més enllà dels deliris unionistes de PP i C’s, pot criticar. Malgrat tot, els catalans, que som de mena punyetera, mai no trobem res perfecte: que si fou massa llarg, que si Palestina no tocava, que per què només els castellers de Vilafranca, que si faltava aquest músic o aquell grup… Res, tanmateix, pot enboirar un acte d’una complexitat tècnica i d’una dignitat política com pocs n'hem vist al nostre país. 

Satisfet, doncs, d’aquesta nova demostració de convenciment ciutadà, permeteu-me’n uns apunts que em venien al cap mentre veia desfilar per l’escenari l’expressió més clara de la diversitat cultural i política del nostre país. 

D’entrada cal remarcar el grau de maduresa a què ha arribat la societat civil catalana. Lluny dels qui de la paciència en volen fer desencís, el sobiranisme ha demostrat de nou que quan cal sortir al carrer està a punt per mostrar al món la ferma voluntat d’esdevenir un nou estat d’Europa. Ja no hi ha convocatòries fallides. Des de l’absolut convenciment que hem traspassat el punt sense retorn del nostre alliberament nacional; des de la confiança expectant en els nostres polítics que piloten el procés amb discreció; des de la responsabilitat de saber que som en un moment d’una gran complexitat que requereix de l’esforç de tots. Des de tots aquests topalls, la gent surt massivament al carrer quan cal deixar palès, de nou, que no farem un pas enrere, que el país que volem construir és la darrera sortida que ens queda als catalans per fer una societat més justa i garantir el futur econòmic, cultural i nacional dels nostres ciutadans. Tothom ha entès que una Catalunya independent, més enllà dels sentiments nacionals de cadascú, serà un país socialment més just, econòmicament més pròsper i civilment més democràtic. Un país que cadascú somnia amb els seus matisos i que tenim l’oportunitat de construir des de la radicalitat democràtica que ens hem d’exigir tots plegats, però també des del diàleg i des de la generositat. 

Lluny dels qui només saben titllar-nos de “separatistes”, i ens ho etziben amb aquella ganyota de ràbia continguda que els delata, la societat catalana ha demostrat d’una manera clara i generosa la seva voluntat innegociable d’incloure tothom en aquest procés amb l’únic requeriment de voler un país millor. Lluny també, però, dels qui encara creuen que una trista pastanaga federalista ens farà canviar el rumb amb facilitat. La societat catalana ha perdut la por a la llibertat. Com va dir Muriel Casals al seu parlament: “No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni. Aquesta és la nostra força.”