Cordem-nos els cinturons de seguretat que vénen corbes: ha començat la temuda precampanya electoral. Conscients com són, les formacions polítiques, de la tristor de la seva acció pública dels darrers anys, abocaran tots els recursos de què disposen –i els que no− en una llarga, penosa i sovint avorrida cursa per arribar a controlar les engrunes de poder que es gestionen des del Parlament català.
Massa sovint, en aquests casos, la quantitat de mentides per metre quadrat, les tones de demagògia abocada a doll, la certesa del fingiment, del pur teatre, tenen l’efecte contrari al pretès i provoquen que els ciutadans fugim de la política com gats escaldats. Aquest cop no ens ho podem permetre.
Ha estat especialment dolorosa l’entrada a escena d’ERC. El desvergonyiment de les primeres declaracions m’ha deixat glaçat. Sembla que Esquerra de nou està convençuda de la imbecil·litat dels ciutadans d’aquest país, que no tenim memòria i ens deixem entabanar per les mateixes promeses traïdes una vegada i una altra. Hauria de tenir present el senyor Puigcercós que per aspirar a convèncer amb els mateixos arguments primer s’haurien de produir dos fets: o hi ha una renovació radical de la direcció que ha menat el partit en aquests darrers anys i que ha dut el país a l’atzucac en què ens trobem; o es comença per entonar un mea culpa i acceptar que l’aposta estratègica que ens van vendre com la panacea nacional ha resultat un fracàs clamorós que només ha servit per permetre al PSC de controlar els pocs ressorts de poder que no controlava encara. Com que ni una cosa ni l’altra no s’han produït, per molt que en Puigcercós s’esgargamelli se’ns fa difícil d’empassar-nos de nou l’ham sobiranista.
Perquè no em direu que no té gràcia que ara ens vinguin de nou amb la salmòdia del dret a decidir. Ara, quan mig país ja s’ha revoltat davant la seva passivitat. Ara, quan veuen que els independentistes som més forts que mai però lluny d’Esquerra. Ara, quan veuen perillar vots i càrrecs. És insultant!
En política cal ser valent, assumir les decisions preses i, quan convé, defensar-les. Si s’ha optat per la pluja fina que no mulla res, per fer de l’altra crossa del PSC, per proclamar que cal un referèndum mentre es vota en contra de la ILP que el permetria. En definitiva, per pujolejar en l’ambigüitat paralitzant. Si aquesta és la línia política, senyors, assumeixin-ho públicament i no comptin amb nosaltres. Els qui creiem que aquest país no pot esperar eternament per disposar d’un estat propi, que ens hi va la subsistència econòmica, cultural i social, haurem de ser més clars que mai en la denúncia de la manipulació, la demagògia i les mitges veritats. Esquerra no pot fer com si hagués estat 7 anys al govern de convidat, com si no hi tingués res a veure. No cal una gran macroenquesta per saber el que bona part d’aquest país els ha estat repetint infructuosament tots aquests anys. Ja és massa tard. No ens calen més promeses, ja sabem quin valor tenen. Ara calen polítics valents que vulguin encapçalar un país que vol la independència. Amb totes les lletres, sense subterfugis, sense mentides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada