22 de juliol 2011

Transparents

Els catalans ens hem acostumat a creure’ns massa sovint el centre del món, el fet nacional per antonomàsia, la nació sense estat –amb permís de tibetans i palestins– més àmpliament coneguda i respectada. Tenim aquell fer tan nostre de no acabar de reblar el clau, nacionalment, però amb aquell aire de suficiència desmenjat. És com si els diguéssim que no som un estat perquè no volem, que si volguéssim ja fa temps que en seríem, i un de primera! Tot plegat amaga aquesta també tan nostra feblesa d’esperit, la voluble inconstància de qui tot ho vol sense l’esforç necessari per aconseguir-ho. I així ens va.
Ara som en uns dies en què molts catalans volten pel món i proven d’exercir a fora una catalanitat incompresa que només s’entén des del propi convenciment. S’esforçaran amb insistència a fer entendre als sorpresos autòctons que això de Catalunya és una cosa diferent, que no som espanyols, que nosaltres no duem barret mexicà, ni ballem sevillanes, ni fem la migdiada eternament, ni ens agrada torturar els animals, ni ens afartem de sangria, ni... Un esforç, val a dir, que acostuma a ser en va i que ensopega amb el somriure condescendent de qui pensa: mira que en són de rebuscats aquests espanyols de Barcelona!
La veritat, la trista realitat que cada any milers de catalans es troben en creuar les fronteres del país, és que les nostres aspiracions nacionals són absolutament desconegudes per qualsevol europeu mitjà. La imatge de sol, platja i festa contínua que des del sector turístic s’ha propiciat del nostre país ens fa invisibles, transparents, i ens aboca a un esforç de pedagogia que mai no s’ha volgut fer de veritat per por de perdre uns ingressos fàcils que només deixen terra cremada. La primavera àrab i la crisi grega potser mantindran un any més el miratge, però ja fa dies que massa veus responsables avisen de la fallida d’un sistema que, com la bombolla immobiliària, es basa només en el benefici a curt termini.  
Fa gràcia que ens hàgim fet nostre l’esperit del botiguer associat a la constància i a l’esforç diari, quan de fet al que l’hauríem d’associar és a allò que ens fa tanta ràbia de “la pela és la pela”. En molts casos ens hem convertit en una nació indolent que vol els beneficis d’un estat sense haver de fer l’esforç de guanyar-se’l. I això no ens duu enlloc. Per això ens costa tant d’avançar més enllà de la gesticulació.
Si és cert, com asseguren totes les enquestes, que cada dia som més els catalans disposats a bastir un estat propi, haurem de començar a assumir que caldrà molt d’esforç per aconseguir-lo. A Europa no ens estan esperant com sempre ens han fet creure, ni ho tindrem tot pagat com ironitzava en Pujols. Caldrà un gran esforç diplomàtic per fer-nos entendre, per explicar-nos al món. Aquesta és la nostra gran assignatura pendent. Temerosos de la “meseta”, mirant sempre Madrid de reüll, hem oblidat que la nostra construcció nacional no vindrà de ponent, sinó de les complicitats que siguem capaços de bastir arreu però especialment a Brussel·les. És hora de començar a pensar en clau d’estat, a actuar amb sentit d’estat, a construir estructures d’estat. Com els nostres diputats a Brussel·les han demostrat a bastament, en farem més de les ambaixades a l’exterior que dels diputats a Madrid.

08 de juliol 2011

Tres passos endarrere, tres passos endavant!

El poble català viu, de fa anys, immers en un nivell de consciència que l’aboca a estats d’ànim extrems. Des de la més profunda concepció tràgica de la naturalesa de la nació catalana i d’una mena de maledicció secular que ens impedeix assolir els mínims nacionals que altres nacions han assolit amb naturalitat, a l’eufòria desfermada de proclames arravatades. Tot plegat, com fa la cançó tradicional, ens té gairebé immobilitzats com a poble, amb un constant avançar i retrocedir capaç de marejar el sobiranista més disciplinat.
Fa un parell de setmanes tot just “celebràvem” el primer aniversari del trinxament absolut de les esperances autonòmiques i, de retruc, de la fal·làcia federalista. Ara fa un any el Tribunal Constitucional espanyol deixava ben clar què els passa als pobles que no acaben de decidir quin futur volen i deixen la seva sobirania en mans de tribunals d’una constitució i d’una nació que no és la seva. Acostumats a allò que “el nostre mal no vol soroll”, els partits no han fet llenya de l’arbre caigut. Com que no tenen un projecte de futur per al nostre poble, han preferit callar i fer veure que aquest ha estat un episodi més de la llarga saga de desencontres entre Catalunya i Espanya. Però la realitat és que la sentència del TC ha estat definitiva i representa la fi del model, discutible però assumit, sorgit de la transició.
La Catalunya autònoma és morta. La llengua torna a ser amenaçada com abans de l’estatut del 79. Les nostres aspiracions d’avançar, tallades de soca-rel. No hi ha més nació que l’espanyola. Però, alhora, tampoc no hi ha reacció política. No hi ha el ”s’ha acabat el bròquil” que demanaven Solà i Cardús fa uns anys. L’independentisme parlamentari s’ha estavellat, incapaç de dibuixar un projecte de país creïble. L’aposta per nacionalitzar el PSC ja s’ha vist on ha acabat: votant contra l’oficialitat del català a Europa. Un PSC que o bé té seriosos problemes de comprensió lectora o, ha entrat definitivament en una dinàmica suïcida que l’aboca a una immolació submisa a l’altar del PSOE.
Tot, doncs, convidava a la depressió, al neguit de veure com el temps passa i com els llençols perduts a cada bugada són més transcendentals.
En aquest context, però, surt el CEO i ens plantifica una enquesta que demostra que, en el referèndum per la independència, un 60% votarien a favor d’esdevenir un estat independent. Una amplíssima majoria que posa de relleu un fet que comença a ser preocupant: que la societat va tres passos per davant de la seva representació política. Ja és bo que els ciutadans marquin el camí amb claredat i que les maquinàries partidistes que ens han acabat representant es vegin obligades a refer estratègies per incorporar les demandes socials. Ara, cal una certa agilitat. No sé quan de temps una societat pot resistir veure’s orfe de representació política sense donar peu a fenòmens perillosos. El populisme, la demagògia fàcil i tot un seguit d’ismes de mal pelatge estan sempre a l’aguait. No ens ho podem permetre. La societat civil té ara la responsabilitat de seguir forçant el camí, des de la unitat i l’amplitud de mires, però els partits polítics no poden esperar més a prendre les regnes del procés d’emancipació. El risc és quedar-ne exclosos.