En uns moments en què la nostra societat es veu remoguda per una profunda crisi de valors democràtics, avalada amb impunitat per un sistema de partits esclerotitzat, és encara més important, més determinant, la credibilitat de qualsevol proposta política que pretengui arribar a una ciutadania cansada d’espectacles esperpèntics.
Més enllà de les propostes, la gent de carrer hem après a valorar un element per sobre de tots els altres; un element que, de mancar, invalida qualsevol de les altres propostes desesperades per aparentar una normalitat circumspecta. Aquest element és la confiança, la credibilitat en el missatge. Un element, certament escàs en aquests temps agitats on s’ha començat a sacsejar el tauler i ningú no sap ben bé qui en restarà dempeus i qui serà esborrat sense miraments.
En aquest moment, doncs, de pretesa sinceritat catàrtica, és quan l’actuació d’ERC no para de sorprendre’ns. És cert que, quan les obres no t’avalen, és fa difícil d’engrescar ningú amb el mateix missatge, les mateixes promeses que tants cops s’han vist arraconades en ares de la “realpolitik”.
I és cert també que, com apuntava fa uns dies en Vicent Sanchis, les errades d’estratègia d’Esquerra han diluït la seva obra de govern. Ara, no s’entén aquesta persistent inclinació dels seus dirigents a no encertar ni el lloc ni el moment, a prendre’ns per idiotes. Fa uns mesos sentia en Puigcercós esgargamellant-se i li sentia gairebé les mateixes propostes que en la passada campanya electoral li havia sentit. Propostes, per cert, que dormen el somni dels justos després de passar pel carrer Nicaragua.
Ho hem tornat a veure aquestes darreres setmanes on ERC ha fet el ridícul més clamorós al Parlament amb una patètica renúncia a la Vegueria Penedès a canvi de vés a saber què. El més vergonyós han estat, a més, les excuses infantils que han provat de balbucejar mentre, arrogants, repartien culpes a tort i dret.
Tanmateix Esquerra, un partit que ha cremat els seus líders com ninots de falla, és encara necessària en qualsevol procés d’alliberament que vulguem unitari i transversal. ERC ha de reconèixer que s’ha equivocat, i molt, i acceptar la mà estesa que el sobiranisme de carrer li estén. Entendre que el país és l’important i, amb humilitat, afegir-se al clam popular per la independència. Amb fets, amb treball, amb empenta i generositat. Prou de paraules buides. Prou de compromisos que no comprometen. Prou de maniobres fosques. Volem la independència i la volem ara. Ja no ens valen subterfugis. O hi són o no hi són. Esquerra, que té un gavadal de patriotes a les seves files delerosos de tornar a formar part de la història d’aquesta nació, ha de baixar del cotxe oficial i deixar de girar l’esquena al país.
Oblidem-nos d’un referèndum impossible; oblidem-nos d’unes consultes que van provar de capitalitzar; oblidem-nos d’una IP que sabien estèril però d’on esperàven el manà electoral.
ERC ha de sortir al carrer de nou i fer camí plegats. El camí és ample i hi cabem tots si el destí és el mateix.
3 comentaris:
El problema actualment e´s que sembla que la direcció d'Esquerra visqui a una altra galàxia. Només despre´s de la patacada electoral potser comencen a replantejar-se les coses. I és una pena, perquè si s'adherissin a una candidatura unitària podrien recuperar part de la credibilitat que han perdut. Per desgràcia, no ho faran.
Jaume, estic convençut que a Esquerra saben per perfectament que han fet marrada durant aquests 7 anys. Malauradament, en la política actual reconèixer els errors sembla un simptoma de feblesa. Llavors només els resta tirar pel camí del mig, defensar allò indefensable mentre canvien el discurs. Jo no trobe imprescindible la unitat del tots els partits. Més aviat em sembla convenient que Reagrupament i Solidaritat arriben a un acord i entren amb força al Parlament. En un hipotètic marc d'ampla majoria de CiU però sense arribar a absoluta, un govern convergent en minoria seria ideal perquè ara sí, al Parlament, tant ERC com RCat-SC facen la pressió convenient durant la legislatura. Com que l'opció de CiU de demanar el concert sabem com acabarà, potser no els reste cap més alternativa i les eleccions de 2014 siguen la fita clau. Veurem com van les coses. Salutacions.
TINC LA SENSACIO,QUE TOTS ANEM UNA MICA A LES PALPANTES,QUE VOL EN REALITAT EL NOSTRE POBLE?.....SEGUIR AMB PARTITS AMB TARANNA DEL SEGLE XIX?
LA PARTITOCRACIA,SIGUI LA QUE SIGUI, HA FET FIGA,ELS COMITES O SECRETARIES CENTRALS,AMB ELS SEUS TREPIJOCS,NOMES INSPIRANT DESCONFIANZA,NO SE, NOSE....
JUGANT AMB BCN.
Publica un comentari a l'entrada