Sobirania en temps d'indignació

Ara fa tot just un any, els carrers de Barcelona s’omplien a vessar d’una multitud de catalans que, al crit d’independència, deien prou a una situació de subsidiarietat que ens condemna a la misèria econòmica i nacional. Més d’un milió de catalans que reclamaven a la classe política un pas ferm i decidit cap a la sobirania nacional després que Espanya hagués tancat definitivament totes les portes de l’entesa i que, fins i tot els més convençuts federalistes, haguessin d’admetre que l’atzucac en què ens trobàvem només tenia una sortida possible: l’emancipació.

Un any després, els mateixos carrers han vist una nova mostra de clam popular, però aquest cop d’un moviment heterogeni que s’expressa majoritàriament en castellà, que té el seu centre mental a Madrid i que no sols no ha incorporat la independència de Catalunya a les seves demandes, sinó que ha tardat qui-sap-lo a acceptar el dret a l’autodeterminació, un dret reconegut fa dècades per les Nacions Unides.  

Què ha passat entremig? Doncs, d’entrada, que un cop passades les eleccions, ja ningú no dissimula una crisi econòmica d’orígens diversos, però d’efectes devastadors en una economia com la nostra devota del guany fàcil, i en una societat viciada per anys de poders polítics que han mercadejat el vot amb la il·lusió d’un nivell de benestar que no es corresponia amb la capacitat de generar recursos de la nostra economia. La realitat és que hem estirat més el braç que la màniga i ara toca pagar allò que alegrement es repartia en temps de vaques grasses.

També ha passat que la distància entre un sistema partitocràtic i la societat s’ha fet massa gran per seguir callats. Una certa tàctica és comprensible en organitzacions que han nascut per mirar de guanyar, però s’ha arribat a un punt extrem en què només importen els resultats electorals, i tota l’acció política hi va dirigida en exclusiva. Els ciutadans, que ens hem afartat de reclamar atenció a les nostres preocupacions, hem vist amb incredulitat com les baralles de pati d’escola han estat l’eix sobre el que han pivotat proclames i declaracions diverses. 

Finalment, ha passat que el sobiranisme no ha estat a l’alçada. L’espectacle grotesc de baralles intestines, d’escissions i naixements de mil i un moviments independentistes, tots unitaris, ha acabat de cansar un país que veia com forces que es reclamaven portadores de la regeneració democràtica, acabaven actuant com qualsevol dels partits que, instal·lats al poder, només malden per conservar la cadira.  

El sobiranisme s’ha deixat robar el relat, que diuen ara els politòlegs. I és una llàstima, un desastre, perquè realment l’única sortida possible de la crisi que vivim és la independència. No podem negar la fatiga conceptual d’un capitalisme desfermat i especulatiu, però que no ens facin passar bou per bèstia grossa: hi ha molts països que no pateixen la crisi econòmica mundial com la patim nosaltres. Fins i tot el País Basc viu en una certa tranquil·litat financera. I és que el secret és disposar dels teus propis recursos. Cap nació del món pot suportar un espoli fiscal del 10% del PIB, any rere any, sense que se’n ressentin les estructures del benestar. 

Aquest és el missatge que hem de recuperar. Només amb la independència serem capaços de superar la crisi. És la dependència la que ens roba el futur.

L'ou de la serp

Ara resulta que tanta gent, tants periodistes, tants opinadors que havien contemplat amb simpatia acrítica l’evolució del fenomen dels indignats s’esglaien del caire que està prenent el moviment.  És el que passa quan et deixes dominar per l’estètica, quan mires cap a un altre costat a l’hora de veure’n les propostes reals, i només t’aprofites del missatge simplista de la revolució impossible però tan bella, tan romàntica. 

Els esdeveniments d’aquest dimecres, quan la violència, per molt pacífica que vulgui aparentar, va provar de subvertir la legitimitat institucional, han demostrat fins a quin punt és perillós el paternalisme naïf que aquesta societat, tan abocada a l’esquerranisme megaguai, ha practicat amb insensatesa. Ara, quan s’han rebentat tots els ponts, quan s’ha greixat l’esmena a la totalitat, quan s’ha adobat la impunitat, ara encarem amb preocupació l’evidència que un altre món sí que és possible, però que segurament no ens hi voldríem trobar. Interminables assemblees, que remetien a la propera assemblea en un bucle ridícul, no han produït cap proposta realment útil, però en canvi han servit per veure que, malgrat haver-se aprovat més d’un cop, les elits que controlen el moviment es negaven a acceptar el dret a l’autodeterminació. És la coherència de qui defensa estats on no hi ha eleccions lliures i on els dictadors –perdó, els “compañeros”– surten vestits de militar. I a sobre, ens volen donar lliçons de democràcia. 

És evident que la majoria de denúncies que aquest moviment i el gruix de la societat ha fet en els darrers anys tenen uns fonaments sòlids i posen en entredit un sistema de partits tutelat, ineficaç i allunyat de les preocupacions i de les demandes de la societat. En aquest sentit, som molts els indignats que hem denunciat a bastament la perversió del sistema. Però no podem confondre la manipulació mafiosa d’una democràcia imperfecta amb la destrucció absoluta del sistema. Potser al segle XIX tenia un sentit, però la història s’ha encarregat de demostrar que, quan s’ha dut a terme, ha comportat més sofriment i manca de llibertats que el mal que es volia resoldre.

Cal ser conscients que quan coves l’ou de la serp, el verí acaba per emmetzinar-ho tot. Així, mentre vèiem manifestants llençant la pedra i aixecant les mans, també podíem observar amb preocupació policia infiltrada provocant aldarulls. Cal aturar una espiral que no pot dur enlloc. No és acceptable que qui ha rigut totes les gràcies a un moviment que es descontrolava per moments, ara s’escandalitzi. Tampoc no diu gaire al seu favor que els qui beneïen TV3 quan mostrava la càrrega policial de fa uns dies, ara l’acusin de manipuladora perquè mostra com uns que no representen ningú, sacsegen uns diputats que, tot i criticables, han estat elegits democràticament. 

Cal reconduir la situació per mirar el futur amb un mínim de garanties. No podem deixar que el populisme demagògic s’arreceri sota les faldilles del totalitarisme disfressat. I no ho podem fer perquè cal actuar amb urgència i encarar les profundes reformes estructurals que el nostre sistema democràtic necessita per retornar el poder als ciutadans. I això es fa amb propostes constructives, tan radicals com es vulgui, però que es percebin assumibles. Aquest és un camí difícil que requereix l’esforç, la perseverància i la paciència de tothom. L’incendi social és tan llaminer i tan fàcil que molts cauen en la temptació del piròman, sense ser conscients que, un cop encès, el foc és impossible de controlar. I sobre la devastació moral d’una societat, és difícil construir-hi res.  

El risc de fractura social, de buidor i de desengany és massa evident per obviar-lo. Si no reaccionem ara, podem abocar la nostra societat a un carreró sense sortida, a la paràlisi d’un sistema que ara ha de bracejar amb força perquè el corrent no se l’endugui riu avall.

De res, Carod

Diu la dita que de desagraïts l’infern n’és ple. Si és així, de ben segur que el vicepresident per antonomàsia hi deu tenir una plaça reservada i a primera línia. Ja fa temps, molt de temps, que en Josep-Lluís Carod-Rovira –aquí i a la Xina popular– havia deixat de militar a Esquerra, o a ERC com ell ara desvergonyidament no es cansa de repetir. Que en mantingués el carnet era només una formalitat a l’espera del moment mediàtic que més li convingués, però les desavinences amb els companys que l’havien ajudat a ser el que ha arribat a ser ja feia dies que eren irreconduïbles. Però, pagat de sí mateix, no n’ha tingut prou de marxar completament sol, sinó que ha hagut de procurar burxar la ferida fins a tocar os. Que ara ens vingui fent-se de nou la víctima ja és per llogar-hi cadires i ens demostra fins a quin punt la talla humana de molta gent pot arribar a baixar a nivells insospitats.

Cal reconèixer a Carod-Rovira la formulació teòrica d’un independentisme que finalment s’ha demostrat absolutament inconsistent, però que ha forçat una certa reflexió de l’abast i el suport que necessita el moviment sobiranista per reeixir. Tanmateix, la pluja fina, l’obsessió per l’eix dreta-esquerra que ha invisibilitzat el nacional, l’aposta obscura pel pacte amb l’espanyolisme local i tantes altres aportacions discutibles són el costat fosc del llegat d’aquesta ERC que ara mor. Però el que l’ha perdut definitivament és l’arrogància, aquesta supèrbia, aquest arrapar-se al poder amb tota la força, embriac de cadira.

I ha estat una llàstima, una tragèdia nacional, perquè el Carod del 2003 era un líder dels que un poble troba cada dues o tres generacions: un home amb una dialèctica esmolada, amb una claredat de missatge i una capacitat de transmetre’l, d’arribar a la gent, només comparable a grans mites de la nostra història. Carod era capaç de conjuminar sentiment i raó, per això va ser capaç d’aglutinar l’independentisme com ningú no ho havia fet fins aleshores. I la gent el va seguir i el sobiranisme va sortir de les catacumbes i va començar a centrar el debat polític del país. Mans netes, ens deia. L’endemà ja es va veure en què quedava tot plegat. No discuteixo la bondat del tripartit o la necessitat de l’alternança: només constato que mai no van parlar amb claredat i que moltíssims dels votants que van encimbellar ERC havien apostat per una proposta que estaven convençuts que reforçaria l’eix nacional empenyent CiU a unes posicions que fins aleshores es negava a adoptar. Des d’aleshores Carod, i l’Esquerra que l’ha seguit, han estat la història d’una mentida repetida. Encara ara n’hi ha que proven de sobreviure insensibles a allò que aquest país els ha repetit a cada elecció.

Aquest és el taló d’Aquil·les d’ERC: la manca total de confiança dels seus votants naturals. Molt hauran de canviar les coses a Calàbria si volen recuperar la credibilitat que han perdut tots aquests anys.  Però, sobretot, haurà de canviar l’actitud i les persones. Ja no ens creurem més mentides.   

El trist resultat, de tot plegat, n’ha estat la refragmentació de l’independentisme, les lluites caïnites, l’esperit guerracivilista i el destruir tot allò que s’havia construït amb esforç. Per sort el país encara hi és, dolgut però ben viu, indignat però expectant.

La indignació silenciosa

Haig de confessar que em feia molta mandra haver d’esbossar una valoració del moviment dels autoanomenats “indignats”, però els que sempre hem denunciat la intolerància, la demagògia i l’abús de la bona fe de la gent no podem restar callats encara que ara segons quins posicionaments no siguin “políticament correctes” i qui els defensi sigui públicament estigmatitzat.

Corren temps de pensament únic on quatre eslògans fan un moviment i on la demagògia populista s’aprofita sense escarafalls d’una indignació més que justificada, però a la que cal fer front amb alguna cosa més que teoritzacions d’un món idíl·lic de manual. La necessitat de fer front a la corrupció generalitzada, d’una regeneració democràtica o de la limitació de beneficis de grans conglomerats mafiosos ha estat a bastament debatut i més d’una formació es presentava a les passades eleccions al Parlament amb propostes en aquest sentit. Però per avançar en transparència i en democràcia no ens cal ensorrar els bancs ni desmuntar el sistema, no ens cal un anarquisme no tant naïf com vol semblar. Difícilment farem un sistema més just amb qui defensa en exclusiva i sense fissures Cuba, Veneçuela o Síria, per posar exemples de grans democràcies on la llibertat d’expressió política és la primera garantia constitucional, com tothom sap. Si per fer la nostra societat més justa i democràtica hem de convertir-nos a l’assemblearisme llibertari i propugnar la destrucció del capitalisme, tenim injustícia per anys. La llibertat està en la capacitat real de triar raonadament i no en el vot gregari en una assemblea. El sol fet de votar en assemblea no et converteix automàticament en un ciutadà lliure. 

De res no serveixen indignacions estèrils que no aporten solucions realistes. Si volem una democràcia de més qualitat, comencem per fer definitivament una nova llei electoral. Si volem aturar les retallades comencem per bastir un estat propi que no regali 22.000 milions d’euros a Espanya anualment. Independència i democràcia ens farien el quart estat de la UE, al costat d’Holanda que amb un 4% d’atur no li cal perdre el temps indignant-se. Si volem uns partits més transparents, comencem a legislar el seu finançament. Hi ha solucions si hi ha voluntat, i hi haurà d’haver voluntat si fem la pressió suficient. 

Per contra, aquí ens entestem a santificar assemblees universalistes. Assemblees convenientment dirigides pels quatre guardians de la puresa ideològica, ciutadans del món, que han evitat fins ara que s’hi pugui afegir el dret a l’autodeterminació dels pobles, que això divideix i ara no toca, que millor que parlem tots espanyol que tothom l’entén i és més universal. Assemblees d’una plasticitat de Matins.sí que entendreixen el ciutadà que s’escarrassa a arribar a fi de mes i que va tan bé per omplir portades amb magnífiques imatges, manipulades o no. I és que és “tremenda” aquesta joventut, tan idealista,  amb aquelles manetes al vent mentre discuteixen com acabar amb banquers (i banqueres) o amb el capitalisme rampant, totes dues coses, com sap tothom, causa inequívoca de tots els mals del món. “La majoria vénen amb una indignació etèria que els que venim del moviment antiglobalització ja estem vehiculant”, deia un representant dels indignats dilluns a l’Àgora. Visca la democràcia participativa!.

Tanmateix, subscric la queixa, legítima i necessària. Segurament quan tanta assemblea sigui capaç de mostrar-nos un document de principis, tots estarem d’acord amb la majoria de denúncies i ens reafirmarem en els aspectes ostensiblement millorables d’aquesta democràcia tutelada que hem anat denunciant des de fa anys, en la crítica als abusos d’un capitalisme que ha perdut la vergonya. Però els mètodes no poden ser aquests, per inoperants. I, sobretot, els mètodes no es poden imposar aprofitant un populisme que només ofereix l’esmena a la totalitat.

Una de les coses que, confesso, em treu de polleguera, és l’actitud fatxenda i prepotent que qualsevol altermundialista gasta amb els que som simples mortals. Aquest convenciment absolut que la seva és l’única veritat i que les opinions que no hi combreguen poden ser ridiculitzades obertament o insultades sense capteniment. La violència inquisitorial de qui vol imposar el seu pensament únic i raona la teoria de la conspiració com a argument suprem que justifica la revolució que ha d’acabar amb el món tal i com el coneixem. Són incapaços de mostrar-te un model que pugui funcionar, però això no desanima el talibanisme ideològic farcit de simplificacions. 

Tampoc no hauríem de tolerar aquesta apropiació impúdica dels conceptes. Massa sovint, consentim que des d’aquesta arrogància inqüestionable s’atorguin la representació de la voluntat popular, o la del joves, dels treballadors o de qualsevol dels col·lectius que diuen defensar. No hi fa res que CiU o PSC guanyin amb majoria absoluta perquè ells són el “poble” i CiU no ho serà mai, de poble, perquè han guanyat en una democràcia sota sospita, que ja sabem que la democràcia real és només la seva. Democràcia, popular, participació, col·lectiu... són termes segrestats que algun dia s’hauran d’alliberar. 

Però el més greu de tot plegat és el retrocés que aquesta spanishrevolution ja ha començat a causar en les aspiracions del sobiranisme per endegar un procés de confluència i de conscienciació del poble català. Catalunya sempre ha sortit malparada de les spanish revolutions que s’han fet a casa nostra i aquesta no en serà l’excepció. Amb la connivència dels mitjans de comunicació que tan critiquen, amb el vist-i-plau del sistema a qui no amoïnen, han aconseguit distreure els catalans del que hauria de ser el principal objectiu: la independència de la nació. Una revolució multicultural que s’escandalitza pels sous de la banca però que no s’immuta quan una nació sencera és espoliada. Saben que si Catalunya recuperés el 9% del PIB no ens caldrien retallades i que tanta indignació es fondria com un terròs de sucre.  

És cert: tenim el país fotut i gairebé tots en tenim una part de culpa, per acció o per omissió. Ara però cal una actitud que canalitzi la queixa en energies positives, amb ganes d’apostar per aquest país, per fer-lo mes lliure i més just. Però això vol dir assumir amb esperit constructiu el país que volem i implicar-se, amb passió, en la seva emancipació nacional i en totes les profundes reformes imprescindibles per retornar el control democràtic als ciutadans. No ens cal ensorrar res per fer això. Només ens cal la valentia suficient de passar de la queixa a l’acció. Comptem amb la immensa majoria de la indignació silenciosa, la que cada matí aixeca persianes i que, tot i les dificultats, segueix creient fermament que aquest país, que mai no han pogut doblegar, aquest cop també se’n sortirà.