Només n'hi ha un, de vot útil

Una de les excuses, de les justificacions més usades a l’hora d’argumentar el vot cap a una determinada formació política en qualsevol contesa electoral és allò tan amanit d’apel·lar al “vot útil”. El terme en sí ja denota una certa desconfiança en la pròpia decisió i, sobretot, en els arguments que t’han dut a votar en una determinada direcció perquè, en bona lògica, tots els vots haurien de ser útils. O és que algú va a votar amb l’íntim convenciment que el vot que acaba de dipositar és absolutament inútil?

Una altra cosa és que les formacions rivals utilitzin aquest argument per desmoralitzar el votant de candidatures contrincants amb la vana esperança de, si més no, evitar un vot que no t’afavoreix.

Aquests dies ho estem començant a veure i, n’estic segur, la cosa anirà augmentant d’intensitat a mesura que s’acosti la data fatídica del 28N i que les enquestes, les de debò que ningú no publica, t’allunyin de la majoria esperada. Ara ens volen fer creure que el vot útil és aquell que propicia una majoria forta de CiU o, si més no, evita la formació d’un tercer tripartit. Com si tota la preocupació que hem de tenir els catalans és si acaben sumant de nou. Francament, un vot exclusivament dirigit a evitar un nou tripartit, per molt nefastos que hagin estat nacionalment els governs oficiats pel PSC amb els escolanets de torn, no mereix ser catalogat d’útil.

Què pot tenir d’útil un govern que, ja d’entrada, ens ofereix un impossible concert econòmic i, per tant, assumeix la misèria en què es troba el nostre país com a mal menor? Un govern del qui dies passa anys empeny, del peix al cove renovat, de l’avui encara no toca. Quina utilitat pot tenir un govern submís, amagat rere la ficció d’un poder que no té, tot esperant arreplegar algun trumfo i bescanviar-lo per quatre prebendes?

Catalunya ha arribat a un punt de no retorn, de caiguda lliure, de fallida econòmica, moral, cultural, lingüística i nacional. Un moment en la seva història en què s’hi juga no el remenar només unes quantes cireres, sinó la seva subsistència, la seva capacitat de construir-se com a societat adulta. El nostre país no pot esperar més la llibertat: l’ha de prendre. Per això, en aquestes properes eleccions només n’hi haurà un de vot útil: la independència. Ja no ens pot servir res més. Que siguem conscients que totes les forces que han maldat durant decennis per sotmetre’ns, són ara més fortes que mai. El procés d’involució de l’estat espanyol està tancant el cercle al voltant del nostre coll i ja tenen tots els mecanismes a punt per rematar-nos nacionalment. I amb la nació hi deixarem la pell perquè la revenja, la humiliació, és el fonament de l’ànima espanyola. Fixeu-vos sinó en les contínues retallades que pateixen els nostres tímids intents de normalitzar-nos, els atacs frontals a la nostra llibertat. Ara la llengua, ara l’art sacre, ara TV3, ara les caixes, ara el Prat o l’eix mediterrani...

Ningú no pot dubtar a aquestes alçades que som davant de l’intent més seriós d’aniquilació nacional des que les tropes de Felipe V van tòrcer Barcelona. I alhora som en un moment en què més clar sembla el nostre convenciment. I doncs? Què esperem?

El 28N fem l’únic vot útil. Fem independència.