04 de gener 2012

L'any del cul-de-sac

Encetem aquest any nou, incert i esfereïdor, amb, si fa no fa, les mateixes amenaces amb què hem anat trampejant la situació aquests darrers anys. Com en el conte que, de tant cridar que ve el llop, ja no ens creiem el perill real que s’atansa impertèrrit. Mentre els catalans anem jugant a  “aquí no passa res que no tingui solució”, mentre anem repetint-nos el mantra somnífer que “sempre ens n’hem sortit”, no ens adonem, o ho fem veure, de la inexorable pèrdua de poder.
Mentre Espanya ha anat reforçant el seu poder, tant econòmic com legislatiu, aquí hem anat fent com si res, esporuguits de gosar aixecar la veu. I ara, quan els nostres recursos són més necessaris que mai, ens adonem, babaus, que l’espoli sistemàtic a què hem estat sotmesos -amb burla inclosa- ha deixat la nostra estructura econòmica, social i nacional tocada de mort. Ara ens adonem que, malgrat els eterns intents d’aparentar ser un estat, no som més que un apèndix de l’administració espanyola, que estem a la seva disposició, al seu dictat i que la Generalitat no té poder de recaptació i viu, o malviu, del que graciosament Espanya té a bé d’enviar-nos. Sense capacitat econòmica, tampoc no en tenim de legislativa, ni la indispensable capacitat d’engegar polítiques que ens treguin d’una crisi que no hauríem d’estar vivint. Ja ho diu en Rogoff, exdirectiu del FMI: Catalunya independent seria un dels estats més rics del món. Però som covards i preferim no molestar l’amo. Això sí, som capaços de les més grans manifestacions, de les més ridícules amenaces constants del “ves que marxo, eh!”. Però ja ens tenen la mida presa, ens saben esclaus i panxamples. Ens saben poc proclius a l’esforç, a la dificultat, a l’enfrontament. I és clar que hi haurà trencament social -per mínim que sigui-, mai no hi ha hagut una independència sense que alguna cosa es trenqui. Però és que no n’hi ha ara, de trencament? No hi ha ara una gran majoria de catalans que viuen a contracor? Quan cal començar a fer cas a la majoria i no posar la minoria d’excusa? 
Espanya ha encarat la reconquesta sense vacil·lacions. La crisi i la convulsa situació a Europa li’n serveixen d’excusa. Catalunya és al llindar del precipici, a un pas de la fallida econòmica ofegada per la gasiveria espanyola. Res no és accidental. Amb la fallida dels comptes de la Generalitat, Europa en reclamarà la suspensió. Rajoy esperarà assegut els fruits d’un pla traçat amb astúcia al qual un PSOE que senyoreja a casa nostra s’hi ha esmerçat amb fruïció. Si no redrecem la situació, en menys d’una generació el “problema catalán” serà història. Qui ho diu que les nacions no moren? 
Ens cal, doncs, fer molta feina i fer-la ràpidament. Sense dilacions. Si no podem refiar-nos de la nostra classe política, que només justifica l’immobilisme suïcida, haurà de ser la societat la qui avanci sense por. Ens cal però unitat sense personalismes, estratègia, convicció, valentia i el suport decidit i desinteressat de tota aquesta gran majoria social que veu amb claredat que només un estat propi ens pot treure de la ruïna nacional. Una ruïna que és econòmica, però alhora cultural, lingüística i social.
Hem encetat l’any que ens durà al cul-de-sac de la nostra impostura. Amorrats contra la paret, haurem de, finalment, decidir de saltar-la.

1 comentari:

Cati Morell ha dit...

I si és veritat que és aquest any?... No conec cap exemple en què la classe política s'hagi avançat a les demandes socials i ara no té per què ser diferent, no?