07 de gener 2011

No és la llengua, és la nació

Arran de les tres darreres sentències del Tribunal Superior espanyol que esmicolaven el model d’immersió lingüística que ens havíem donat i que, alhora, ens retornaven a la situació prèvia al mal anomenat “pacte Constitucional”, s’han produït als carrers de les nostres viles les enèsimes protestes, tan inútils com necessàries. Com tot poble sotmès ens hem acostumat a queixar-nos abrandadament just abans de tornar-nos-en a casa capcots i amb la cua entre cames. Alhora, centenars d’opinadors, articulistes i experts diversos en la matèria, han intentat de nou argumentar les bondats del model lingüístic, la capacitat dels nostres fills d’un bilingüisme exemplar, les excel·lents dots dels nostres alumnes en la llengua de Vargas Llosa i tot l’enfilall de raons que ens avalen davant de qui fa segles que no ens escolta.
Ja deia en Lakoff que qui és capaç d’imposar el seu relat, el marc referencial, qui té la força o l’astúcia suficient per posar nom a les coses, té la batalla guanyada perquè els altres no fem sinó donar-hi tombs. Cal reconèixer que els espanyols han aconseguit distreure’ns del moll de l’os de la qüestió i ens tenen, submisos però exaltats, esbravant-nos amb la qüestió lingüística com si aquest fos el problema real. I és que el problema, l’enfrontament, no és per la llengua, sinó per la nació.
Als espanyols tan els fa si els nostres alumnes saben castellà a la perfecció o si el català, fora de l’escola, es veu reduït a la mínima expressió social. El problema real és de legitimitat nacional, de sobirania, de subsidiarietat. Convençuts de la seva supremacia nacional, no poden acceptar l’equiparació de drets perquè, recordem-ho, això és Espanya per molt que ho vulguem dissimular. I a Espanya, com fan la resta d’estats dels món, els espanyols han de tenir el dret indiscutible a ser escolaritzats en la seva llengua.
Si deixem el fariseisme o la hipocresia per justificar la nostra poca valentia i fem l’esforç d’imaginar-nos com a nació lliure, hem d’acceptar que difícilment entendríem que en una Catalunya independent els nostres fills fossin escolaritzats en una altra llengua, malgrat que acabessin sabent un català impecable. De què ens estranyem, doncs? De què ens queixem?
No es pot fer una truita sense trencar cap ou, i els catalans hem estat sempre jugant en l’ambigüitat de ser sense acabar de ser. Instal·lats en la queixa permanent, no som capaços de fer el pas definitiu mentre reclamem els mateixos drets que si l’haguéssim fet. Volem fer com si fóssim estat sense l’enuig d’haver-lo de proclamar. Però la llibertat no ens plourà del cel.
Si volem decidir el nostre sistema educatiu, la llengua amb què s’imparteixen les classes o quina és la història i la literatura que s’hi ensenya, només cal que fem com la resta de nacions que n’exerceixen: esdevinguem un estat lliure i aleshores sí que tindrem el dret a decidir. Mentre preferim seguir sent espanyols, tinguem la decència d’acceptar-ne les servituds. I, de moment, el passat 28N vam decidir molt majoritàriament seguir sent espanyols. Ara ja no és culpa de ningú altre. Ara nosaltres decidim, i de moment hem decidit la submissió, la província, el “nordeste”. 

Publicat a: www.el3devuit.cat

1 comentari:

Albert B. i R. ha dit...

Mentre ells tenen molt clar el que volen i actuen amb conseqüència, aquí els nostres governants segueixen deixant-les passar, apartant la mirada com si no passés res. Quanta autoestima ens fa falta!