18 de març 2011

Torna en Pallach?

Encara que a hores d’ara li pugui semblar increïble a qualsevol jove per sota del quart de segle, una vegada hi va haver en aquest país un PSC compromès amb les llibertats nacionals. Només aquesta constatació ja hauria d’haver provocat una àmplia reflexió al si del socialistes catalans, però es veu que mentre la font raja no es pensa en la set. I a fe de déu que l’han feta rajar, la font, a can socialista! Cal reconèixer que probablement si el PSC de principis de la transició no hagués fet la tasca immensa d’aglutinar els sectors més reticents al fet nacional, la història d’aquest país no hagués estat tan plàcida. El preu de la cohesió social ha estat, per al PSC, ser engolits per la maquinària del PSOE. Un mal negoci, en el fons, malgrat un munt d’anys d’hegemonia a les institucions. Un cop regalat el país a CiU, la fractura que es temia a la societat va produir-se a la vida política, i un PSC obsedit pel control de les institucions va abonar-se al no-catalanisme. Han estat anys d’assenyalar amb el dit acusador, de confondre ideologia social amb determinació nacional. I així ens ha anat. 
Cap país que vulgui avançar socialment sense fractures, no es pot permetre de lliurar la defensa de la identitat nacional exclusivament a un determinat corrent ideològic perquè això només pot acabar de dues maneres: o amb una fractura social de difícil solució, o amb la renúncia a la defensa dels drets nacionals. A Catalunya l’hem patida, aquesta renúncia, per part del partit que més poder efectiu ha acumulat. De fet, la Generalitat mai no els ha importat massa. Sabien que a Palau no es decideix res de rellevant, que tot és impostura, que el poder és a les Diputacions i als grans ajuntaments. L’ambició, però, massa sovint té cops amagats. Així, de tenir tot el poder a Catalunya, el PSC ha passat a la patacada electoral més dolorosa de la seva història. No van entendre que l’ecosistema, a l’oasi català, es basava en uns neoliberals que no es volen dir de dretes compartint palmera amb uns altres neoliberals que es fan dir d’esquerres. I ja ho diu la dita: qui tot ho vol, tot ho perd. 
Ara ens trobem amb un país absolutament desequilibrat, amb una esquerra desballestada, esparracada. Amb un país que durant anys han fet creure que per anar al cel cal ser d’esquerres, o dir-se’n, i que tot de cop s’ha despertat defensant, amb aquella alegria, tesis d’un liberalisme ferotge. I el castell de sorra comença a esfondrar-se mentre el país s’adona, tot de sobte, que el rei va nu.
Per sort, hi ha veus a can PSC –i m’alegra que siguin al Penedès– que comencen a adonar-se de l’engany sobre el que han anat bastint, durant tots aquests anys, la proposta socialista. Ara veuen que només poden decidir aprofundir en la nostra anormalitat nacional, una opció de difícil encaix que només pot acabar en la nostra dissolució en una Espanya que ens és aliena; o poden decidir apostar per imaginar un país modern, dinàmic, avançat, on la justícia social sigui el motor de construcció.
Ara han vist que és en la normalitat nacional, en la defensa desacomplexada d’un futur sobirà, on tenen sentit propostes de transformació social. Avui en Pallach torna a respirar.