Se'ls acaben les excuses

No ha estat d’estranyar la reacció dels partits espanyols a l’anunci de treva que ha fet l’organització ETA. Tots som conscients, per molt mal que faci acceptar-ho, que per als espanyols els és molt més productiu, molt més còmode políticament, l’existència d’una organització que advoca per la lluita armada com a mètode d’alliberament nacional. Que aquesta idea, a l’Europa del segle XXI, sigui un anacronisme que ja ningú no està disposat a acceptar, no sembla que afecti massa ni una ETA enquistada en un món irreal ni uns poders polítics espanyols que hi segueixen veient l’excusa per a l’ocupació descarnada que viu el País Basc.

No deixa de ser simptomàtic el silenci absolut amb què, més enllà de la notícia inicial, ha estat rebuda la treva -a priori un esdeveniment polític de primer nivell- i la connivència encara absolutament immoral amb la negació dels drets polítics a una part importantíssima de la societat basca.

Al meu entendre, aquest silenci respon a la necessitat de fer-se el sord que l’espanyolisme practica a Euskalherria. Saben, PP i PSOE, que ocupen el govern basc il·legítimament. Ho sabem tots. Però és més senzill posar el crit al cel per la repressió a Tunísia o per la tupinada en unes llunyanes eleccions al cor d’Àfrica (que també cal) abans d’acceptar l'inacceptable repressió política que viu l’esquerra abertzale al País Basc.

Es fa difícil d’entendre per quina raó acceptem que un 20% de la ciutadania basca hagi estat privada dels drets polítics i ciutadans més bàsics. Es fa difícil comprendre com és que, també  des de Catalunya, es manté la connivència amb una llei de partits pensada per desactivar l’independentisme basc i alhora arrebassar-ne el govern al regionalisme, i que manté un estat d’excepció inversemblant a la UE.

Batasuna i tota l’esquerra abertzale ha donat mostres més que suficients de voler encarar un procés democràtic i exclusivament polític per resoldre el “problema basc”. Aquesta és potser la pega: hi ha qui no vol que es resolgui mai aquest problema perquè prefereixen seguir exercint l’ocupació més explícita. Com pot el senyor Rubalcaba sortir, amb cara desmenjada, minimitzant els intents de la societat basca d’avançar nacionalment demanant uns actes de fe que no s’han demanat a ningú més? Com poden parlar de democràcia quan el líder polític que ha posat repetidament sobre la taula un full de ruta clar per acabar amb la violència al País Basc, és mantingut a presó contra l’opinió de lletrats i fiscals? Després ja podem omplir-nos la boca i escandalitzar-nos amb la repressió política a Cuba, Rússia o l’Iran.

Otegi, un pres polític en una pretesa Espanya democràtica, és el símbol de l’ocupació, del poder espanyol, del “derecho de conquista”. Per això el necessiten a presó. Si els espanyols pretenen la derrota humiliant, la rendició incondicional, és que prefereixen que el conflicte segueixi viu perquè saben que, a Espanya que és on hi tenen l’interès, això té rèdits electorals. Després parlaran de víctimes.

Només amb la presència sense condicions de totes les opcions polítiques a les properes eleccions municipals al País Basc, podrem començar a parlar de voluntat real de posar fi al conflicte basc. Mentre acceptem que una cinquena part dels electors bascos segueixin privats del dret democràtic a elegir els seus representants, haurem perdut tota la legitimitat per exigir res a ningú, i menys encara per donar lliçons de democràcia.


Publicat a: www.penedesdigital.cat