Assemblea Nacional Catalana

Aquest proper 10 de març tindrà lloc al Palau Sant Jordi de Barcelona una altra d’aquelles fites històriques a què aquest país ens té acostumats. Una jornada que potser hauran volgut que passi desapercebuda, però que la força i la il·lusió de milers de catalans faran que sigui un dels moments clau en la història de la lluita per la llibertat d’aquest país. Emulant el record d’aquella llunyana Assemblea de Catalunya i recollint, sobretot, l’esperit de les consultes sobiranistes que van celebrar-se a casa nostra el 2010 i 2011, veurem el naixement, l’acte fundacional, de l’Assemblea Nacional Catalana. L’ANC no pretén ser res més que, precisament, el punt de trobada de tots els catalans que desitgem la independència del nostre país. Un punt de trobada unitari, transversal i, per sobre de tot, civil. Perquè a l’ANC s’hi haurà de ser a títol personal, individualment, defugint les lògiques estrebades partidistes que massa cops han desdibuixat la netedat d’una reivindicació, la independència d’aquest país, que cada dia guanya nous adeptes. 

Em direu que això dels moviments unitaris i transversals ja s’ha provat més d’un cop i que mai no han reeixit del tot. És cert. Però aquest cop tenim factors a favor que mai abans no havíem tingut. D’una banda, sabem de les nostres febleses. Aquest llarg procés de consultes i sobretot les darreres eleccions al Parlament ens han ensenyat què no podem tornar a fer. I això no és altra cosa que, al meu entendre, confondre l’acció política amb el partidisme. Hem de ser capaços, i aquest cop no tenim excusa per no fer-ho, d’arraconar les diferències lògiques entre formacions polítiques i, des de la societat civil, propiciar un acord ampli amb un objectiu comú: la convocatòria d’un referèndum vinculant sobre la independència del nostre país i, si no és possible, aconseguir la majoria social i, per tant parlamentària, suficient per proclamar unilateralment la independència. Cal que aquest sigui l’objectiu de país a compartir per tots, independentment d’ideologies o procedències.

Tenim també a favor el vent de la història. Mai no havíem vist tan de prop processos similars d’emancipació nacional (Escòcia, Flandes, País Basc...) ni mai la legislació internacional no havia determinat amb tanta claredat que qualsevol nació té el dret inalienable de proclamar la seva independència d’una manera pacífica, democràtica i, si cal, unilateral. Catalunya, els Països Catalans, tenim la necessitat absoluta i urgent de poder gestionar els nostres recursos i això només es fa amb un estat propi. Necessitem defensar la llengua, les infraestructures, la sanitat, l’ensenyament. Tenim recursos suficients per ser el quart estat d’Europa en benestar: per què ens resignem a gestionar unes retallades que no ens caldrien? 

Ha arribat de nou el moment que tots plegats fem un pas endavant. Una nova generació de catalans que doni la cara per construir el país que vol. Ara ja només depèn de nosaltres, de la nostra generositat i de la nostra força. De la força insuperable d’un poble unit, alegre i combatiu, que deia l’Estellés. 

L’ANC n’ha de ser l’eina. L’eina de tots i de ningú. L’eina que aglutini aquesta majoria social que reclama un futur millor. L’eina per tornar a fer una Catalunya rica i plena.