02 de juliol 2010

I doncs, què ens pensàvem?

És realment sorprenent l’espectacle de gesticulacions que la classe política catalana està dedicant a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol.  Com si els hagués agafat per sorpresa, talment com si ningú no s’ho esperés, ara resulta que ens hem despertat de cop amb la constatació que la via autonomista és morta i -el que més dol a molts-, que Espanya no ens vol. Ves quina novetat!
Però és que algú encara en refiava de l’Estatut? Algú encara pensava que deixant les teves decisions en mans d’altri és com s’avança en l’autogoven? Sisplau! Siguem seriosos. Els espanyols, amb tribunal o sense, han fet la seva feina: vetllar per la seva nació. O és que ens pensàvem que s’ho mirarien amb displicència mentre nosaltres feiem veure que construíem un estat? Si ens hem de queixar d’algú, fem-ho de la nostra covardia, de la indefinició que ens fa submissos i mal·lejables.
Fixem-nos com la sentència és més política que jurídica. En aquest xoc de legitimitats, el sol fet de tocar una coma, de creure’s amb capacitat per esmenar la decisió d’un poble, ja és un trencament de qualsevol via d’entesa. Això ens ho han deixat clar i no és tan quin article han tocat o no, sinó l’etzibar-nos que aquí manen ells, que què ens havíem pensat! Per això aquesta sentència és el fi d'una ocupació de 300 anys; perquè ens marca els límits que ja mai podrem depassar. 
Tinguem-ho clar d’una vegada: Espanya mai no ha dit que vulgui ser federal, ni plurinacional, ni tot aquest enfilall de construccions retòriques esperpèntiques que elaborem constantment des d’aquí per dissimular la manca de coratge que ens immobilitza. Espanya vol ser l’Espanya de sempre: indissoluble, unitària i fatxenda. O ho acceptem o entonem l’adéu a Espanya que aquests dies ha fet fortuna. Però cal assumir que per fer una truita s’han de trencar els ous. No podem demanar per la porta de darrera eines d’estat sense assumir el risc i la responsabilitat de construir-lo de debò.
Al menys, tot aquest daltabaix argumental, haurà servit per evidenciar encara més la falsedat política en què s’han instal·lat la majoria de formacions polítiques catalanes. Ara tenim clar que no podem esperar res més d’Espanya i que, per tant, concerts econòmics, federalismes, referèndums i tot invent en què intervingui l’estat espanyol són fugides d’estudi abocades al fracàs, a la decepció i al desencís. Impostures per guanyar unes eleccions. Política de campanar que només pensa ens els propis interessos.

Emergeix així, diàfana, l’única sortida que sempre hem tingut com a nació, la de decidir nosaltres sols què volem ser, la de la construcció d’un estat propi que ens permeti triar les nostres pròpies lleis, gestionar els nostres recursos i assignar les nostres prioritats econòmiques i socials. És l’únic camí que només depèn de nosaltres. El camí de fer-se gran i decidir caminar sol. El que cal proclamar no és que som una nació, sinó la independència.

1 comentari:

Anònim ha dit...

TENS TOTA LA RAO,LA CULPA LA TE EL POBLE CATALA,VOTAR AQUESTA COLLA XIMPLETS,TREPAS,POCA-SOLTES I MES.
TENIM LO QUE NOS MEREIXEM.
JUGANT AMB BCN.