Diu la dita que quan has caigut en un clot, el primer que has de fer és deixar de cavar: fer-lo més profund no t’ajudarà a sortir-ne. Malgrat l’obvietat, aquesta sembla ser que ha estat la recepta que les forces polítiques sobiranistes d’aquest país han decidit aplicar per remuntar el revés electoral que tots plegats vam patir el passat 28N.
No s’explica sinó l’espectacle que l’independentisme està donant aquests dies, exemplificat a Barcelona però estès a tot el país, en què sembla que les rebaixes també han arribat amb força a la coherència política. Tot i la meva tendència a l’adjectiu desmesurat, no he sabut trobar el mot precís que sigui capaç de descriure la vergonya i la decepció davant de tanta retòrica espúria.
No saber llegir el perquè de la victòria aclaparadora de CiU l’any en què més independentistes han sortit al carrer és enfilar de dret cap a un nou desastre que el país no pot permetre’s. Que les eleccions municipals s’havien convertit per moltes formacions en una manera de mantenir viu l’interès, de seguir comptant amb una finestra mediàtica, era un mal menor que ens havíem acostumat a tolerar amb una certa despreocupació. El que no s’havia vist fins ara és la batalla descarnada per encapçalar projectes, per posar amics, per quotes de poder, per llocs a les llistes, per percentatges, per coalicions, per ambicions desmesurades i arrogàncies impresentables. I el programa? Ah, el programa bé.
És cert que bona part del fracàs del sobiranisme a les passades eleccions al Parlament es deu a la percepció que hi van primar els interessos individuals abans que la generositat patriòtica. També és cert que una unitat apedaçada a darrera hora no hagués resolt la situació. Però no podem elevar l’anècdota a categoria. De fet, el que va decidir la gent a votar, de moment, regionalisme va ser la sensació que no tot és prou honest al món de la política catalana, aquell “tots són iguals” que, gratuït si voleu, tan ha desmoralitzat la nostra societat.
Que ara ERC hagi fet sumes i vegi perillar regidors i alcaldes, que Solidaritat cregui que farà el miracle només amb la cara de Laporta o que Reagrupament pensi que amb uns quants regidors pot salvar els mobles és comprensible però no és suficient per justificar el desencís d’unes negociacions piulades al Twitter on el mercantilisme ha ofegat la política.
No tinc clar encara si l’independentisme, com a moviment transversal, ha de ser present a les eleccions municipals. I menys si li cal un projecte unitari com ens volen fer creure. Hi ha sobiranisme des de la CUP fins a Unió; una distància ideològica insalvable a no ser que ens oblidem del programa. I aquesta és precisament la mare dels ous. Les formacions polítiques independentistes s’haurien de marcar com a prioritat la recuperació de la confiança de la societat i això només és possible si la ciutadania percep un treball seriós en la confecció de projectes polítics pensats i elaborats des dels propis municipis. Uns projectes de país, és clar, però sobretot de redreçament. Només d’aquesta manera, recuperant la confiança dels ciutadans, el sobiranisme esdevindrà un objectiu compartit capaç d’esdevenir hegemònic.
2 comentaris:
En política, arribar a acords és molt més difícil del que sembla. Hi ha molt en joc i això dificulta tota negociació. Molt em temo que, finalment, difícilment hi haurà unió en els municipis més importants. I aquesta fragmentació pot ser fatal, particularment a Barcelona, on un acord esperonaria a la resta de municipis a seguir l'exemple.
jo crec que Reagrupament s'hauria de presentar en algunes poblacions. Sense presència al Parlament caldria tenir presència en algun ajuntament, així s'aconseguirien diners i quota mediàtica, que és el que li ha fallat a RCAT les darreres eleccions
Publica un comentari a l'entrada