Des del carrer

Ja hi tornem a ser! Ves que ens costa poc, als catalans, d’engrescar-nos en l’enèsima envestida que ens arriba de ponent. Un cop i un altre ens deixem endur per les provocacions d’un Madrid que, si féssim les coses bé, no ens hauria d’amoïnar gens ni mica. I no parlo de les criaturades del Mourinho –que déu n’hi do!–, sinó de les maniobres de distracció que practiquen des del quilòmetre zero per tal d’allunyar-nos del que hauria de ser el nostre objectiu únic: la constitució d’un estat propi que ens garanteixi el benestar social que la riquesa que generem cada any ens permetria.

Ara diuen que volen reformar la Constitució espanyola, aquella que no es podia tocar, i nosaltres, en lloc d’estar fent la nostra, de la queixa n’hem fet trending topic al Twitter. I no és que no ens hagi de preocupar que el PP i el PSOE –friso per veure què en diu el PSC–  es posin d’acord amb tanta facilitat: això només pot significar un pas més en la “reconquista nacional” que fa uns anys han engegat els espanyols convençuts que això de les autonomies se’ls n’ha anat de les mans. Però és que a aquestes alçades ja hauríem de tenir clar que la cosa es va esguerrar fa temps, que no té altra solució que la separació i que fóra bo que comencéssim a preparar les maletes no fos cas que el tren, de nou, ens passés de llarg.

Com si no fos clar que el 20-N les eleccions les guanyarà Espanya, aquí encara cansem el personal amb l’enèsima crida a la unitat... ara per anar a Madrid. Però, a fer-hi què. El candidat in pectore d’ERC, l’Alfred Bosch, ha proclamat que hi hem d’anar a dir-los que ens en volem anar. I jo, que dec ser mesell, no acabo d’entendre que per dir-los això hàgim d’estar-nos quatre anys a Cortes, votant pressupostos i discutint les seves lleis que aprovaran igualment sense nosaltres. Voleu dir que tot plegat no demostra, una altra vegada, que no tenim projecte nacional, que som molt bons gesticulant però que no acabem d’arromangar-nos mai? I ja no parlem del funambulisme de CiU que pretén fer-nos creure en un pacte fiscal que ja van tombar el primer dia de discussió de l’Estatut del 2006. Per si no havia quedat clar, ara ens limitaran la capacitat d’endeutament i es quedaran tan amples! I Convergència, sempre tan responsable, ens obsequiarà amb un bonic amén; tot per no bellugar-se.

Mentrestant, els ciutadans, que segons totes les enquestes votaríem majoritàriament Sí en un referèndum sobiranista que ningú no gosa convocar, tornarem a sortir al carrer per dir-los que el país està preparat per esdevenir un nou estat europeu, el quart en riquesa segons tots els informes. A Vilafranca –com a moltes viles i ciutats del país– omplirem de nou els carrers el proper 10 de setembre en la 9ª Marxa de torxes per la Independència. Un acte que, des de la transversalitat i l’apartidisme, pretén dir-los als nostres polítics que la unitat no és imprescindible si l’objectiu és compartit. Un acte cada any més concorregut com ho és també la ja tradicional penjada d’estelades del passat 26 d’agost. Dues mobilitzacions polítiques i ciutadanes –i que tanta ràbia fan als enemics de la llibertat d’aquest poble– que palesen incansablement que hi ha un objectiu comú capaç d’aglutinar des de la diversitat política i ideològica: la independència.