Sort del PSC

Opinar de política local sempre és un risc. No només perquè sovint hi ha massa interessos propers, sinó perquè habitualment hi ha el factor humà, llargues coneixences que dificulten la crítica distant que la premsa nacional pot exercir amb tranquil·litat. 

Haig de confessar, tanmateix, que aquesta Vilafranca no és la que m’esperava quan fa tot just un parell d’anys vaig defensar amb vehemència la necessitat d’un relleu a l’alcaldia de la vila. Una necessitat que va trobar el suport responsable de la CUP i d’ERC però que no ha anat gaire més enllà. Vilafranca, ja ho dèiem aleshores, no necessitava només un canvi d’alcaldia, sinó que reclamava que un nou projecte de ciutat pogués treure la vila del sopor, la paràlisi i, sobretot, de la sensació que el PSC resistia a costa del que fos per mantenir-se al poder.

Han passat dos anys i la il·lusió ha esdevingut avorriment. No és que CiU ho hagi fet malament. No li sabria retreure res de vital. Però tampoc no ho ha fet bé del tot. Aquell canvi esperat no s’ha produït. No s’han fet les reformes estructurals que trenta anys de PSC demanaven. CiU ja ho té això: és poc valenta. Però de vegades cal desmuntar per construir de nou.

Totes les enquestes, en canvi, li donen uns resultats excel·lents. Ja hi poden comptar, però que no s’enganyin: gran part del mèrit és del PSC. Mai no havia vist una manera més barroera i immoral de fer política que la d’aquest PSC farcit de càrrecs que han viscut eternament de la mamella del partit. La rancúnia, la bilis, la mentida constant, la demagògia barata... és tan evident, que avergonyeix fins i tot antics militants. Al seu parer tot s’hi val a l’hora d’atacar el contrincant que en la seva follia esdevé enemic a mort. Mals auguris pels dies que s’acosten.

En temps d’eleccions sabem que cal relativitzar-ho tot, que tots els partits proven de sortir a la foto i branden el que tenen més a mà. Però no tot hauria de valdre. Hi hauria d’haver un punt de seriositat i, sobretot, de respecte pels ciutadans que sovint ens sentim tractats com a menors d’edat. 

N’hem tingut un exemple aquestes darreres setmanes amb el surrealista ple de pressupostos que el PSC va forçar. Creia que en trauria el rèdit que no és capaç de treure al carrer. Un ple que mai no s’hauria d’haver celebrat i que va mostrar qui s’arronsa quan cal mullar-se i qui dóna la cara. El pim-pam-pum posterior contra la CUP, no només del PSC i ICV, sinó d’una ERC que aquest cop no va estar a l’alçada del repte, només va demostrar la valentia d’una formació incòmoda, la CUP que, malgrat un cert populisme que hauria de controlar, ha fet una tasca responsable, constructiva i persistent. I ho dic des de grans coincidències però també des de grans desacords. 

La política municipal hauria de ser això: compromís amb el carrer, valentia política, dedicació, responsabilitat i coherència. Però també mà estesa i predisposició a l’acord. Una acció constructiva pel bé comú que no esperi rèdits partidistes. 

Ara s’acosten dies de campanya on caldrà estar a l’aguait. Esperem que les formacions que hi concorren sàpiguen estar a l’alçada del repte i que treballin per guanyar-se, si no el vot, al menys el nostre respecte.

Publicat a El 3 de Vuit