04 de febrer 2011

Aprendre dels errors

El fracàs inapel·lable de l’independentisme aquestes passades eleccions a la nostra comunitat autònoma, just en un moment on la presència social del sobiranisme està en el punt més àlgid de la nostra història, hauria d’haver fet repensar estratègies, canviat missatges. Hauria d’haver provocat una reflexió profunda del perquè la societat no ha donat suport a les múltiples opcions que advocaven inequívocament per la independència. Lluny d’això, l’espiral d’autojustificacions em fa témer que estem lluny de repensar d’arrel prejudicis, idees preconcebudes, que han guiat el moviment independentista en aquests darrers anys.
Per començar hauríem de deixar d’excusar-nos tot esgrimint que els catalans van preferir un govern fort, possibilista, que evités un tercer tripartit. Segurament CiU ha engreixat substancialment el seu suport sota aquest pensament, però també ho és que molts dels catalans que el 10J van sortir al carrer tot cridant “independència” no han percebut que el moviment independentista estigués prou madur. No han confiat en uns fulls de ruta que els semblen, a hores d’ara, poc creïbles. Tampoc no han vist que l’expressió política del sobiranisme fos prou seriosa i encara ho és menys l’espectacle de la confusió que unes prematures eleccions municipals estan provocant entre les formacions polítiques. Veure ara plegats els qui fa poc s’apedregaven no afavoreix la confiança.
Un altre dels mites que s’han anat escampant és el de la santíssima unitat. Segurament una candidatura independentista unitària hagués aconseguit uns millors resultats dels que el moviment disgregat ha aconseguit. Però també és cert que aquesta unitat era impossible si preteníem construir-la des de les dinàmiques d’uns partits que fan del corporativisme la seva raó de ser, parapetant-se rere cada estendard.
Cal doncs que encarem amb esperit crític aquest nou moment. No podem seguir estavellant-nos contra les roques de la unitat entesa com a bé suprem. Menys encara si s’esgrimeix com a reclam electoral per amagar d’altres febleses. Anar junts per fer què, és el que es demana la gent. El procés d’independència d’aquest país sorgirà d’una majoria social indiscutible –que probablement ja hi és– i de l’acceptació, per part de les formacions polítiques, que l’emancipació nacional és un bé superior que cal posar per davant d’altres consideracions en el moment de l’alliberament. Aquest procés ha de provocar un moviment unitari en el sentit de compartir un mateix objectiu, però que difícilment confluirà en una única formació. Cal tenir-ho clar per no distreure’ns en tasques inútils. No ens cal anar units si anem al mateix lloc.

Finalment, cal assumir que hem d’anar tancant l’etapa del convenciment, de l’argumentari. Pocs són els que en aquest moment no reconeixen que la independència és l’únic camí. Cal fer un pas més i començar a concretar-ne les vies. Cal definir el què, el com i el quan. Afirmar la seguretat jurídica, la viabilitat econòmica, donar resposta a tots els dubtes, desterrar les pors.  Només arraconant tanta retòrica i elaborant un full de ruta creïble, seriós, assumible, honest, transversal i compartit serem capaços de superar l’atzucac en què ens estem arrecerats.


Publicat a: El 3 de Vuit

1 comentari:

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb aquest escrit. Hi ha hagut massa espectacle de cara a la galeria i això ens ha acabat fent molt de mal. El full de ruta existeix, tampoc hi ha cap altre possible a part de la Declaració Unilaterla d'Independència. El que toca és explicar-lo bé i fer-lo arribar a la gent.