Era evident que l’aparició d’un projecte obertament independentista, amb vocació tranversal i amb la declarada intenció de bastir una candidatura el més unitària possible que dugués al Parlament una majoria de diputats sobiranistes, havia de topar des del principi amb moltes dificultats. Era d’esperar perquè les forces que maneguen els fils de l’espanyolisme a casa nostra, més descarnat o en versió autonomista, no rebrien amb alegria un moviment que aconseguís aglutinar el desencís nacional que sacseja el país de fa anys i que va quallar en forma de consultes. Tot i amb això, si hem de ser realistes, no crec que ni a Nicaragua, Calàbria o qualsevol dels centres de poder d’aquest país, a voltes tan petit, s’amoïnessin gaire conscients de la proverbial meselleria dels catalans que hem fet de la queixa l’esport nacional.
Aleshores, com s’entén la virulència dels atacs que Reagrupament ha sofert des de l’estiu? Atacs a la línia de flotació del projecte que han provat de totes les maneres possibles de dinamitar el consens que havia generat, potser no en el projecte polític en sí mateix però sí en la secessió com a única solució als problemes d’aquest país. Quina és la raó que ha obligat els estrategs de l’status quo a esmerçar grans esforços i enormes recursos econòmics en diluir i disgregar un moviment que prenia forma? Al meu modest entendre, el que els va espantar de debò no és que una majoria de diputats pogués proclamar la independència des del Parlament. Ells saben que és així com es fan les independències. De fet, aquell dia, ells hauran estat independentistes des de sempre i, amb tota seguretat, en gestionaran els beneficis. No, amics, el que els amoïna de debò és que Reagrupament fa indestriable el projecte independentista d’una profunda regeneració democràtica. I això fa trontollar les estructures del petit poder que han anat bastint durant més de trenta anys. Poder escàs, minso, però que els reporta grans beneficis i, sobretot, un modus vivendi al que no volen renunciar.
El 10 de juliol, als carrers de Barcelona, mentre més d’un milió de catalans cridàvem independència, ells van copsar la profunda distància que separava els ciutadans d’una classe política que ha arribat a la màxima ineficàcia i que ha dilapidat la confiança de generacions senceres de catalans que els etzibaven “no era això, companys”.
Em sembla clar, doncs, que un projecte polític com Reagrupament que vincula la independència, percebuda com una necessitat imperiosa, amb l’exigència ètica de la funció pública feia angúnia. Un projecte, a més, construït des de la base, amb gent que no cerca cap prebenda i que, per tant, no es deixa entabanar per cadires o tants per cent.
Un projecte així, si arribés a quallar, esglaia. Limitació de mandats, transparència, llei electoral, règim sever d’incompatibilitats, exigència màxima i un constant rendir comptes amb el ciutadà. La política com a contracte, com a servei.
Això no s’ho podien permetre. Calia posar-hi fi donant-los-en, a més, la culpa. No serà pas Reagrupament qui dividirà el vot. Ara ja sabem perquè érem el perill real.
Espero que, al menys, els ho hagin pagat bé.
1 comentari:
Séneca digué, a Medea, "Cui prodest scelus, is fecit (A qui beneficia el delicte és qui l'ha fet). A qui beneficia la creació d'una segona candidatura independentista quan ja existia la de RCAT, sinó a CiU, que veia perillar l'assoliment d'una majoria parlamentària. Ara, creada l'aparent desunió, esperen, potser, que cap de les dues entri al Parlament o entri la seva marca blanca, que ja ha demanat formar part del govern de CiU, a canvi d'una conselleria en cap. Tot quadra, no?
Publica un comentari a l'entrada