Votar independència

Amb aquest títol tan explícit, la Fundació Josep Irla acaba de publicar, a la revista Eines, un estudi de Jordi Muñoz (UAB) i Marc Guinjoan (UPF) al voltant de les Consultes sobiranistes del passat 13 de desembre. En un moment en què tothom es veu amb esma de pontificar sobre la salut del moviment independentista arran de la participació més o menys nodrida a la segona tongada de consultes del passat diumenge, es fa encara més interessant de llegir-se amb deteniment un estudi que n’ha disseccionat estadísticament l’anterior onada.  Muñoz i Guinjoan han posat les bases a una interpretació metòdica i científica per donar explicacions que massa sovint hem basat en opinions subjectives fonamentades exclusivament en la nostra experiència particular i en les sensacions que n’hem pecebut.

La lectura política de les consultes s’ha fet a bastament. És evident que les formacions que s’hi han oposat des d’un bon començament, obertament o discreta, no han trobat altre argument que la participació per mirar de rosegar els sòlids fonaments de les consultes. També és evident –i això els hauria de fer callar avergonyits– que si l’opció independentista fos una proposta electoral, gaudiria, amb els resultats obtinguts, d’una majoria folgadíssima.  Al cap i a la fi, el president Montilla governa amb un escarransit 15% de suport popular i ningú no en discuteix la legitimitat. Un percentatge, a més, obtingut abocant-hi uns recursos electorals indecents.

Hi ha, tanmateix, certes dades a l’estudi que hauríem de tenir en compte si volem que les properes onades de consultes siguin un èxit encara més contundent.

D’una banda, els autors demostren clarament la relació inversa que es dóna entre població i participació. De fet, res de nou, però és bo constatar la dificultat afegida de mobilitzar poblacions grans on els factors de cohesió social no es donen amb tanta força com en pobles petits on la consulta és gairebé un projecte col·lectiu que abraça tots els veïns.

Uns altres factors importantíssims que afecten la participació, i sovint menystinguts, són la relació directíssima que aquesta presenta amb els recursos econòmics i voluntaris aconseguits. Només dos exemples significatius: a Osona van comptar amb 1 voluntari per cada 62 habitants, a Vilafranca 1 per cada 140; a Osona el pressupost era de 1,7€ per habitant, a Vilafranca 0,15€. Les estadístiques han demostrat el que ja intuírem: que amb més del doble de voluntaris i 11 vegades més pressupost la participació és més gran. Cal tenir-ho present.

Finalment, missatge per a navegants: l’estudi demostra que la participació és més alta on hi ha un suport electoral més alt per a CiU i ERC. Hauran entès el missatge aquest cop?

Conjurem-nos doncs a no seguir masegant les taxes de participació en lloc de felicitar-nos per l’èxit incontestable d’una iniciativa sorgida de la societat civil, sense recursos ni suport institucional, que segueix demostrant el tremp, el convenciment inequívoc del poble català de seguir endavant en el camí engegat cap a la llibertat nacional.