Un nou full de ruta?

L’ensulsiada electoral del sobiranisme a les passades eleccions autonòmiques ha forçat a una redefinició -si més no aparent- dels objectius prioritaris d’aquest país. L’independentisme ha enfangat les rodes d’un carro que amb un esforç titànic s’havia dut fins a límits impensables fa tan sols uns anys. D’altra banda, ens volen fer creure que les urnes han beneït la mítica moderació catalana i ha elevat als altars del pragmatisme aquest seny que tant de mal ens ha fet com a nació.

Així podem entendre declaracions a tort i dret que avalen la bondat intrínseca de la proposta convergent d’acceptar un pacte fiscal amb Espanya com a nou full de ruta del nacionalisme català. Una proposta que pretén ressituar en l’eix nacional el malestar econòmic que pateix la societat catalana i que es vanta de ser àmpliament compartida. Diuen els apologetes -el darrer, Rubert de Ventós-, que tot són avantatges perquè si surt bé tindrem recursos i veurem que amb calers podríem fer un país de bandera; i si surt malament tothom entendrà que només ens queda la independència exprés com a recurs de supervivència.

Al meu entendre, tanmateix, la proposta que s’arrecera, això sí, en el coneixement profund de la psicologia catalana poc avesada al pas valent, té dos perills immediats de no poca importància. D’una banda s’ha plantejat sempre des d’una òptica dicotòmica: o tenim pacte fiscal o ens diuen que res de res. Però cal esperar de la intel·ligència espanyola aquell riboteig, aquella dimensió desconeguda que tothom interpreta com més l’interessa. Més encara quan parlem de calers i d’esforç fiscal, que ja sabem que es presta a la comptabilitat creativa. Ens podem trobar doncs amb un acord precari que li doni la volta a la famosa instrucció tot procurant “que se note el cuidado sin que se consiga el efecto”. I un catalanisme exhaust s’agafaria a un ferro roent tot esperant que amb un cove encongit, el peix sembli més gran.

L’altre temor, que no ens hauríem de permetre, és que de nou deixem les nostres aspiracions nacionals en mans dels espanyols. Novament renunciem a actuar des dels nostres propis interessos, des de les nostres necessitat de país. Difícilment la nació se’n sortirà si no és capaç de repensar les estratègies atenent a la seva pròpia naturalesa. Difícilment aconseguirem la majoria social suficient des del vassallatge, des de la subordinació. Cal actuar amb perspectiva d’estat. Negociar, si convé, de tu a tu. Bastir les complicitats i les estructures del nou estat que volem construir. Aquest ha de ser l’objectiu: un full de ruta que posi la nació per davant dels interessos de partit i que abandoni l’engany permanent del qui dies passa anys empeny.

És d’això del que parlen?

Publicat a: www.e-criteri.cat

Seguim cavant

Diu la dita que quan has caigut en un clot, el primer que has de fer és deixar de cavar: fer-lo més profund no t’ajudarà a sortir-ne. Malgrat l’obvietat, aquesta sembla ser que ha estat la recepta que les forces polítiques sobiranistes d’aquest país han decidit aplicar per remuntar el revés electoral que tots plegats vam patir el passat 28N.

No s’explica sinó l’espectacle que l’independentisme està donant aquests dies, exemplificat a Barcelona però estès a tot el país,  en què sembla que les rebaixes també han arribat amb força a la coherència política. Tot i la meva tendència a l’adjectiu desmesurat, no he sabut trobar el mot precís que sigui capaç de descriure la vergonya i la decepció davant de tanta retòrica espúria.

No saber llegir el perquè de la victòria aclaparadora de CiU l’any en què més independentistes han sortit al carrer és enfilar de dret cap a un nou desastre que el país no pot permetre’s. Que les eleccions municipals s’havien convertit per moltes formacions en una manera de mantenir viu l’interès, de seguir comptant amb una finestra mediàtica, era un mal menor que ens havíem acostumat a tolerar amb una certa despreocupació. El que no s’havia vist fins ara és la batalla descarnada per encapçalar projectes, per posar amics, per quotes de poder, per llocs a les llistes, per percentatges, per coalicions, per ambicions desmesurades i arrogàncies impresentables. I el programa? Ah, el programa bé.

És cert que bona part del fracàs del sobiranisme a les passades eleccions al Parlament es deu a la percepció que hi van primar els interessos individuals abans que la generositat patriòtica. També és cert que una unitat apedaçada a darrera hora no hagués resolt la situació. Però no podem elevar l’anècdota a categoria. De fet, el que va decidir la gent a votar, de moment, regionalisme va ser la sensació que no tot és prou honest al món de la política catalana, aquell “tots són iguals” que, gratuït si voleu, tan ha desmoralitzat la nostra societat.

Que ara ERC hagi fet sumes i vegi perillar regidors i alcaldes, que Solidaritat cregui que farà el miracle només amb la cara de Laporta o que Reagrupament pensi que amb uns quants regidors pot salvar els mobles és comprensible però no és suficient per justificar el desencís d’unes negociacions piulades al Twitter on el mercantilisme ha ofegat la política.

No tinc clar encara si l’independentisme, com a moviment transversal, ha de ser present a les eleccions municipals. I menys si li cal un projecte unitari com ens volen fer creure. Hi ha sobiranisme des de la CUP fins a Unió; una distància ideològica insalvable a no ser que ens oblidem del programa. I aquesta és precisament la mare dels ous. Les formacions polítiques independentistes s’haurien de marcar com a prioritat la recuperació de la confiança de la societat i això només és possible si la ciutadania percep un treball seriós en la confecció de projectes polítics pensats i elaborats des dels propis municipis. Uns projectes de país, és clar, però sobretot de redreçament. Només d’aquesta manera, recuperant la confiança dels ciutadans, el sobiranisme esdevindrà un objectiu compartit capaç d’esdevenir hegemònic.

Se'ls acaben les excuses

No ha estat d’estranyar la reacció dels partits espanyols a l’anunci de treva que ha fet l’organització ETA. Tots som conscients, per molt mal que faci acceptar-ho, que per als espanyols els és molt més productiu, molt més còmode políticament, l’existència d’una organització que advoca per la lluita armada com a mètode d’alliberament nacional. Que aquesta idea, a l’Europa del segle XXI, sigui un anacronisme que ja ningú no està disposat a acceptar, no sembla que afecti massa ni una ETA enquistada en un món irreal ni uns poders polítics espanyols que hi segueixen veient l’excusa per a l’ocupació descarnada que viu el País Basc.

No deixa de ser simptomàtic el silenci absolut amb què, més enllà de la notícia inicial, ha estat rebuda la treva -a priori un esdeveniment polític de primer nivell- i la connivència encara absolutament immoral amb la negació dels drets polítics a una part importantíssima de la societat basca.

Al meu entendre, aquest silenci respon a la necessitat de fer-se el sord que l’espanyolisme practica a Euskalherria. Saben, PP i PSOE, que ocupen el govern basc il·legítimament. Ho sabem tots. Però és més senzill posar el crit al cel per la repressió a Tunísia o per la tupinada en unes llunyanes eleccions al cor d’Àfrica (que també cal) abans d’acceptar l'inacceptable repressió política que viu l’esquerra abertzale al País Basc.

Es fa difícil d’entendre per quina raó acceptem que un 20% de la ciutadania basca hagi estat privada dels drets polítics i ciutadans més bàsics. Es fa difícil comprendre com és que, també  des de Catalunya, es manté la connivència amb una llei de partits pensada per desactivar l’independentisme basc i alhora arrebassar-ne el govern al regionalisme, i que manté un estat d’excepció inversemblant a la UE.

Batasuna i tota l’esquerra abertzale ha donat mostres més que suficients de voler encarar un procés democràtic i exclusivament polític per resoldre el “problema basc”. Aquesta és potser la pega: hi ha qui no vol que es resolgui mai aquest problema perquè prefereixen seguir exercint l’ocupació més explícita. Com pot el senyor Rubalcaba sortir, amb cara desmenjada, minimitzant els intents de la societat basca d’avançar nacionalment demanant uns actes de fe que no s’han demanat a ningú més? Com poden parlar de democràcia quan el líder polític que ha posat repetidament sobre la taula un full de ruta clar per acabar amb la violència al País Basc, és mantingut a presó contra l’opinió de lletrats i fiscals? Després ja podem omplir-nos la boca i escandalitzar-nos amb la repressió política a Cuba, Rússia o l’Iran.

Otegi, un pres polític en una pretesa Espanya democràtica, és el símbol de l’ocupació, del poder espanyol, del “derecho de conquista”. Per això el necessiten a presó. Si els espanyols pretenen la derrota humiliant, la rendició incondicional, és que prefereixen que el conflicte segueixi viu perquè saben que, a Espanya que és on hi tenen l’interès, això té rèdits electorals. Després parlaran de víctimes.

Només amb la presència sense condicions de totes les opcions polítiques a les properes eleccions municipals al País Basc, podrem començar a parlar de voluntat real de posar fi al conflicte basc. Mentre acceptem que una cinquena part dels electors bascos segueixin privats del dret democràtic a elegir els seus representants, haurem perdut tota la legitimitat per exigir res a ningú, i menys encara per donar lliçons de democràcia.


Publicat a: www.penedesdigital.cat

No és la llengua, és la nació

Arran de les tres darreres sentències del Tribunal Superior espanyol que esmicolaven el model d’immersió lingüística que ens havíem donat i que, alhora, ens retornaven a la situació prèvia al mal anomenat “pacte Constitucional”, s’han produït als carrers de les nostres viles les enèsimes protestes, tan inútils com necessàries. Com tot poble sotmès ens hem acostumat a queixar-nos abrandadament just abans de tornar-nos-en a casa capcots i amb la cua entre cames. Alhora, centenars d’opinadors, articulistes i experts diversos en la matèria, han intentat de nou argumentar les bondats del model lingüístic, la capacitat dels nostres fills d’un bilingüisme exemplar, les excel·lents dots dels nostres alumnes en la llengua de Vargas Llosa i tot l’enfilall de raons que ens avalen davant de qui fa segles que no ens escolta.

Ja deia en Lakoff que qui és capaç d’imposar el seu relat, el marc referencial, qui té la força o l’astúcia suficient per posar nom a les coses, té la batalla guanyada perquè els altres no fem sinó donar-hi tombs. Cal reconèixer que els espanyols han aconseguit distreure’ns del moll de l’os de la qüestió i ens tenen, submisos però exaltats, esbravant-nos amb la qüestió lingüística com si aquest fos el problema real. I és que el problema, l’enfrontament, no és per la llengua, sinó per la nació.

Als espanyols tan els fa si els nostres alumnes saben castellà a la perfecció o si el català, fora de l’escola, es veu reduït a la mínima expressió social. El problema real és de legitimitat nacional, de sobirania, de subsidiarietat. Convençuts de la seva supremacia nacional, no poden acceptar l’equiparació de drets perquè, recordem-ho, això és Espanya per molt que ho vulguem dissimular. I a Espanya, com fan la resta d’estats dels món, els espanyols han de tenir el dret indiscutible a ser escolaritzats en la seva llengua.

Si deixem el fariseisme o la hipocresia per justificar la nostra poca valentia i fem l’esforç d’imaginar-nos com a nació lliure, hem d’acceptar que difícilment entendríem que en una Catalunya independent els nostres fills fossin escolaritzats en una altra llengua, malgrat que acabessin sabent un català impecable. De què ens estranyem, doncs? De què ens queixem?

No es pot fer una truita sense trencar cap ou, i els catalans hem estat sempre jugant en l’ambigüitat de ser sense acabar de ser. Instal·lats en la queixa permanent, no som capaços de fer el pas definitiu mentre reclamem els mateixos drets que si l’haguéssim fet. Volem fer com si fóssim estat sense l’enuig d’haver-lo de proclamar. Però la llibertat no ens plourà del cel.

Si volem decidir el nostre sistema educatiu, la llengua amb què s’imparteixen les classes o quina és la història i la literatura que s’hi ensenya, només cal que fem com la resta de nacions que n’exerceixen: esdevinguem un estat lliure i aleshores sí que tindrem el dret a decidir. Mentre preferim seguir sent espanyols, tinguem la decència d’acceptar-ne les servituds. I, de moment, el passat 28N vam decidir molt majoritàriament seguir sent espanyols. Ara ja no és culpa de ningú altre. Ara nosaltres decidim, i de moment hem decidit la submissió, la província, el “nordeste”. 

Publicat a: www.el3devuit.cat

Pel damunt del nostre anhel

Aquest és el vers del “Cant de la Senyera” que Artur Mas va triar per cloure la seva al·locució de fi d’any als catalans. Una tria que vol demostrar que, al menys de cara enfora, ha entès el missatge que la majoria d’aquest poble va donar el passat 28N. Mas sap que la recuperació de l’autoestima nacional és un dels factors crucials de la seva presidència si vol sortir-se’n. Per això va triar de nou un escenari que mai no s’hagués hagut de deixar: el Palau de la Generalitat. Les nacions, especialment les que no tenen estat, han de saber trobar la seva litúrgia institucional que revesteixi el poder, encara que no en disposin.

Mas va fer un bon discurs. Un discurs de President. Em sembla que les crítiques que ha rebut són més fruit de l’estira-i-arronsa partidista d’unes formacions que no han entès que la gent n’està precisament farta d’aquesta manera barroera de fer política. El discurs fou encertat en el to, en l’expressivitat, en fer pinya col·lectiva per sortir-nos-en. També ho fou en el pes important que la nació hi tingué. A tots els qui ara el critiquen els recomanaria que fessin una ullada al missatge de l’any passat, on un descentrat Montilla feia un míting electoral des del Centre de Comandament dels Ferrocarrils de la Generalitat. Voleu cosa més poc institucional?

Un dels principals factors que han dut CiU al triomf electoral és que finalment han entès que l’estirabot o la promesa fàcil no eren ben rebudes per l’electorat, cansat de retòrica que ja neix buida de contingut. David Madí ha sabut trobar aquesta vegada el to adequat, ha encertat a construir l’imaginari al voltant del qual tota la resta de formacions han donat tombs inútilment. La mateixa idea-força “el govern dels millors” ha permès que un govern més aviat mediocre sigui percebut com un canvi radical, com una promesa d’esperança en una gestió correcta, seriosa i consistent.

Però aquest és precisament el seu punt feble. Les grans frases, els eslògans brillants, acaben fonent-se com un terròs de sucre si no s’acompanyen de realitzacions concretes. I aquest govern, no ens enganyem, es basteix des de l’equilibri bipartidista de CiU i de la negativa d’alguns que sí que són prou bons a participar-hi. Un govern amb massa cares conegudes, amb massa pes a les ales per encarar la difícil responsabilitat dels dos reptes confluents que aquest país, per molt que se’n vulguin amagar, té al seu davant: la crisi de model econòmic i la necessitat d’esdevenir un estat lliure. Dos problemes que comparteixen solució i que la composició del nou govern no fa pensar que s’encarin amb la valentia, l’honestedat i la resolució que l’esperit del 10J demanava.

No deixa de ser sorprenent que mentre el país no ha parat de demanar més sobirania, Mas hagi optat per un govern on destaca la poca sensibilitat nacional d’alguns dels seus membres més destacats. Esperem que apel·lar al “Cant de la Senyera” no sigui un exercici de distracció i que Convergència tingui sempre molt present que deu la seva victòria a un nombre importantíssim de gent que creu fermament que només amb la independència serem capaços de sobreviure nacionalment.


Publicat a: www.penedesdigital.cat