Superioritat moral

El món de la política, i el de les idees en general, pateix d'una creixent banalització, d'una manca preocupant de profunditat i elaboració argumental. Això generalment se supleix amb un abús dels estereotips, dels llocs comuns que acaben per no dir res però que cobreixen l'aparença. Aquesta tàctica ha valgut en aquests darrers anys per omplir la buidor de propostes amb què ens han entretingut les nostres formacions polítiques, però ha estat a costa d'una simplificació esfereïdora del debat, farcit de tòpics, de l'eslògan fàcil i del màrqueting de les idees. Avui el que compta és tenir "relat" i, sobretot, saber-lo vendre.

Ha estat especialment greu el procés de significació a què s'ha sotmès certs conceptes, certes paraules, que han esdevingut elements sagrats d'aquesta nova religió que cerca fidels més que convençuts. Així, conceptes com esquerra, participació, sostenible, solidari i tot un llar etcètera que tots seríem capaços de recitar, han estat ungits amb un plus de superioritat moral més enllà d'on o de quina manera s'apliquen. Són tautològicament bons i en conseqüència, uns altres també intrínsecament dolents. Ningú no sap ben bé explicar-te què signifiquen, en termes reals, en concrecions, però te'ls etziben despectius amb aquesta suficiència de nou ric que et mira per sobre l'espatlla. La societat, i les ideologies que miren de gestionar-ne la seva evolució, han esdevingut líquides, mal·leables, i les velles ortodòxies s'han convertit en rèmores que impossibiliten, precisament, el progrés social que pretenen defensar. No hi ha lloc per al debat, per l'argument. No hi fa res que la societat sigui cada dia més descreguda, més displicent: els nous sacerdots segueixen excomunicant l'heterodòxia. Conceptes buits però inqüestionables han servit massa cops per amagar la incapacitat de gestionar amb eficàcia, equitat i justícia social els recursos públics. Exemples concrets en tenim a cabassos cada dia, però la societat ja no escolta, ja no es qüestiona res. És més senzill romancejar lletanies postmodernes.

Un fenomen, aquest de l’arrogància, que havíem vist només en certa autoproclamada esquerra, ara el comencem a percebre en l’ampli camp ideològic del nacionalisme. No hi fa res que t’hagis hagut d’empassar veritats immutables. No hi fa res que ara defensis allò que fa pocs mesos desqualificaves. La qüestió de fons és que segueixis apareixent com el referent estratègic, com l’únic camí possible.

Així, hem pogut veure com en López Tena, després de perjurar que el referèndum era possible i la declaració unilateral d’independència una boutade de Reagrupament, −segons ell una formació tòxica− ara pretengui presentar-se a les eleccions com l’única opció intel·ligent perquè defensa, precisament, la declaració unilateral. Això sí, Reagrupament, per aquesta llumenera, deu seguir sent tòxica atès que no vol ni acostar-s’hi. I del referèndum aquell? Referèndum? Quin referèndum?

Tampoc no ens podem oblidar de la fatxenderia amb què CiU, segura de la seva victòria, tracta tots aquells que no combreguem amb rodes de molí de la mida del concert econòmic. Quan els arguments coixegen, la desqualificació és l’arma dels pusil·lànimes. Tots podem entendre les presses per ocupar conselleries i direccions generals tot fent veure que es governa en un país que no té poder. Ara, on és la superioritat moral de gestionar la misèria? No hi ha res més patètic que fer-se el milhomes i dur les calces al garró.