Avui fa vint-i-cinc anys que l’Espriu ens va deixar. Ell, que va viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, veuria avui com el seu llegat s’ha fos com un terrós de sucre en una Catalunya poruga, amansida i displicent. Com molts altres intel·lectuals que van patir la postguerra i la llarga nit del feixisme, que van veure la por instal·lar-se al cor dels catalans, Espriu va mantenir amb fermesa el compromís amb la terra, amb la llengua i amb uns ideals de civilització que s’encarnaven en la Catalunya republicana i en un sospirat nord enllà.
Avui, vint-i-cinc anys després, l’orfandat és esfereïdora. A la manca d’uns intel·lectuals honestament compromesos amb el país, cal afegir-hi el silenci i el desconeixement amb què els catalans acollim el mestratge del pensament, la reflexió profunda. Pagats de sí mateixos, polítics i pensadors a sou malparlen dels qui qüestionen l’status quo, mentre justifiquen el cabdillisme servil que omple planes i planes d’una premsa que ha perdut tota capacitat de crítica.
L’Espriu ens va ensenyar com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra, com la tenacitat, la constància i el compromís són la força insubornable que ha mantingut aquest país viu malgrat tantes maltempsades. Com calia salvar els mots per salvar el país.
L’Espriu ens revelà la força tel·lúrica de saber-se les arrels, la saba exuberant que, com a poble, ens empeny a superar totes les dificultats.
25 anys sense Espriu
1 comentari:
Jo penso que els intel·lectuals (o almenys alguns) fane l que poden. La xacra és la casta política que ens atenalla. Quanta mediocritat!
Gràcies per afegir-te a l'homenatge!
Publica un comentari a l'entrada