28 de gener 2011

Un nou full de ruta?

L’ensulsiada electoral del sobiranisme a les passades eleccions autonòmiques ha forçat a una redefinició -si més no aparent- dels objectius prioritaris d’aquest país. L’independentisme ha enfangat les rodes d’un carro que amb un esforç titànic s’havia dut fins a límits impensables fa tan sols uns anys. D’altra banda, ens volen fer creure que les urnes han beneït la mítica moderació catalana i ha elevat als altars del pragmatisme aquest seny que tant de mal ens ha fet com a nació.
Així podem entendre declaracions a tort i dret que avalen la bondat intrínseca de la proposta convergent d’acceptar un pacte fiscal amb Espanya com a nou full de ruta del nacionalisme català. Una proposta que pretén ressituar en l’eix nacional el malestar econòmic que pateix la societat catalana i que es vanta de ser àmpliament compartida. Diuen els apologetes -el darrer, Rubert de Ventós-, que tot són avantatges perquè si surt bé tindrem recursos i veurem que amb calers podríem fer un país de bandera; i si surt malament tothom entendrà que només ens queda la independència exprés com a recurs de supervivència.
Al meu entendre, tanmateix, la proposta que s’arrecera, això sí, en el coneixement profund de la psicologia catalana poc avesada al pas valent, té dos perills immediats de no poca importància. D’una banda s’ha plantejat sempre des d’una òptica dicotòmica: o tenim pacte fiscal o ens diuen que res de res. Però cal esperar de la intel·ligència espanyola aquell riboteig, aquella dimensió desconeguda que tothom interpreta com més l’interessa. Més encara quan parlem de calers i d’esforç fiscal, que ja sabem que es presta a la comptabilitat creativa. Ens podem trobar doncs amb un acord precari que li doni la volta a la famosa instrucció tot procurant “que se note el cuidado sin que se consiga el efecto”. I un catalanisme exhaust s’agafaria a un ferro roent tot esperant que amb un cove encongit, el peix sembli més gran.
L’altre temor, que no ens hauríem de permetre, és que de nou deixem les nostres aspiracions nacionals en mans dels espanyols. Novament renunciem a actuar des dels nostres propis interessos, des de les nostres necessitat de país. Difícilment la nació se’n sortirà si no és capaç de repensar les estratègies atenent a la seva pròpia naturalesa. Difícilment aconseguirem la majoria social suficient des del vassallatge, des de la subordinació. Cal actuar amb perspectiva d’estat. Negociar, si convé, de tu a tu. Bastir les complicitats i les estructures del nou estat que volem construir. Aquest ha de ser l’objectiu: un full de ruta que posi la nació per davant dels interessos de partit i que abandoni l’engany permanent del qui dies passa anys empeny.
És d’això del que parlen?

Publicat a: www.e-criteri.cat

2 comentaris:

Manel des de l'exili ha dit...

Totalment d'acord.
Un esclau no serà mai digne de ser lliure fins que ell mateix decideixi que ho vol ser.
Mentre es dediqui a esperar que l'amo li otorgui més privilegis, està dient que vol seguir sent esclau i per tant no és mereix cap respecte ni la oportunitat de ser un home lliure.

Anònim ha dit...

Semblña que tot el procés estigui pensat amb l'objectiu haguem de dir que volem ser un Estat perquè no ens han deixat altre remei. Més que per voluntat nostra, que quasi ho fem a contracor per la mala actitud dels altres. Aquest missatge, però, que per a alguns ens pot semblar insuficient, sí és vàlid pera molta gent ara allunyada del sobiranisme. Veurem si és un full de ruta real o una nova ensarronada.