22 de juny 2011

Sobirania en temps d'indignació

Ara fa tot just un any, els carrers de Barcelona s’omplien a vessar d’una multitud de catalans que, al crit d’independència, deien prou a una situació de subsidiarietat que ens condemna a la misèria econòmica i nacional. Més d’un milió de catalans que reclamaven a la classe política un pas ferm i decidit cap a la sobirania nacional després que Espanya hagués tancat definitivament totes les portes de l’entesa i que, fins i tot els més convençuts federalistes, haguessin d’admetre que l’atzucac en què ens trobàvem només tenia una sortida possible: l’emancipació.
Un any després, els mateixos carrers han vist una nova mostra de clam popular, però aquest cop d’un moviment heterogeni que s’expressa majoritàriament en castellà, que té el seu centre mental a Madrid i que no sols no ha incorporat la independència de Catalunya a les seves demandes, sinó que ha tardat qui-sap-lo a acceptar el dret a l’autodeterminació, un dret reconegut fa dècades per les Nacions Unides.  
Què ha passat entremig? Doncs, d’entrada, que un cop passades les eleccions, ja ningú no dissimula una crisi econòmica d’orígens diversos, però d’efectes devastadors en una economia com la nostra devota del guany fàcil, i en una societat viciada per anys de poders polítics que han mercadejat el vot amb la il·lusió d’un nivell de benestar que no es corresponia amb la capacitat de generar recursos de la nostra economia. La realitat és que hem estirat més el braç que la màniga i ara toca pagar allò que alegrement es repartia en temps de vaques grasses.
També ha passat que la distància entre un sistema partitocràtic i la societat s’ha fet massa gran per seguir callats. Una certa tàctica és comprensible en organitzacions que han nascut per mirar de guanyar, però s’ha arribat a un punt extrem en què només importen els resultats electorals, i tota l’acció política hi va dirigida en exclusiva. Els ciutadans, que ens hem afartat de reclamar atenció a les nostres preocupacions, hem vist amb incredulitat com les baralles de pati d’escola han estat l’eix sobre el que han pivotat proclames i declaracions diverses. 
Finalment, ha passat que el sobiranisme no ha estat a l’alçada. L’espectacle grotesc de baralles intestines, d’escissions i naixements de mil i un moviments independentistes, tots unitaris, ha acabat de cansar un país que veia com forces que es reclamaven portadores de la regeneració democràtica, acabaven actuant com qualsevol dels partits que, instal·lats al poder, només malden per conservar la cadira.  
El sobiranisme s’ha deixat robar el relat, que diuen ara els politòlegs. I és una llàstima, un desastre, perquè realment l’única sortida possible de la crisi que vivim és la independència. No podem negar la fatiga conceptual d’un capitalisme desfermat i especulatiu, però que no ens facin passar bou per bèstia grossa: hi ha molts països que no pateixen la crisi econòmica mundial com la patim nosaltres. Fins i tot el País Basc viu en una certa tranquil·litat financera. I és que el secret és disposar dels teus propis recursos. Cap nació del món pot suportar un espoli fiscal del 10% del PIB, any rere any, sense que se’n ressentin les estructures del benestar. 
Aquest és el missatge que hem de recuperar. Només amb la independència serem capaços de superar la crisi. És la dependència la que ens roba el futur.

1 comentari:

Josep-Lluís ha dit...

En el nostre entorn, com a catalans nacionalment sensibilitzats, tots coneixem prou bé el problema de l'espoli fiscal i la solució al problema que és la Independència, i l'establiment de una Catalunya amb Estat.

Però, aquest missatge tant evident i obvi que tan bé coneixem, l'hem de fer saber i conèixer més enllà del nostre "entorn" ideològic... si cal acabant sent el paio murri que sempre en parla a la cafeteria.

No hem de patir per acabant fent un acte patriòtic i quotidià... potser al entossutdir-nos en parlar en la nostre llengua.

Hem de ser Ferms amb les nostres conviccions... i fer saber que és l'espoli fiscal i la conveniència d'assolir un Estat per Catalunya.