Apadrina una rotonda

L’enginy d’un piulaire inspirat batejava d’aquesta manera l’esperit de fons del que va ser el debat electoral que els candidats a presidir l’ajuntament vilafranquí ens van oferir el passat dimarts. La proposta en qüestió –que sembla que no és broma– la va fer el candidat de CiU, Pere Regull, i es veu que es tracta de cedir les rotondes a empreses del sector vinícola perquè les decorin a plaer, assumint-ne els costos a canvi de posar-hi un identificador de l’empresa. Per arrodonir-ho, acabava la intervenció amb aquell somriure murri tan seu que no saps si se’n fot o és que la cosa té gat amagat i ens colaran sibil·linament vés a saber què. Ja em veig els antisistema locals esbravant-se contra la privatització de les rotondes!

Més enllà de la boutade, que sóc incapaç de valorar, la gravetat rau precisament en el fet que sigui aquesta justament la frase, la proposta, que defineix el to general del debat i, per extensió, d’aquesta campanya. El recurs a l’esperpent no fa sinó contrastar allò que hauria de ser accessori però que, surant sobre la grisor, acaba sent precisament allò destacable.

I és que si una paraula pot definir realment el debat, aquesta és “grisor”. Un debat mel·liflu on cada candidat recitava les lletanies apreses, sense sorpreses, amb parsimònia, sense confrontació d’idees. Per por de perdre'l ningú no va voler guanyar-lo.

Sense relat de fons, més que debatre models de ciutat, la nit va transcórrer entre propostes més o menys necessàries però absolutament intranscendents per motivar uns ciutadans que ja comencem a estar tips de tan poca ambició. Ho deia la setmana passada: ens cal un projecte de futur, a llarg termini, que sigui capaç d’engrescar Vilafranca, que sigui capaç de fer-la decidir què vol ser, que sigui l’espurna que obri un gran debat on la veu de tothom és imprescindible. Un projecte que, és cert, alguns han començat a esbossar tímidament i que sembla que ha de passar per construir una nova Vilafranca al voltant de la cultura del vi. Potser sí que no tenim altre remei, però precisament el que calia en aquesta campanya era parlar-ne a fons, valorar els avantatges i els inconvenients, apamar qui en sortirà beneficiat i qui en patirà les conseqüències. Delimitar si es farà des del territori, des de la gent, o des dels grans pols d’interessos empresarials del sector. Prou important, prou vital tot plegat, per no deixar-ho per més endavant. En lloc d’això, ens hem limitat a veure una campanya típica i tòpica, massa plena de propostes per farcir –importants totes elles, que consti– però que haguessin pogut fer una dotzena qualsevol de vilafranquins reunits quatre dies a la terrassa d’un bar, cervesa i olives, mentre repassaven mentalment carrers i places.

Tanmateix, diumenge triarem vint-i-un regidors que comandaran la vila durant els propers quatre anys. La nostra responsabilitat ha de ser, malgrat tot, més gran que la seva pròpia i exigir-los, amb el nostre vot, ambició, coherència i valentia. I sobretot, com a ciutadans compromesos, hem de ser ben conscients que no hi ha cap Vilafranca impossible perquè la força del nostre gest és immensa. 

I perquè, malgrat tots els malgrats, no tots són iguals.