11 de setembre 2010

Ara sí, ara toca!

Venim d’un estiu molt dur, convuls i confús, on ens han intentat de distreure amb l’esquer de la unitat. Una unitat, desitjada,  però malauradament a hores d’ara improbable. I no serà que no s’hagi intentat. No m’equivoco si afirmo amb contundència que ningú com Reagrupament ha fet més esforços per aconseguir que hi hagués una única llista independentista al Parlament. Si ho recordem, Reagrupament ja va néixer amb el compromís d’intentar aplegar el sobiranisme en una llista transversal i unitària. Però hem de reconèixer que ens hem deixat entabanar: hi havia qui no volia sumar sinó fer-nos perdre el temps amb excuses de mal pagador i afeblir la il·lusió sobiranista que aquest país ha anat acumulant en els darrers temps. Tots plegats ens hauríem de preguntar qui n’ha sortit beneficiat de tot això. 
La unitat no pot ser el refugi dels mediocres, ni l’excusa per no avançar, ni l’arma que ens paralitzi.
Per sort Reagrupament n’ha sortit més viu que mai i més convençut del seu projecte. L’altre dia ho deia en Carles Móra: “la gent nota quan li parles des del cor”. I aquesta és precisament la nostra força. La força d’un compromís amb el país, amb el seu passat però sobretot amb el seu futur, un futur que volem lliure i sobirà. Reagrupament és aquesta força, la força de la gent honesta, de la gent “normal”, de la gent que no anhela un càrrec, de la gent que entén la política com un servei, temporal, a la societat. Reagrupament és la força de la gent que ha dit que ja n’hi ha prou de veure com la seva nació és humiliada i expoliada cada dia mentre els seus polítics, professionals del circumloqui, es conformen a gestionar les engrunes. Mentre la nació se’ns mor entre les mans encara hi ha qui segueix apostant per un autonomisme que ens fa ciutadans de tercera en un estat que ens vol eliminar nacionalment o d’altres que ens  proposen concerts o referèndums, il·lusions que saben del tot impossibles. Nosaltres som aquí per desemmascarar la impostura, per dir prou, per desempallegar-nos de  les pors que ens mantenen lligats, per proclamar ben fort que tot depèn de nosaltres, que si volem tenim la força i el coratge per alçar-nos com a poble lliure i proclamar la nostra insubornable voluntat de ser.
Per primer cop tothom ha hagut d’acceptar que la nostra voluntat expressada democràticament és l’únic que ens separa de la independència. Finalment tots, fins i tot els que se’n fotien quan ho vam proposar, tenen clar que una majoria de diputats al Parlament és suficient per constituir-nos en nou estat dins de la Unió Europea.  
El nostre compromís és fonamenta en la força del convenciment. Per això el suport de la gent és l’única arma que tenim per proclamar la independència des del Parlament, que és des d’on es proclamen les independències.
Assumim amb gravetat que només sobreviurem si som capaços de construir un estat independent fonamentat en una profunda exigència democràtica. Però assumim també que és només a les nostres mans el llegar als nostres fills aquesta nació mil·lenària. Una nació que ha resistit fins a l’extenuació els embats de la història i que ara, finalment, amb un simple vot, pot recobrar el seu paper entre les nacions del món.
Sabem que no serà fàcil. Sabem que no serà demà mateix. Però també sabem que, tots plegats, hem encetat el camí i que ja no hi ha marxa enrere.
Deia l’Estellès “Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble”. Reagrupament és la veu d’aquest poble que reclama les seves llibertats i la dignitat de governar-se amb honestedat. 

1 comentari:

Albert Montón ha dit...

Deia també el nostre enyorat poeta de Burjassot:

"Recorreria a genollons
els indrets de tota la terra.
em fregaria amb terra els ulls
i menjaria només terra
perquè aquest és el meu país".

Endavant Reagrupament.