Els silencis còmplices

Per molt que m’he fregat els ulls repetidament, encara ara no puc creure’m el que vam viure els vilafranquins en el darrer ple municipal. Sempre he entès la democràcia com un exercici de transparència i de coherència amb allò que defenses, més enllà de votacions, d’encerts o errades. El cansament, el fàstic, que hem anat acumulant els ciutadans d’aquest país no és pas només per la inoperància dels nostres governs per fer front a qüestions de projecte de societat que transcendeixen l’àmbit de la gestió quotidiana.  La fatiga democràtica ens la provoca aquesta mena de cercle pervers en què ens veiem empresonats on una classe política que es creu per sobre del bé i del mal i que fa i desfà a pler, és precisament qui té les eines i la responsabilitat de posar-hi fi.

Un, i encara més una formació política, pot no estar d’acord amb que el nostre ajuntament signi la querella contra una jutgessa que manifestament ha prevaricat  sense pudor. Pels simples mortals com un servidor, llec en formació jurídica, l’evidència de la magnitud de la injustícia es veu diàfana i, el que és realment greu, s’aprecia la clara intenció de la senyora Gallardo a saltar-se la llei a consciència per tal de castigar uns posicionaments polítics que ella pot creure equivocats. Potser fins i tot ens sabrien argumentar jurídicament, els nostres regidors, la inconveniència d’una tal querella. Però no ho sabrem perquè tots plegats van preferir callar. Si una actitud és intolerable en qualsevol democràcia, per molt de baix nivell que sigui, és la manca d’arguments, el silenci que s’imposa a les raons. Un partit polític té l’obligació moral davant dels ciutadans de donar explicacions de les seves decisions. L’esperpent de veure com s’anava a aprovar una esmena a la totalitat que ningú no gosava defensar formarà part des d’avui de la història del surrealisme polític.

Com podem ara els vilafranquins, més enllà de si estem o no d’acord amb la moció, refiar-nos dels cants de sirena que ens prediquen una nova manera de fer política? Massa errors per ser accidental.  Massa conxorxa d’amagat, massa opacitat.

La regeneració democràtica que el país necessita ha de començar, inexcusablement, per la regeneració moral dels nostres polítics. I per la sensibilització dels ciutadans; per un rearmament ètic que ens faci escandalitzar del silenci. Que ens faci, finalment, alçar la veu.

No podem ser còmplices d’una democràcia que es nega a donar explicacions. Com deien els Manic Street Preachers “if you tolerate this, your children will be next” (si tolereu això, el vostre fill serà el següent).

Tremosa

Haig de confessar que mai no m’he pres del tot seriosament l’invent aquest de la Casa Gran del Catalanisme. Aquesta mena de conversions sobtades, i a destemps, no són la millor carta de presentació per a una formació política que mai no s’ha destacat ni per la seva gosadia ni per la transparència que aquest procés exigiria. Ja sabem que l’oposició afavoreix la incontinència ideològica i en Mas, més hàbil del que aparenta, ha vist clarament que només pot esgarrapar els diputats que li manquen de la deriva d’Esquerra. El profund malestar, la ferida oberta, que ERC ha causat al país serà difícil de cicatritzar i farà que –deuen pensar a CiU– molt de sobiranista s’arreceri sota una faldilla prou ample com la Casa Gran després de tastar la darrera gran esperança. Ho he repetit moltes vegades, però és que encara me’n faig creus de l’immens capital humà, de la feina d’anys i anys, de l’enorme il·lusió de tot un poble que ERC ha llençat per la borda miserablement en poc temps. És indignant de veure com qui va aprofitar-se de la feina callada i fosca de tot l’independentisme ara l’aboqui a una crisi d’identitat, d’esperança, que pot trigar generacions a recuperar. 

Com a ciutadans ens han fet perdre la innocència. És, per tant, natural que receli de plantejaments difusos que juguen, en l’ambigüitat, a l’equívoc. 

Tanmateix, haig de reconèixer que m’ha sorprès la tria d’en Ramon Tremosa com a cap de cartell convergent a les europees. Ha estat una decisió valenta, hàbil i encertada que em fa ser moderadament esperançat en l’evolució immediata del projecte de país que el “sobiranisme en la intimitat” pot aportar.

En Ramon Tremosa és un home honest i amb la dignitat de defensar amb vehemència allò que creu. No va tenir manies en deixar CDC quan un pujolisme agònic pactava amb el PP, però tampoc no n’ha tingut en defensar el No a l’estatut. Va posar les bases teòriques del que ara ja tothom anomena “espoli fiscal” quan ningú gosava malparlar del robatori a què ens sotmet anualment Espanya. Ha posat sobre la taula el dèficit en infraestructures estratègiques que sofreix aquest país i la seva campanya en solitari per fer del Prat un hub internacional ha acabat arrossegant una bona part del debat polític d’aquest país en els darrers anys. 

Tindrem, doncs, un sobiranista convençut capaç de colgar-te d’arguments. Un intel·lectual brillant que vol treballar pel país, recobrant una tradició del catalanisme que crèiem extingida a mans de la política funcionarial. Uns bons fonaments per aquesta Casa.

Un gran salt

Sempre he pensat que les nacions necessiten lideratges forts, engrescadors, per avançar de forma substancial. Més encara en una nació com la nostra. Encara estic convençut que només la força captivadora d’un líder generós i amb visió serà capaç de somoure la displicència d’aquest poble i encomanar la rauxa necessària que ens farà trencar les cadenes. A la seva manera en Pujol ho fou fins que el país s’adonà que avançàvem en cercle. En Carod ho podia haver estat fins que, com una ombra d’ell mateix, dissolia el seu verb afilat en un munt de silencis còmplices; fins que lliurava Esquerra al PSC més espanyolista que hem patit mai. Un mal que aquest país tardarà generacions a pair, si ho paeix, però que Esquerra pagarà tard o d’hora.

Tanmateix, potser vaig errat. M’he equivocat molts cops abans. Potser la manca de líders, l’escassa alçada política i intel·lectual dels nostres representants, la inanició de l’entramat social i cultural, la mort accelerada de la nostra llengua... potser tot això no és l’inici d’un nou període de decadència (el darrer?) per a la nostra nació. Tal volta no he sabut llegir els signes dels nous temps que marquen la fi de la política tradicional basada en estructures pesants i jerarquitzades que han acabat fossilitzant-se en l’amiguisme i la poltrona. Potser és hora de noves maneres, més horitzontals, més properes, més honestes.    

El cap de setmana passat la CUP decidia, en Assemblea Nacional, si feia el pas a la política nacional. Allò que molts, de manera simplista, han reduït al debat de si presentaven o no candidatura al Parlament −que és el que, de fet, els amoïna− és, al meu entendre, un fet que pot sacsejar radicalment la política catalana dels propers anys.  Sabeu que sovint m’he discutit amb la CUP i que, encara avui, no he entès algunes de les seves decisions. Però també he escrit més d’un cop l’alenada d’aire fresc, de dignitat en els ideals, de treball seriós i de radicalitat democràtica i política que representen les seves postures ideològiques que no lliuren fàcilment.

Si finalment les CUP fan el salt, el gran salt, la vida política del nostre país, l’oasi català que ara aparenta desassossec, haurà de començar a parlar d’allò que importa. Les gesticulacions estudiades, les baralles de teatrí que ara interpreta la nostra classe política esdevindran encara més patètiques.

Hauran de reflexionar tots plegats, especialment Esquerra, perquè la força de la dignitat i la coherència han acabat sent l’única esperança.

La rebel·lió i els màrtirs

Com una més −aquesta sí− de les plagues d’Egipte, ja forma part de la rutina informativa la tragèdia del poble palestí. Cada cert temps, el conflicte s’exacerba i les portades tornen a anar plenes de mort, dolor i impotència. 

Tanmateix, la brutalitat de centenars de morts i milers de ferits, la contundència freda i calculada d’un exèrcit que només preveu l’aniquilació de l’enemic si aquest no s’està quietet a la presó que li han assignat, no sembla impressionar gaire alguns dels opinadors del país que segueixen justificant el genocidi israelià sota l’excusa de l’autodefensa. Curiosa autodefensa la de l’ocupant! NO sé què dirien si els tancs espanyols entressin a Gernika.

D’arguments, la veritat, no n’hem vist massa. Que si Israel és una democràcia d’allò que no hi ha i, en canvi, els àrabs, ja se sap, són una colla d’analfabets incapaços d’apreciar les exquisideses d’una democràcia homologada. Perquè, és clar, tots aquests defensors a ultrança de la legitimitat israeliana sota la raó de les llibertats obliden intencionadament que Hamàs va guanyar netament, ens agradi o no, les eleccions a Gaza. Però es veu que algunes democràcies ho són més que d’altres.

L’altra argument recurrent és allò que Hamàs va començar primer. Bé, què voleu que us digui, a mi no em sembla bé l’ús innecessari de la violència per resoldre les injustícies, però de vegades una nació es duta a un extrem en què només pot fer-se sentir, només pot reclamar el que és seu, mitjançant la lluita armada. Mentre la comunitat internacional sigui incapaç de desactivar els conflictes des de la justícia en lloc de fer-ho des dels interessos geoestratègics, veurem moltes altres guerres desiguals.

Perquè el que volen amagar tots aquests que s’escuden en arguments manipulats és l’origen del conflicte. I l’origen és que el poble jueu, minoritari a Palestina a principis del segle XX, va ordir una estratègia per ocupar les terres dels palestins que hi vivien des de feia segles. Si oblidem aquest principi no entendrem res. Si t’han pres la terra, si t’han fet fora del teu país, no poden esperar que en 60 anys hagis oblidat i renunciïs a allò que és teu. Nosaltres en 300 anys no ho hem fet encara. No hauríem de tolerar la política de fets consumats que fa del temps el seu valedor.

No podem defensar Hamàs per l’ús incessant de la violència, però ¿han deixat als palestins altra esperança per recuperar el seu país?

Però caldrà ser-hi

Encetem un any que es preveu intens però alhora incert. Un any de crisi en tots els sentits. De crisi econòmica però, sobretot, de crisi d’uns models que, esllenegats fins a l’extrem, ja han donat de sí tot el que podien donar. Crisi també en el sentit etimològic. Ens caldrà, en aquest nou any, prendre decisions importants, radicals, que ens treguin d’aquesta aparent perplexitat i ens obliguin a decidir finalment el nostre futur.

Haurem de decidir si volem continuar amb un ajuntament mediocre, sense projecte, que va a la deriva sacsejat pels esdeveniments, o deixem de mirar-nos des de platea com s’esbatussen tots amb tots i els exigim que facin la feina per la que els paguem: dibuixar una Vilafranca preparada per un futur competitiu. No la del dia a dia, si no la que té un projecte col·lectiu.

Haurem de decidir, també, què fem un cop assumit que el nostre encaix a Espanya, que alguns encara pregonen, és impossible. No podem amagar més el cap sota l’ala del peix al cove i esperar la pròxima sotragada. Haurem de decidir si volem que les nostres seleccions puguin competir, si el català ha de ser la llengua de l’ensenyament, si una escola catalana ha de tenir menys recursos que una d’Extremadura o de la Borgonya, si els nostres papers han de seguir a Salamanca i la nostra sobirania a Madrid. Haurem de decidir, finalment, si volem alçar-nos com a nació lliure o si hi renunciem definitivament i acceptem dissoldre la nostra història en l’Espanya imperial que ens va ocupar fa tres-cents anys.

Fa unes setmanes em queixava amargament del poc coratge que demostrem com a nació. Advocava obertament pel cop de puny a la taula o plegar veles. Blasmava les moltes iniciatives que, benintencionades, pretenen avançar des de la societat civil sense adonar-se, al meu entendre, que el que ens cal són polítics valents, honestos i compromesos.

Malgrat tot, mentre això no arriba, mentre no tinguem ni el coratge ni la força per deslliurar-nos de l’esperit esclau que ens tenalla, hem de ser al carrer, a cada iniciativa, a cada plataforma, a cada campanya. Haurem de ser a Brussel·les perquè hem de ser molts més de deu mil. Haurem de ser a tot arreu perquè no podem permetre’ns fracassar.

I hi haurem de ser tots. Per ser, definitivament, poble. Per exigir a les nostres institucions, des del carrer, la dignitat i la fermesa nacional que els manca. Per refermar-nos en la nostra voluntat irrenunciable a recobrar la independència.

Mentre no siguem prou valents, caldrà ser-hi.