26 d’abril 2012

Ja no som la resistència

Una de les principals diferències entre els moviments d’alliberament nacional a què estem acostumats en d’altres indrets i el català és segurament la fragmentació malaltissa que patim a casa nostra. Una fragmentació que produeix un moviment sovint caòtic, reactiu, de pura resistència patriòtica i on s’hi troba a faltar una línia argumental clara, un full de ruta creïble. Les causes que han provocat aquesta sensació de residualització del sobiranisme són múltiples i la majoria tenen més a veure amb el propi codi genètic del catalanisme que no pas amb l’acció política de la majoria d’aquests grups. 
Sovint, des del sobiranisme, i especialment en els darrers anys, s’ha acusat les formacions polítiques de viure aïllades en una mena d’oasi, abocades al tacticisme estrictament partidista, i de no voler ser conscients de l’evolució real de la societat. Com una mena de joguina diabòlica que no gosaven trencar, els partits dits nacionals s’han parapetat rere excuses com la cohesió o la majoria social per no veure’s obligats a prendre decisions, potser difícils, però necessàries. Decisions, sobretot, que una ja majoria social suficient exigeix. Això ha estat especialment greu en el cas d’una CiU que sempre ha jugat a ombres xineses, però també en l’ERC del tripartit que tot esperant la pluja fina va deixar terra erma rere seu. 
Dit això, també és cert i em sembla cada dia més inqüestionable, que l’anomenat món sobiranista s’ha instal·lat plàcidament en la resistència, en la mobilització gratuïta, en la pura agitació sense adonar-se tampoc que la societat ha canviat d’una manera accelerada en els darrers anys i que en aquests moments demana construccions més sòlides. No vull dir amb això que la mobilització no sigui important i necessària, que ho és, ni que no siguin útils iniciatives que posin de manifest d’una manera punyent els retrets inacabables que podem tenir amb l’estat que ens empresona. Però la sensació que cadascú va a la seva, que tants independentistes hi ha com campanyes al Facebook o hashtags al Twitter, no és constructiva. La societat, que ja s’ha conscienciat que només ens queda el camí de la confrontació amb Espanya, exigeix en aquest moments accions més elaborades que les mil i una iniciatives que cada dia apareixen i que les xarxes socials ajuden a escampar. La facilitat amb què tothom s’hi afegeix, acríticament moltes vegades, no fa sinó aprofundir el sentiment de ser al bàndol perdedor; guerra de guerrilla, grafit clandestí.
Cal doncs una reflexió profunda en l’independentisme. Cal adonar-se que ja no som la resistència sinó que treballem per guanyar, per construir un estat propi. I això no es fa només amb vídeos al Youtube, sinó que cal un amplíssim consens de totes les forces polítiques i socials per acordar un full de ruta clar, concís, creïble i temporitzat. S’ha acabat el temps de l’apostolat: el país n’és ple de gent que creu fermamement en la independència, no ja com a únic camí de supervicència nacional, sinó com a estat natural de tota nació que finalment decideix regir els seus propis destins. És clar que encara ens cal convèncer-ne més, però això ja no és la prioritat. Hem fet creïble el destí, ara ens cal fer factible el camí. I de camí només n’hi ha un: el que decidim tots plegats. Un cop traçat, il·luminat, ja ningú no ens podrà aturar.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt cert això que dius. Però hi ha hagut moviments molt interessants últimament que ja van en una altra direcció més constructiva:

a) La PDD i les manifestacions massives (especialment la del 10J) van ser l´últim moviment "a l'antiga" del moviment sobiranista, tot i així, van acabar de conscienciar molta gent de que això anava seriosament.

I molt segurament van donar el "combustible ideològic" per tal de que accions posteriors i més ambicioses fossin d'èxit.

b) Les Consultes per la Independència van ser un moviment organitzat des de la base, en positiu, original i molt potent.

Van posar en contacte gent que mai havia treballat junta per crear una nova manera de fer lluita política.

No era resistir contra res o lluitar contra res. Era un moviment en positiu i molt poderós que va acabar gloriosament a Barcelona.

I a Madrid van tenir autèntica por.

c) La creació de la ANC, una plataforma amb objectius clars i organitzada d'una manera nova, sense participació dels partits polítics. Encara no podem jutjar els seus mèrits ja que tot just s'acaba de formar.

d) La campanya #novullpagar és més que una acció de resistència o de lluita, fa que gent que mai s'havia plantejat fer cap gest de desafiament contra l'estat o contra la legalitat ara el faci.

Cada gest individual és petit i de poc risc, però ens "entrena" per quan ens haguem de comprometre més fermament amb Catalunya, com ara deixant de pagar els impostos a Espanya.

I també provoca terror a totes aquestes rates que viuen de la gàbia autonomista.

Ah! I els vídeos que no parin. Però ara no dirigits a convèncer a més gent de les bondats de la independència (el que a hores d'ara no les coneix és tonto o botifler) sinó a dinamitzar les accions concretes que com a ciutadans haguem de fer pel nostre país: el marketing és important!

VCLL!!

Salvador Cardús ha dit...

Jaume,
No sé ben bé com han estat altres processos semblants, i si s'han estalviat la fragmentació. De lluny, a vegades, aquestes coses no es veuen. I, de lluny, tampoc no ens veuen les nostres. Però és que és clar és que tu dius, que la manca de lideratge polític, o un lideratge erràtic, és el que no construeix l'unitat d'acció necessària. I també estic d'acord en la dificultat d'encertar en les formes de lluita, a l'alçada dels temps que vivim. Sovint, es recórrer a la nostàlgia de fa quaranta anys, i tornem a organitzar marxes, com si no haguéssin passat els anys. Però ens en sortirem: no en tinguis cap dubte. Mentre es veuen aquests gestos confusos, també se'n fan d'endreçats i rigorosos. Fins ben aviat. Salvador Cardús

Salvador Cardús ha dit...

Benvolgut VCLL, estic d'acord que hi ha canvis, però falta molt. Per exemple, si els que encara no són a la nostra banda els qualifiquem, com fas tu, de "rates", "tontos" i "botiflers", vol dir que encara estem en l'estil d'abans. No convidaràs a ningú a canviar d'opinió si primer l'has tractat així! La independència, he escrit i penso, no s'aconseguirà si només és una reacció antiespanyolista, com suggereixen aquestes paraules-insult.