26 de març 2011

Qüestió d'hegemonia

La vida política en la societat occidental en general, però al nostre país amb especial virulència, s’ha convertit en un joc d’estratègies que malden per l’hegemonia electoral. Els partits, que en un temps havien delimitat els contorns d’unes ideologies ben marcades, han esdevingut enormes i pesants màquines de gestionar el poder immens que la societat ha deixat a les seves mans innocentment. Només a Brussel·les hi ha prop de 20.000 lobbistes i, pel que sembla, viuen d’allò més bé. És especialment greu a casa nostra, on el recurs displicent al desencís ha deixat mans lliures a unes maquinàries pensades per  viure instal·lades als passadissos del poder.
La delimitació clara dels espais de cadascú ha procurat que les baralles públiques, pura impostura, no qüestionés les respectives hegemonies. Mai ICV ha disputat l’hegemonia del PSC en aquest terreny pantanós anomenat esquerra, ni el PP ha pretés mai competir amb CiU en l’encara més fangós centredreta. S’acontenten a arrecerar-se a l’ombra del poder, parasitant.
De vegades, però, sorgeixen espais de poder nous i aleshores es desencadena una lluita a mort per ocupar tot l’espai, per arrabassar-se  l’hegemonia. És el que està passant a l’espai independentista. Des de principis de segle, però especialment des de l’esclat d’ERC el 2003, s’ha delimitat clarament un espai sobiranista davant la incredulitat fins i tot dels propis implicats que, sovint, han estat incapaços d’apamar la força real d’un convenciment que va a l’alça inexorablement. Aquesta pròpia desconfiança d’ERC ha malbaratat el clar avantatge amb què comptaven i després de tantes giragonses inexplicables políticament, després de tant de tacticisme de curta volada que mostrava la manca d’una estratègia a llarg termini, ha propiciat l’aparició de competidors que li volen disputar les cireres sobiranistes. Són gent amb ambició i la determinació suficient perquè no els aturi ni la vergonya ni la trencadissa. Un cop determinat l’objectiu es tractava que ningú no els fes nosa. Van començar amb Reagrupament a qui van noquejar al primer cop baix però que, com el boxador sonat, avança a tomballons, inconscient, fins que es desplomi definitivament.  Superat el primer entrebanc, és el torn d’una ERC en hores baixíssimes. Ara es tracta d’ensorrar-la definitivament encara que sigui amb un atac suïcida. ERC està al llindar de perdre representació municipal a molts llocs del país. La presència de llistes de SI, encara que siguin fetes amb la tieta i els cosins, rematarà la jugada. El 5% municipal és un llistó massa alt i el resultat cantat: desastre d’ERC i necessitat d’un nou referent electoral independentista que, casualment, ja està a punt, però que lluny de fonamentar-se en un projecte unitari i compartit es basa en l’aniquilació del dissident. 
La qüestió de fons és si el país serà capaç de reaccionar o s’ho mirarà amb resignació. Hi ha qui diu que tot plegat han estat els moviments soterrats de la intel·ligència espanyola per evitar la vertebració de l’independentisme. Vistos els resultats, a fe de Déu que ho sembla! Però la clau segueix estan a les nostres mans, en la capacitat dels catalans de rebel·lar-nos, de ser capaços de defugir els crits de guerra civil, de sobreposar-nos a la decepció, de rebutjar l’enfrontament suïcida. 
La base social hi és, el convenciment també. Caldrà, potser, començar a reconstruir des d’aquí.

Cap comentari: