Només política tradicional

Sembla mentida però ja fa un any de la moció de censura que va dur el Pere Regull a l’alcaldia vilafranquina. I el que són les coses: el que havia de ser un final de legislatura convuls i agre, s’ha esdevingut d’una placidesa i un avorriment preocupant.

És cert que l’actual situació de crisi econòmica ha afavorit que les preocupacions ciutadanes hagin pres un caire més vital, més del dia a dia, més de subsistència. Però també és cert que vam acabar avorrint la guerra de guerrilles constant i la resistència numantina del PSC i adlàters a acceptar que el seu cicle havia acabat i que, com el rei de la faula, passejaven la nuesa sense pudor. És d’agrair, doncs, aquesta certa calma.

Tanmateix, no hem de deixar de fixar-nos en alguns indicis preocupants. No podem abaixar la guàrdia arrecerats rere l’excusa de la “crisi” que sembla justificar-ho tot.

D’entrada, cal fer palès que CiU no ha fet encara una proposta clara de futur que engresqui prou. No poden seguir arrapats a les faldilles de la gestió com a parenostre omnipresent de la mateixa manera que el catecisme papanates, que diria el Monzó, es parapetava rere el “participatiu i sostenible”. No us negaré que potser el problema ha estat de comunicació i que la situació econòmica de l’ajuntament vilatà no està per gaire projectes de futur espectaculars, però també és cert que no s’ha emprès cap iniciativa valenta, no s’ha qüestionat en cap moment el model heretat ni s’han airejat les estances. I, a fe que en feia falta!

Però el mes greu, el que és més preocupant, és la constatació que la regeneració política és una necessitat que també s’ha fet sentir amb força al món de la política local. Si l’acció política del govern ha estat massa grisa per la feina que hi havia a fer, la tasca de l’oposició ha estat deplorable. De fet, el que ens fa bona la tasca del Regull és la furibunda oposició del PSC. Els socialistes, que finalment havien aconseguit el relleu generacional a costa de col·locar gent que sempre ha viscut de/a l’administració, encara no han paït el desallotjament. Això tothom ho pot entendre, però el que ningú es creu és que l’equip de govern no faci absolutament res ben fet. Els discursos hipòcrites de mà estesa, no poden amagar la fel que destil·len digitals i papers diversos sota l’aparença de mitjans de comunicació. Per ells faran: encara no han entès que els ciutadans ja no ens impressionem per tanta mentida, però ens l’apuntem.

De la resta d’oposició, ni se’n sap ni se’ls espera. Uns i altres tan tacticistes, tan avorridament previsibles, tan pendents del perfil bo, que s’acosten eleccions.

M’ha decebut especialment la posició de la CUP que rere l’equidistància  i el populisme dissimula una estratègia purament electoralista. Suposo que compten que ERC, que sempre ha paït malament les clatellades nacionals –sobretot quan l’equip local tampoc no acaba de quallar–, els donarà de nou els vots que necessiten per incomodar. D’aquí la tibantor incomprensible. Res de nou: política tradicional. Potser és que no hi ha altra manera de fer-ne, de política, però almenys que no ens vinguin amb sopars de duro.