11 de març 2011

No en el nostre nom

S’ha intensificat darrerament, en aquest país,  un vell esport al qual ens hem anat avesant des de fa un cert temps. Es tracta d’acusar els partits polítics de tots els patiments, de totes les maldats i, per extensió, desvirtuar la utilitat, la necessitat, de la política com a eina fonamental per a la transformació democràtica de la societat. És ben cert, no us ho negaré, que moltes de les maneres de les formacions polítiques s’acosten més al funcionament d’organitzacions mafioses que al que hauria de ser un exemple de democràcia, transparència i honestedat. Però també ho és que la competició en què s’ha convertit el joc polític no dóna gaire espai per a la generositat i la humilitat, que hauríem de ser uns dels pilars fonamentals de tota acció política. També és cert que sovint qui més critica el funcionament de les formacions polítiques és qui primer s’hauria d’aplicar la medecina. El cinisme no és un bon recurs argumental quan les hemeroteques són a dos clics de distància. 
S’ha abusat d’aquest recurs a la crítica fàcil especialment des del món sobiranista per, com estem veient aquests dies amb amargor, caure en els mateixos vicis tan aviat es disposa d’un setial des d’on proclamar la veritat del dia. Difícilment es poden fer crides a una unitat que només et beneficia a tu. Si és una cursa no podem pretendre l’ajuda del competidor. 
És per això que molts hem vist amb claredat que cal sostreure la independència de la nostra nació de la lluita partidista si volem que el sentiment majoritari que plana a la societat, tingui finalment una traducció política. Això vol dir que la societat civil ha de tornar a prendre la iniciativa del moviment independentista, però aquest cop cal ser més precisos, més forts, més intel·ligents. No podem tornar a caure en l’error de creure que el moviment civil pot tenir una concreció electoral, perquè automàticament estem deixant molta gent fora de l’àmbit natural de consens polític. Ho estem també veient aquests dies, especialment al Penedès: si deixem els partits que facin la seva reflexió, si no els llencem la sobirania a  la cara com argument electoral, tard o d’hora acceptaran l’evidència. Només si som capaços de bastir un moviment ciutadà que no pugui ser usat per esgarrapar-se vots uns als altres, tindrem la força suficient per aconseguir que la independència d’aquest país sigui un projecte nacional compartit per la gran majoria de forces polítiques que són les qui, no ens enganyem, l’hauran de dur a la pràctica. 
No cerquem, doncs, unitats impossibles de formular, ni cohesions socials que ja existeixen, ni projectes nacionals que depenen de l’aritmètica electoral. Hem de ser prou forts com a poble, prou insistents, prou convençuts per evitar que ningú se’n quedi a fora. Tots hi són necessaris, imprescindibles. No només CiU, sinó també un PSC que ara comença a reaccionar, que potser torna a escoltar.  Però no són ells els qui han de liderar el procés. Ho farem els ciutadans i ells, si volen seguir representant-nos, ens hauran de seguir. Ho vam fer a les Consultes, ho vam repetir el 10J. Tenim prou força i confiança per tornar-ho a intentar, amb insistència, tants cops com faci falta. En els propers mesos haurem de tenir la determinació i la constància per retornar a la societat un debat, el de la nostra llibertat nacional,  que ens han segrestat. 
Que mai més la independència ens separi, que en el seu nom no ens vulguin dividir. No permetrem que el camí es torni a tòrcer. No en el nostre nom.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Això que comentes és molt complicat. Per molt que les bases ho vulguin, si els direccions del partit es neguen a fer el pas difícilment avançarem. És clar que hi ha independentistes a CiU i al Pasc-PSOE (menys) pe`ro ni la direcció dels uns i els altres estan per aquesta tasca. I cal vehicular políticament el moviment perquè és al Parlament on cal fer la declaració unilateral.

Anònim ha dit...

Si al clam de les bases se l'hi ajunta el de la gent del carrer i per tant de diferents pensaments polítics, els dirigents no tindran més remei que assumir-ho sense embuts. L'error ha estat que la "independència" aquest cop ha estat utilitzada com arma electoral.
Francesc Vila.

Anònim ha dit...

Per això més enllà de l'adscripció de partit el proper dia que es voti la Llei d'independència al parlament hem d'anar tots a ciutadella per demanar que els diputats votin en llibertat i sense disciplina de partit, cal que el poble demani llibertat de vot, tots junts podem més que per separat

Jordi Vàzquez ha dit...

Coincideixo amb l'Albert.
I crec que les bases, als partits, no pinten res.