Perquè m'he fet de Reagrupament

La nació catalana viu un moment històric de particular intensitat. Un període en que ha començat a ser àmpliament conscient de la gravetat de la seva situació i de la urgència amb què cal actuar si és que volem conservar intacta la possibilitat de sobreviure nacionalment.

És cert que el catalanisme i especialment el sobiranisme han avançat d’una manera espectacular en els darrers anys, però també ho és que sovint ho han fet des de la gesticulació estèril, des de l’activisme benintencionat però orfe de projecte, des de la resistència agra que no busca complicitats.

Mentre la nació se’ns escolava entre els dits, molts catalans anàvem prenent consciència de la necessitat de bastir un projecte unitari, transversal i regenerador que es plantegés la independència no com un eslògan de campanya electoral, no com un futurible en què no es confiava, sinó que posés sobre la taula i oferís al poble català les eines indispensables, clares i transparents, per assolir l’emancipació nacional en la propera legislatura.  

És així com va néixer Reagrupament i és amb aquesta claredat de projecte com ha aconseguit amb poc temps el consens majoritari entre els independentistes que ens hem sentit orfes de representació política en els darrers anys. Evidentment res no és fàcil i la independència no ens serà donada sense un treball intens i honest, però és inqüestionable l’aportació d’autoestima que ha representat Reagrupament en fer-nos veure que tot depèn, finalment, de nosaltres mateixos i de la capacitat de reaccionar i actuar amb coherència.

I encara és més important que ho hagi fet sense voler una estructura de partit, ni des d’interessos més o menys foscos, sinó que ho plantegi des d’una associació que pretén aglutinar qualsevol català que entengui que la independència és inajornable, tingui la ideologia que tingui. Lluny de l’esclerosi de les formacions polítiques i de les seves estructures jerarquitzades, del clientelisme, del segrest de les institucions, calia construir un moviment civil que reivindiqués l’acció política com l’única manera que els ciutadans participem en la gestió dels afers públics. Una acció política, això sí, basada en la proximitat i el control dels elegits i de les institucions, en la transparència i en la política entesa com un servei temporal a la comunitat.

Calia doncs que la societat, perplexa i emprenyada, molt més valenta que els seus representants, embastés un projecte que, a partir de la reformulació de què entenem per democràcia, ens permetés fer pinya al voltant d’un objectiu inequívoc: la independència de la nostra nació. I això –i també calia que ens ho diguessin clarament− es fa des del Parlament. La constatació que el camí iniciat amb la transició fa dies que ha arribat al seu fi, que hem arribat més enllà fins i tot del que Espanya estarà mai disposada a negociar, ens fa veure més clar que mai la necessitat d’un moviment civil i tranversal que enceti el camí cap a la constitució d’un estat sobirà. Només així, finalment, podrem votar independència. 

Tot ja només depèn de nosaltres.