La impaciència del voltor

Aquests dies torna a ser un recurs recurrent a mans de sagaços columnistes la genial escena de “La vida de Brian” on els Monty Phyton feien mofa de la divisió ridícula entre el moviment de resistència jueu a la Palestina bíblica.  I ho torna a ser perquè sembla ben bé treta de l’APM la situació patètica que viu l’independentisme polític a les portes d’unes eleccions on, en teoria, no s’hi juga res. No content amb el regust encara tendre del fracàs electoral, s’entesta en aprofundir l’errada, en persistir en una via que ha estat àmpliament rebutjada per la majoria de la societat. Sembla que la divisió, els enfrontaments, la testosterona, és directament proporcional a les crides a la unitat que fan tots plegats. 

Sempre hem estat conscients que la proximitat d’unes eleccions ho trastoca tot. L’excitament s’apodera d’uns partits que s’han passat la majoria de la legislatura mandrejant còmodament i les urgències recorren les seus. Cal fer llistes, cal trobar l’esquer, cal el pacte amb uns o ensorrar els altres. El programa ja fa dècades que ha deixat d’importar però no hi fa res, si convé s’improvitza amb quatre eslògans. Ningú no hi para esment. Va ser un destacat membre del PSC que una vegada va dir que encara que presentessin un sofà com a candidat, guanyarien igualment. Segurament no anava errat del tot.

Enguany, a les urgències habituals hi hem de sumar també les d’aquells qui pretenen salvar els mobles d’una derrota que encara els cou, o dels qui han vingut a menjar-se el món. I per aquesta colla, tot s’hi val. A Vilafranca, per posar un exemple proper, la gent de Solidaritat s’ha dedicat a trucar personalment i d'amagat membres de l’executiva de Reagrupament tot oferint-los un lloc a la llista solidària. Això són pactes com Déu mana, sí senyor! Ah, i que visqui la regeneració democràtica i, si pot ser, sobretot que sigui participativa.

Els ciutadans, que ens ho mirem amb estupor, ja comencem a estar-ne tips. Farts que ens prenguin per imbècils. Farts de tanta promesa i de tan poca eficàcia. Farts que no avancem en mans dels qui no només ens demanen, després, d’avançar, sinó que ens culpen de no avançar prou.

Els catalans hem viscut moments històrics aquest darrer any. Instants de gran intensitat política en què hem deixat ben clar quin model de país hem de construir amb urgència. Moments on la societat ha pres el control, potser per primer cop, del relat polític i l’ha despullat de tants interessos que el tenen presoner. El carrer ha alçat la veu i ha mostrat amb determinació el cul de sac en què es troba el model polític i nacional on ens trobem. L’espanyolisme disfressat de cafè per a tothom ha exhaurit les càpsules. Ara sabem del cert que si volem cafè ens l’haurem de pagar i, abans de res, comprar una cafetera nova.

Que no ens venci el desànim. Hi som més a prop que mai. Però haurem de fer el pas sense esperar que ens hi acompanyin. Haurem de tornar a ser carrer. Haurem de tornar a ser molts. Molts més encara. I aleshores no ens podran deixar d’escoltar. Aleshores hauran de deixar la comoditat de l’escó i ser de debò la veu del poble. Però primer ens cal organitzar-nos com a poble, tornar a ser poble. Un poble “alegre, unit i combatiu” que deia l’Estellés. No se m’acut res més engrescador.