És l'espoli, estúpids!

Si Bill Clinton hagués de cobrar drets d’autor per la frase “És l’economia, estúpids!” i les seves múltiples adaptacions, no hi hauria llei Sinde que els hi pogués garantir, però és que la ironia de mostrar la nuesa argumental de qui no vol veure la biga pròpia mentre assenyala la palla aliena, és una temptació que gairebé ningú no resisteix.

Em venia al cap la frase mentre contemplava la munió de protestes anti-retallades que aquests darrers dies s’han produït al nostre país i que, d’entrada, han evidenciat com els partits i els sindicats tradicionals han aconseguit definitivament parasitar el moviment 15M. Perquè si bé és cert que hom pot discutir el model social que cada formació política duu al govern, no deixa d’astorar-me que manifestants de tot pelatge s’abraonin sobre el govern a causa de les retallades en el pressupost, mentre callen miserablement quina n’és la causa. Al menys la causa que, en el cas de Catalunya, ens faria allunyar de la imminència del col·lapse. És d’una immoralitat política sense precedents que formacions com ICV o el PSC denunciïn  repetidament l’eliminació de l’impost de successions -uns 50 milions d’euros- i en canvi mai no els hem sentit ni un mot sobre els 20.000 milions d’euros (MEUR) que Espanya ens roba cada any! Perquè, deixem-nos d’orgues, ja ho hem dit massa cops, ja és d’una evidència i d’una simplicitat que qualsevol entén amb facilitat: Catalunya es troba en la situació econòmica i social en què es troba per culpa d’un espoli fiscal que li ribota prop del 10% del seu PIB. No denunciar això mentre et queixes només dels efectes, no és altra cosa que populisme, pur tacticisme partidista. I que consti que podem queixar-nos a plaer del govern de CiU, de la seva escassa visió de futur, de la seva eterna ambigüitat, de la manca d’un projecte clar que vagi més enllà de paraules que cadascú entén a la seva manera, però cal dir les coses pel seu nom i deixar de confondre la societat amb falses promeses de redempció i menys encara aquells que, mentre han estat al poder, han gastat a mans plenes i són, com a mínim, corresponsables de la situació en què es troben les finances públiques.

Els números són clars: el pressupost de la Generalitat és de 40.000 MEUR i el que ens roben arriba als 20.000 MEUR, la meitat de tot el nostre pressupost. Si les retallades, sagnants i injustes, ascendeixen a 3.000 MEUR, és de parvulari entendre que, amb els nostres recursos, no només no ens caldria retallar res, sinó que encara disposaríem de 17.000 MEUR per sortir tranquilament de la crisi i esdevenir un dels països capdavanters en benestar. Que m’expliquin ara en Mas i companyia per què és tan difícil de proclamar que només ens en sortirem si esdevenim un estat independent. 

Mentrestant aquí el sobiranisme produeix una nova iniciativa cada dia, sense estratègia unitària, sense full de ruta clar, i ens delim de veure com Escòcia avança amb parsimònia i pas ferm cap a la independència. Instal·lats en la queixa permanent, ens hem acostumat a remugar abans que encarar l’esforç, el sacrifici necessari. La queixa, imprescindible, si vol ser creïble ha d’anar acompanyada de la voluntat real de canvi en lloc de defensar a ultrança privilegis que haurem de tornar-nos a guanyar.